Què passa als grups: La psicoanàlisi, l'individu i la comunitat

termes.

Part I

Experiència en brut

1

Patir l’experiència

Quan vaig començar a treballar en una comunitat era ingenu i innocent, com molts altres, i sovint, els primers dies, em veia amoïnat per la incomoditat del treball. Semblava una contradicció en un tipus de teràpia que creia que prometia satisfacció per a tothom. Habitualment, el primer impacte que la comunitat produeix en el nouvingut està en relació amb la manera com el fa sentir. Aquest capítol, per tant, començarà amb algunes observacions sobre com es viu i s’experimenta la comunitat.

Les assemblees no sempre són útils. També —i això és contradictori— tot sovint es considera que els grups són inútils. Distingiré entre els grups que realment són inútils dels que se senten inútils. Per fer-ho, començaré amb aquests últims. L’argument que proposo és que, sigui quina sigui l’experiència, aquesta pot ser utilitzada, fins i tot, quan sembla inútil.

Les assemblees que van malament

El que tinc al cap aquí és el tipus de grups en els quals sembla que res no funcioni. La plantilla acaba sentint-se acorralada i perduda. Quan una assemblea sembla que ha anat malament malgrat els esforços coordinats de tota la plantilla, sovint, a les reunions posteriors a les assemblees, hi ha l’intent de desempallegar-se de l’experiència desagradable.

En aquestes discussions apareixen alguns trets característics: primer, un debat una mica tens i inútil sobre els propòsits de les assemblees de la comunitat; després, l’alliberament emocional de la plantilla en forma de queixes sobre l’assemblea com si aquesta hagués estat dolenta o no s’hagués arribat a cap conclusió. Aquestes discussions de la plantilla segueixen un curs predictible: els uns, posaran en dubte el valor de les assemblees, sovint citant pacients confusos respecte dels seus objectius; els altres, que potser fa més temps que se senten identificats amb la comunitat, consideraran que el problema està resolt des de fa temps i creuran que no cal donar-hi més voltes. Aquestes discussions no arriben mai a cap conclusió, ni van enlloc. Ningú no pot donar respostes convincents als dubtes i, alhora, ningú pressiona per arribar a cap conclusió. El resultat no és mai una resposta, ni un nou propòsit, ni una decisió.

El que és determinant en aquestes discussions és l’atmosfera de la reunió. Sorgeix d’una experiència comuna que a les assemblees de la comunitat hi ha alguna cosa que no rutlla. La plantilla ha experimentat col·lectivament un esdeveniment desconcertant i llavors es desfoga. Les diferents respostes individuals —sigui crítica devaluadora o fe resignada—, tot i ser expressades en termes racionals, com la plantilla creu que hauria de ser, són el resultat d’uns sentiments compartits. El debat és més aviat un alliberament de sentiments desagradables que no pas la tasca de definir problemes.

Ara anirem a considerar el tipus d’assemblees de la comunitat que fan que es generi malestar en la plantilla.

E 1.1 L’assemblea que va anar malament¹

Aquesta assemblea, d’unes 35 persones, va tenir lloc un dimarts a la tarda, unes tres setmanes abans de les vacances de Setmana Santa. A l’assemblea hi havia tres visitants i un pacient nou. La setmana anterior, la comunitat s’havia vist sacsejada per bastants esclats de violència (cosa que no passava gaire sovint).

Una mica després de l’hora d’inici, estàvem tots instal·lats en un incòmode silenci. Una o dues persones van arribar tard i van omplir les cadires que quedaven. El darrer dels tocatardans, Adam, va anar per ocupar una cadira, i llavors es va trobar que estava esbotzada. Va dubtar, no sabia què fer perquè no n’hi havia cap altra de buida, llevat d’una que Brian, assegut just on hi havia Adam, ocupava amb els peus. Brian no va fer cap gest per ajudar-lo ni va moure els peus. Finalment, Christine, una dona que seia a l’altra banda de l’habitació, va preguntar a Brian per què no li oferia a Adam la seva segona cadira, i llavors aquest va treure els peus de la cadira sense dir res. Aquest exemple de descortesia silenciosa demostrava exactament el mal humor de l’assemblea. El silenci va regnar de nou. Al cap de cinc o deu minuts, Diana, una pacient, va començar a parlar en un monòleg que no s’adreçava a ningú en particular. Semblava disposada a continuar indefinidament i l’estil monòton i introspectiu del seu monòleg s’adeia amb la naturalesa poc empàtica de l’assemblea d’aquell dia. La part més important de l’assemblea va ser la seva al·locució. Va tocar diferents punts, però el missatge més persistent, el que repetia més sovint, era que de cap manera se la podia consolar. Havia traspassat a l’assemblea el problema de consolar a qui no es pot consolar.

Aquesta atmosfera feixuga impedia cap mena de tasca que es pogués presentar a l’assemblea. Diana podia haver estat provocant-nos perquè la consoléssim i per derrotar-nos si ho intentàvem. A la fi, Noel, un membre de la plantilla, va dir que semblava que aquell dia ningú no trauria res de l’assemblea. No hi va haver cap resposta immediata, però més endavant hi va haver una interpretació, també de Noel, que va provocar una expressió final d’indignació i hostilitat. Més d’un membre de l’assemblea va queixar-se dient sentir-se víctima de les crítiques i de la disciplina de la plantilla. Semblava com si Noel fos un encarregat brutal que fustigava els pacients perquè treballessin.

Aquesta cultura de grup, consistent en uns pacients sorruts i indolents que resisteixen passivament la crítica tirànica de la plantilla, és una característica comuna de l’assemblea que va malament. La plantilla acaba descoratjada i desconcertada de no veure cap reconeixement de la seva paciència després de tolerar tanta estona el parlament de Diana.

L’assemblea va passar a una confrontació paranoica entre pacients i plantilla, paranoia de la qual després la plantilla, pel cap baix, necessitava alliberar-se. Involuntàriament havien estat qualificats de crítics, exigents i impacients. Quan Noel va expressar el sentiment que alguna cosa anava malament, es comportava realment de manera malintencionada, o havia revelat alguna cosa de l’assemblea? Què havia passat? De quina altra manera hauria pogut expressar els seus sentiments?

Una intervenció alternativa

L’exemple següent contrasta amb l’anterior.

E 1.2 Una interpretació amb bons resultats

El divendres de la mateixa setmana la comunitat es va reunir a la tarda. L’atmosfera prometia ser idèntica a la de l’assemblea del dimarts, i havia persistit durant tota la setmana. Després d’un silenci prolongat, Ann va iniciar una discussió una mica desagradable amb Nancy, una membre de la plantilla. Era l’expressió d’una diferència d’opinió manifestada setmanes abans i aquest nou episodi podia haver estat planificat per confirmar que ella continuava en peu de guerra i Nancy seguia sense ser perdonada. Els altres estaven asseguts i avorrits, sense dir res.

Un altre membre de la plantilla, Owen, va intervenir per assenyalar que semblava que ningú tenia ganes de treballar i que potser seria millor per a tothom sortir a prendre el sol. Va seguir una discussió trista sobre com es pot estimar algú de qui no et pots refiar. Molta gent hi va contribuir. L’estat d’ànim va passar de malhumorat a trist i participatiu.

A primera vista, aquesta intervenció d’Owen recorda ben bé la de Noel del dimarts anterior; en canvi, va resultar sorprenentment útil, ja que va produir un canvi significatiu en l’assemblea, i tot va ser molt diferent del que havia passat el dimarts. Hi havia la mateixa referència a la sensació d’alguna cosa que no anava bé —semblava que no treballava ningú. Quina era la diferència? Potser la intervenció d’Owen a la segona assemblea reconeixia la dificultat, potser entenia clarament l’anhel d’escalf que tothom sentia a un nivell molt bàsic. En aquesta ocasió, la intervenció va ser rebuda, sobretot, com un signe de tolerància davant la tristor i la incapacitat, mentre que a la reunió del dimarts havia semblat una crítica de la irresponsabilitat. Encara que amb retard, a les escenes prèvies d’acusacions i condemnes s’hi havia acabat imposant un element d’empatia i consol, combinat amb el reconeixement del fracàs.

En aquestes assemblees, sorgeixen opinions respecte a la plantilla, ben sovint sense fonament, però la seva irrealitat és un fet real. El meu propòsit és intentar entendre aquests misteriosos desenvolupaments en la cultura de les assemblees.

L’experiència personal del terapeuta, veritablement, és seva?

Tota la confusió i inexperiència que revelen aquestes interpretacions sense solta ni volta ha de ser familiar als qui, com jo, arriben bastant verds a les comunitats terapèutiques. L’objectiu dels capítols que segueixen és passar a conèixer com fer judicis més segurs d’aquestes situacions, com fer-ne interpretacions que puguin ser útils. Però, per sobre de tot, com fer que els membres de la plantilla puguin copsar amb més seguretat aquestes situacions en el moment que es produeixen i puguin utilitzar la seva experiència.

Quina era l’experiència de Noel en la primera d’aquestes assemblees? Si se sentia tip del grup, això que li passava no li hauria hagut de dir alguna cosa sobre l’assemblea en què participava aquell dia? En aquest cas, com hauria pogut fer-ho servir? Són preguntes a les quals aquest llibre intenta respondre. Formaran la base per a una metodologia de treball en les comunitats.

Desempallegar-se de l’experiència amb l’explicació

El punt de vista d’aquest llibre és que l’experiència del terapeuta és seva, que li pertany. Però el terapeuta es pot distanciar d’aquesta experiència de diferents maneres. Com he fet notar al començament, no li falten mai raons per explicar el que ha passat, però aquestes raons sovint són la via que té el terapeuta per manejar la seva experiència del moment. Tot sovint les raons que es troben fàcilment són superficials i frustrants. Són un intent de racionalitzar els desigs del terapeuta de menystenir, rebutjar o ridiculitzar les pròpies experiències desagradables.

La majoria de terapeutes, especialment els inexperts, poden ser induïts a fer elaboracions sobre què va ser precisament bo (o dolent) per als membres del seu grup, i per què hauria de ser-ho (és més difícil dir per què una cosa ha estat bona o dolenta per a un mateix). Pot passar que un pacient, habitualment silenciós, es decideixi finalment a parlar o que hi hagi un aire general d’eufòria, però més enllà de la immediata intuïció del terapeuta respecte a si mateix, la clau sobre la vida del grup i dels seus membres està en els seus sentiments.

El silenci d’un pacient necessita ser vist com una comunicació. La irritació (o la pena) del terapeuta té un significat que ha de ser portat a la llum i comprès, i se n’ha d’aprendre. No és necessàriament terapèutic que un pacient parli per primera vegada sense haver entès abans què significava el seu silenci. Una assemblea depriment també pot ser una comunicació —i si ho és, de què? El terapeuta és qui ha de facilitar el descobriment del significat.

Les experiències en el grup, bones o dolentes, són una pista important per a les dinàmiques d’aquell grup, encara que, massa sovint, el terapeuta simplement buscarà tenir una bona experiència de grup amb tots els participants i, per això, minimitzarà les dolentes, les evadirà.

Els esforços de la plantilla després d’una assemblea que ha anat malament, com la descrita a l’inici d’aquest capítol, eren intents de suprimir l’experiència desagradable per la qual acabava de passar.

La contribució del terapeuta

És important reconèixer aquestes necessitats del terapeuta des del començament. La tasca de descobrir el grup i la necessitat d’expressar-se en el grup no són precisament cosa de bufar i fer ampolles. Tots els terapeutes han de lluitar sempre amb això.

El terapeuta pot considerar gairebé qualsevol cosa com a material vàlid. Això ha d’incloure, fins i tot, les seves pròpies discriminacions entre bo i dolent. L’afany del terapeuta per entendre el grup és part del grup, i pot afectar el grup. Hi ha moltes persones neuròtiques amb prou sensibilitat per descobrir i explotar els sentiments del seu terapeuta (sobretot aquells dels quals no és conscient). Generalment, tot grup buscarà, des del començament, què vol el terapeuta del seu grup, què considera que és un grup bo i què considera que n’és un de dolent. Com tots els altres membres, el terapeuta pot donar senyals ben clars, tot i que de manera inconscient, de com creu que el grup s’hauria de comportar en determinades ocasions, i del seu malestar o preocupació quan el grup no satisfà aquestes expectatives.

La comunitat terapèutica és extremadament difícil per al terapeuta. Tradicionalment, la llibertat del terapeuta es limita a l’associació verbal lliure. Tanmateix, la comunitat terapèutica és una forma de psicoteràpia que també requereix un grau màxim de llibertat pràctica. Això no és només associació verbal lliure. Com que en la comunitat es conviu, totes les formes de comunicació no verbal estan lligades amb tota mena d’activitats, conducta, organització, treball i presa de decisions. La contrapartida a l’associació lliure és el principi de permissivitat; però, al costat d’això, hi ha la necessitat de mantenir un ordre raonablement bo en la comunitat. Aquí sorgeix un dilema per als membres de la plantilla. Com a membres de l’organització tenen responsabilitat sobre la brutícia del terra de la cuina i poden sentir fàstic per uns patrons molt pitjors dels que un normalment estaria disposat a tolerar. Al mateix temps però, han d’equilibrar això amb les condicions que la teràpia demana. La permissivitat que permet que hi hagi brutícia al terra de la cuina no justifica que s’ignorin les normes d’higiene. Aquesta és l’experiència que el membre de la plantilla sovint ha de patir. Amb tot, aquesta experiència és justament el que esdevé una oportunitat per al treball terapèutic.

El treballador de la comunitat terapèutica no pot triar només una banda o l’altra —ser membre de l’organització o ser psicoterapeuta—, encarregar-se de la comunitat o de les experiències. Totes dues coses demanen la lleialtat del treballador. En aquest llibre espero ser capaç de mostrar, des de la meva experiència, l’ús potencial d’aquest dilema.

Resum

Ja des de l’inici hem donat dos exemples d’intents —tots dos de simple tempteig—, d’intervencions terapèutiques en assemblees de la comunitat. Els membres de la comunitat han viscut aquestes intervencions de manera radicalment diferent, malgrat que el seu contingut hagi estat ben similar. Entre els membres de la comunitat l’experiència ha estat introduïda com a primer centre d’atenció. Hem suggerit que l’eina de la plantilla per a aquesta feina és la pròpia experiència, i així l’ús específic de la seva experiència és l’habilitat professional que el membre de la plantilla ha d’adquirir.

2

Entendre sobre la marxa

Els grups grans tenen problemes grans. Malgrat això, les assemblees escolars, les parades militars, les juntes generals anuals, les reunions d’accionistes es fan per una raó precisa. Tanmateix, tots aquests grups només serveixen per confirmar que aquest cos de gent existeix, en comptes de servir-se de les seves habilitats per fer la feina. Les poderoses forces alliberades en grups grans reforcen l’statu quo. En la comunitat terapèutica això pot tenir com a resultat la permissivitat amb els símptomes i les malalties psicològics.

Una característica dels grups grans és que els intents per treballar racionalment es veuen obstaculitzats per forces emocionals derivades del fet de ser-ne membre. Com a vehicle perquè la comunitat s’organitzi, decideixi i s’examini, a l’assemblea de la comunitat, òbviament, hi ha moltes forces que s’hi oposen. Les grans forces que causen la cohesió de la comunitat també dificulten la seva feina. Saber-ne el motiu té un gran interès. Khaleelee i Miller (1985) van iniciar un projecte per intentar conèixer aquests processos en el grup més gran de tots, la societat mateixa.

La conducció de l’assemblea

En moltes comunitats, l’assemblea és el fòrum central en el qual s’organitza el treball de la comunitat. Per complir aquesta funció, habitualment, l’assemblea té un alt grau de formalitat i està estructurada amb claredat. Funcions com les de president i secretari estan assignades, i hi ha comitès per preparar l’ordre del dia i administrar decisions. Malgrat aquesta estructura tan forta, a aquestes assemblees els falta vida, les decisions s’eternitzen i sol haver-hi un baix nivell d’implicació en molts dels seus membres.

A la comunitat que estic descrivint vam haver d’organitzar-ho de manera diferent. Hi havia assemblees administratives separades, de manera que l’assemblea diària de la comunitat funcionés menys en un sentit administratiu i més com una oportunitat per observar les dinàmiques del moment de la comunitat. Per tant, era una forma de veure de quines maneres la dinàmica de la comunitat podia interferir en els temes administratius. Seguint Crocket (1966) i Tollinton (1969) vam adoptar el supòsit que es podrien prendre més bones decisions si la neurosi de la comunitat es podia en part elucidar i contenir per si sola, i es podria fer un millor tractament personal si la implicació neuròtica podia ser alliberada del conjunt de la comunitat. Assumíem que també calia examinar les intrusions neuròtiques i, perquè això fos possible, aquest examen hauria d’estar lliure de judicis de valor i consideracions polítiques.

Acció i paraules

En el capítol 1 s’ha descrit una assemblea en la qual alguns processos van fer que la comunitat se sentís malament. Això contrastava amb una altra assemblea en què el resultat va ser molt més satisfactori. Els diferents resultats suggereixen un moviment al llarg d’alguna dimensió (fig. 2.1). Sembla que si tenim en compte l’estat inicial com a fet indiferenciat, les intervencions havien provocat la diferenciació en una o altra de dues alternatives. La primera va portar a una situació hostil i desagradable en la qual l’antagonisme i la desconfiança flotava entre la plantilla i els pacients. La segona no va ser una manifestació d’hostilitat, sinó l’expressió verbal d’un estat de malestar.

Aquesta és una dimensió important en el desenvolupament d’una discussió comunitària. En un extrem, hi ha una exhibició involuntària actuada en les relacions concretes de l’assemblea i, en l’altre, una verbalització conscient. Faré servir el terme dramatització per referir-me a la manifestació actuada que es va fer. En l’estat de dramatització, els membres participen en el drama sense una decisió conscient de fer-ho; senzillament, s’hi troben atrapats i, momentàniament, això esdevé convincentment real. Semblaria preferible, com en altres formes de psicoteràpia, tenir com a objectiu el que és verbal, l’extrem conscient de la dimensió, però tot sovint, tant per als pacients com per a la plantilla, és massa fàcil quedar atrapats en el procés de dramatització. Quan un es veu arrossegat, com va passar al membre de la plantilla del primer exemple, es fa impossible deseixir-se’n. En aquell exemple, havia manifestat ingènuament els seus sentiments sobre el fet que ningú treballava i, immediatament, va quedar implicat en una dramatització: pacients hostils enfrontats amb una plantilla amenaçadora.

Dramatització no vol dir psicodrama. Habitualment es perd la consciència d’haver estat atrapat en el drama. El drama és involuntari i, com que és inconscient, un no té l’opció de sortir-ne. No és psicodrama, tot i que les tècniques psicodramàtiques poden ajudar la comunitat a moure’s cap a l’extrem verbal de la dimensió (per exemple, vegeu la resolució mitjançant psicodrama d’un problema intractable de piromania a Hinshelwood i Grunberg 1975; vegeu també Ploeger 1981).

Anzieu (1984), en un intent de relacionar teories psicoanalítiques i grup, va escollir la noció de fantasia com una cosa bàsica de la vida del grup: «Algunes observacions més recents mostren que la situació del grup és percebuda essencialment en termes de les fantasies més arcaiques» (pàg. 117); i discrimina certs tipus de fantasies específiques centrals en la vida del grup. En aquesta visió, el grup manté una fantasia i indueix una regressió col·lectiva cap a una activitat fantasiosa per part de tots els membres. Per contra, la visió que presento ara posa èmfasi en el grup com a objecte de les fantasies individuals, amb el subsegüent estira-i-arronsa d’aquestes tendències individuals en l’arena de l’espai públic. Utilitzaré, per tant, el terme dramatització perquè és la forma pública de l’activitat de la fantasia individual —fantasia en acció, però negociada en públic.

Anirem una mica més enllà en l’exploració de les varietats i girs que aquestes dramatitzacions prenen.

La mutació d’hostilitats

Quan en les assemblees de la comunitat es dramatitza l’hostilitat, aquesta pren una varietat de formes que estan connectades entre si. Típicament, un tirà és obligat, una vegada i una altra, a imposar-se als seus subordinats, els quals se li resisteixen. En el primer exemple del capítol 1 això es va dramatitzar quan la plantilla criticava els pacients. La figura 2.2,a mostra aquest procés i com està relacionat amb una sèrie de dramatitzacions.

E 2.1 El sotsoficial

En un grup silenciós i indolent, Bill, un home passiu fins aleshores i que sortia d’un brot psicòtic, va començar a queixar-se de les tasques de neteja que havia de fer sense que cap altre pacient l’ajudés. Així, en el context de l’assemblea, va ser identificat amb un rol de tirà. Les seves queixes van anar en augment, fins que va arribar a proposar la implantació d’una organització amb autoritat i responsabilitat de caire militar i on ell tingués el paper de sotsoficial (fig. 2.2,b). Llavors ell es va mirar la plantilla buscant suport a les seves acusacions contra altres pacients. Com més enrabiat estava, més s’identificava amb la plantilla com a autoritat, i entrava en un estat cada cop més excitat que semblava hipomaníac i que, de fet, va persistir durant algunes setmanes.

En l’esdeveniment descrit, el rol de tirà s’ha tret de la plantilla i s’ha assignat a un pacient. Els membres de la plantilla se sentien alleujats, ja que deixaven de ser els perseguidors tirànics, però els posava en un dilema perquè llavors el pacient tirà apel·lava a la seva autoritat d’una manera completament irreal. Difícilment podien donar suport a les seves demandes per establir un govern tirànic, tot i que no donar-li suport era deixar-lo en una situació de total aïllament i augmentar el desig de domini tirànic. Aquest és un atzucac típic de les dramatitzacions.

Capgiraments — l’individu immutable

Es pot produir un altre tipus de canvi (fig. 2.2,c). Els pacients poden escapar-se de la crítica per la seva passivitat o manca de col·laboració a l’adreçar l’hostilitat devers un individu que ocupa l’atenció de l’assemblea —i la desaprofita. Llavors, les crítiques es focalitzen en aquest membre, que anomenaré l’individu immutable. L’individu immutable reté un lloc determinat en una organització en la qual s’espera que els individus canviïn. Si a més a més, aquest individu és capaç d’adaptar-se a un mode de funcionament paranoide, l’assemblea anirà cap a una espiral d’hostilitat mentre ell tractarà de defensar-se. En aquest cas, no és el costat tirànic el que ha esdevingut localitzat en un individu, sinó que és la víctima la que ha estat identificada en un individu.

Sense poder fer res per evitar-ho, el cap de turc és empès, cap al centre de l’escenari com la persona que destaca en contra i que desaprofita l’ajuda que se li ofereix. És comprensible que, fins i tot els membres de la plantilla, puguin caure fàcilment en la temptació d’afegir-se a aquesta mena de crítiques i creure que estan lluitant pels objectius de la comunitat. Retrobarem aquest ingredient en molts altres exemples d’aquest llibre. Caps de turc que reben tota la crítica i culpabilitat pel desaprofitament d’oportunitats (fig. 2.2,d) i que poden arribar a ser tota una institució dins la comunitat. Frases mal definides, del tipus «incapaç d’utilitzar el grup», poden esdevenir un estendard i servir com a justificació automàtica per prendre sancions disciplinàries o donar l’alta —literalment, expulsant el cap de turc carregat amb el pecat a l’inhòspit món exterior (vegeu, per exemple, E 10.1, El règim del terror i E 16.1, La constitució burocràtica).

Des de la perspectiva d’una dramatització veiem realment fins a quin punt els pecats del cap de turc pertanyen a tot el grup. És a dir, responsabilitat, culpa, crítica i tirania són afers de tots els