Genießen Sie diesen Titel jetzt und Millionen mehr, in einer kostenlosen Testversion

Nur $9.99/Monat nach der Testversion. Jederzeit kündbar.

La impaciència del cor

La impaciència del cor

Vorschau lesen

La impaciència del cor

Bewertungen:
4.5/5 (4 Bewertungen)
Länge:
474 Seiten
8 Stunden
Herausgeber:
Freigegeben:
May 2, 2011
ISBN:
9788477275008
Format:
Buch

Beschreibung

En els primers albors de la Gran Guerra, el tinent Anton Hofmiller rep una invitació per anar al castell del magnat hongarés Lajos von Kekesfalva. Durant la seva estada, la filla de l'amfitrió, que pateix paràlisi crònica, s'enamora del jove oficial. Hofmiller, que només sent compassió per la jove Edith, decideix ocultar els seus veritables sentiments i li fa tenir esperances en una ràpida recuperació. Arriba fins i tot a prometre-s'hi, però no reconeix el seu nuviatge en públic. Com un criminal en la foscor, Hofmiller es refugiarà en la guerra, i en tornarà com un autèntic heroi. 'La impaciència del cor' és, sens dubte, un dels millors llibres de Zweig, un esglaiador retrat de la insondable naturalesa humana que atraparà el lector des de la primera pàgina.
Herausgeber:
Freigegeben:
May 2, 2011
ISBN:
9788477275008
Format:
Buch

Über den Autor

Stefan Zweig (* 28. November 1881 in Wien; † 23. Februar 1942 in Petrópolis, Bundesstaat Rio de Janeiro, Brasilien) war ein österreichischer Schriftsteller.


Ähnlich wie La impaciència del cor

Titel in dieser Serie (34)

Buchvorschau

La impaciència del cor - Stefan Zweig

STEFAN ZWEIG

LA IMPACIÈNCIA

DEL COR

TRADUCCIÓ DE L'ALEMANY

DE JOAN FONTCUBERTA

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2011

«A aquell qui té, li serà donat». Aquestes paraules del Llibre de la Saviesa les pot corroborar confiat qualsevol escriptor en el sentit que «a aquell qui molt ha narrat, li serà narrat». Res de més enganyós que la idea massa corrent segons la qual en l’escriptor treballa ininterrompudament la fantasia i que ell crea sense parar fets i històries a partir d’un amàs inesgotable. En realitat, en comptes de trobar coses, a ell, tan sols li cal deixar-se trobar pels personatges i els esdeveniments, els quals el cerquen constantment perquè els torni a contar sempre que hagi conservat una elevada capacitat d’observar i escoltar; a aquell qui sovint ha assajat d’interpretar destins, molts li conten el seu.

També l’episodi que reprodueixo aquí em fou confiat gairebé per complet i val a dir que d’una manera del tot inesperada. L’última vegada que vaig ser a Viena, cansat després de mil gestions, vaig cercar al capvespre un restaurant de raval del qual suposava que no estava de moda des de feia temps i seria poc concorregut. Però, tan bon punt hi vaig entrar, em vaig adonar amb disgust del meu error. Just de la primera taula es va aixecar un conegut meu amb totes les mostres d’una alegria sincera, per bé que no compartida per mi d’una manera tan fogosa, i em va convidar a seure a la seva taula. Mentiria si digués que aquell senyor tan atent era antipàtic o desagradable; era d’aquesta mena de persones sociables per naturalesa que co

l·l

eccionen relacions amb la mateixa diligència que els infants co

l·l

eccionen segells i que, per aquesta raó, s’enorgulleixen d’una manera especial de cada exemplar de la co

l·l

ecció. Per a aquest personatge bonhomiós i singular—la seva altra ocupació era la d’arxiver competent i molt erudit—, tot el sentit de la vida es reduïa a la modesta satisfacció de poder afegir amb vanitosa naturalitat a cada nom que de tant en tant llegia al diari: «Un bon amic meu», o «Ah, ahir mateix me’l vaig topar», o «El meu amic A m’ha dit, i el meu amic B opina», i així successivament amb tot l’alfabet. No deixava mai d’aplaudir els seus amics a les estrenes, l’endemà trucava als actors per felicitar-los, no oblidava un sol natalici, passava en silenci les notes de premsa desagradables i els enviava les elogioses expressant-los ensems la seva més cordial simpatia. No era, doncs, un home antipàtic, ans sincerament obsequiós, i era feliç quan hom li demanava un petit favor o quan podia afegir un objecte nou al seu gabinet de curiositats.

Però no cal descriure amb més detalls l’amic «Adabei» —aquest malnom burleta i humorístic que equival a la vegada a manefla i paparra i que a Viena se sol aplicar a aquesta mena de paràsits de bona jeia que pu

l·l

ulen dins dels bigarrats grups d’esnobs—, car tothom els coneix i sap que no es pot deslliurar sense grolleria de llur entendridora innocuïtat. Així, doncs, em vaig asseure resignat a la seva taula i durant un quart d’hora vaig haver d’escoltar la seva vèrbola fins que va entrar al local un home alt i prim que cridava l’atenció pel seu rostre juvenil i pletòric de salut, amb un punt de gris a les temples que l’afavoria; la seva manera de caminar, ben dret i una mica estirat, revelà a l’acte que era un exmilitar. El meu veí es va aixecar d’un bot per saludar-lo amb l’obsequiositat que li era característica i a la qual el senyor en qüestió va correspondre, tanmateix, amb més indiferència que cortesia, i encara el nou client no havia acabat de demanar la beguda al so

l·l

ícit cambrer, que el meu amic Adabei se’m va acostar per dir-me a cau d’orella:

—¿Sap qui és?

Com que jo coneixia de feia temps el seu orgull de co

l·l

eccionista i el plaer que sentia a exhibir triomfant cada exemplar més o menys interessant de la seva co

l·l

ecció i temia explicacions prolixes, em vaig limitar a respondre amb un «no» desproveït d’interès i vaig continuar esbocinant el meu pastís Sacher. Aquesta indolència meva, però, va incitar encara més l’alcavot de noms, el qual, tapant-se la boca amb la mà per precaució, em va xiuxiuejar:

—Doncs aquest senyor és en Hofmiller, d’Intendència General… Sí, home, aquell que a la guerra va rebre la condecoració de l’orde de Maria Teresa.

Com que es veu que aquesta dada no em va impressionar en la mesura esperada, va començar a buidar el pap amb l’entusiasme d’un manual de lectures patriòtiques dient que el tal capità de cavalleria Hofmiller havia dut a terme grans gestes durant la guerra, primer a cavalleria, després en aquell vol de reconeixement sobre el Piave en el qual va abatre ell sol tres avions, i finalment en una companyia de metralladores amb la qual va ocupar i mantenir un sector del front durant tres dies. Ho explicà amb profusió de detalls (que aquí ometo) i donant mostra a cada moment d’una gran sorpresa pel fet que jo no hagués sentit a parlar d’aquell home admirable a qui l’emperador Carles havia distingit amb la més alta condecoració de l’exèrcit austríac.

Involuntàriament em vaig sentir temptat de mirar cap a l’altra taula per veure una vegada a la vida i a dos metres de distància un heroi marcat pel segell de la història. Però vaig ensopegar amb un esguard sever i enutjat que si fa no fa venia a dir-me: «¿Que t’està explicant boles sobre mi, aquest individu? No te’m quedis mirant bocabadat, que no n’hi ha per a tant!». Alhora va fer córrer la cadira cap a un costat amb un gest inequívocament sorrut i ens va donar l’esquena amb aire enèrgic. Vaig desviar els ulls una mica avergonyit i, a partir d’aleshores, vaig evitar fregar amb la mirada ni que fos les tovalles d’aquella taula. No vaig trigar a acomiadar-me del meu animós garlaire sense deixar d’observar, a la sortida, que de seguida es traslladava a la taula del seu heroi, probablement per informar-lo sobre mi amb la mateixa diligència amb què m’havia parlat d’ell abans.

Això va ser tot. Unes quantes visites a la ciutat i de ben segur que hauria oblidat aquesta trobada fugaç si la casualitat no hagués volgut que l’endemà em veiés de nou, en una petita tertúlia, davant del sorrut capità que, a més, amb el seu esmòquing de nit tenia un aspecte encara més cridaner i elegant que amb el seu homespun més d’esport de la vigília. A tots dos ens va costar de dissimular un petit somriure, aquell somriure ominós entre dues persones que comparteixen un secret ben guardat enmig d’un grup. Em va reconèixer exactament com jo a ell, i és probable que estiguéssim irritats o divertits també de la mateixa manera a causa del malastruc alcavot de la vigília. De primer moment vam evitar entaular conversa, cosa que hauria resultat inútil puix que al nostre voltant s’havia encetat una discussió molt animada.

Es pot endevinar l’objecte de la discussió si esmento que va tenir lloc l’any 1938. Futurs cronistes de la nostra època comprovaran un dia que aquell any totes les converses mantingudes en aquest país de la nostra trasbalsada Europa eren dominades per les conjectures sobre la possibilitat que esclatés o no una nova guerra mundial. Inevitablement el tema fascinava qualsevol reunió, i de vegades hom tenia la impressió que no eren els homes els qui desfogaven la por en suposicions i esperances, sinó l’atmosfera mateixa, per dir-ho així, l’ambient de l’època, agitada i carregada d’ocultes tensions, que desitjava descarregar-se en la paraula.

L’amfitrió, advocat de professió i argumentador de caràcter, portava la veu cantant. Demostrava amb els arguments habituals el disbarat habitual segons el qual la nova generació sabia què era la guerra i ja no es llançaria a una nova contesa tan improvisadament com en l’anterior. Quan els mobilitzessin, els joves dispararien els fusells cap enrere, i sobretot els veterans com ell no havien oblidat què els esperava. En un moment que desenes i centenars de milers de fàbriques produïen explosius i gasos tòxics, em va irritar la jactanciosa seguretat amb què descartava la possibilitat d’una guerra, i ho feia d’una manera tan indolent com quan espolsava la cendra de la cigarreta amb un lleuger cop del dit índex. No sempre s’havia de creure allò de què un es volia convèncer, vaig contestar amb resolució. Les autoritats i els organismes militars que dirigien la maquinària bè

l·l

ica tampoc no dormien i, mentre nosaltres ens embriagàvem amb utopies, havien aprofitat amb escreix els temps de pau per preparar i organitzar les masses i en certa manera tenir-les disponibles i prestes per obrir foc. Ja en aquell moment, enmig de la pau, el servilisme general havia adquirit proporcions increïbles gràcies al perfeccionament de la propaganda, i calia tenir molt clar el fet que, tan bon punt la ràdio transmetés a totes les llars l’ordre de mobilització, no hi hauria cap mena d’oposició. L’home era una partícula de pols sense voluntat que no comptava per a res en aquell moment.

No cal dir que els vaig tenir a tots en contra meu, car l’experiència ens demostra que l’instint d’autoatordiment de l’home s’estima més deslliurar-se dels perills coneguts en el seu fur intern a còpia de declarar-los nuls i sense valor, i aquesta advertència contra un optimisme fútil per força havia de resultar inoportuna a la vista de l’esplèndid sopar que ja ens esperava a la sala contigua.

Aleshores, a la impensada, es va posar al meu costat com a padrí d’aquell duel el cavaller de l’orde de Maria Teresa, precisament l’home de qui el meu desencertat instint havia sospitat que era un adversari. Sí, va dir amb vehemència, era un autèntic disbarat pretendre tenir en compte avui dia la voluntat o la manca de voluntat del material humà, perquè l’execució de la propera guerra s’encarregarà a les màquines i les persones quedaran relegades a la condició de simples components. Ja en la darrera contesa no n’havia trobat gaires al camp de batalla que s’haguessin declarat netament a favor o en contra de la guerra. La majoria s’hi havia vist arrossegada com un núvol de pols pel vent i estampida després dins el gran remolí; els individus, sense comptar amb la seva voluntat, havien estat sotragats d’un costat a l’altre com cigrons dins un gran sac. In summa, potser eren més els qui s’havien refugiat en la guerra que els qui n’havien fugit.

Jo l’escoltava esbalaït, interessat sobretot per la vehemència amb què continuava parlant:

—No ens enganyem. Si avui dia es fes propaganda a so de bombo i platerets a favor d’una guerra exòtica, per exemple a la Polinèsia o en un racó de l’Àfrica, milers i centenars de milers acudirien corrents a la crida sense saber ben bé per què, potser només pel desig de fugir d’ells mateixos o de circumstàncies desagradables. Ara bé, la resistència real a una guerra difícilment la puc avaluar en més de zero. La resistència d’un individu contra una organització exigeix sempre molt més coratge que el simple deixar-se arrossegar, és a dir, coratge individual, i aquesta espècie està en via d’extinció a la nostra època d’organització i mecanització creixents. A la guerra, jo hi he trobat gairebé exclusivament el fenomen del coratge de les masses, dels cridats a files, i si algú observa amb lupa aquest concepte descobrirà uns components molt particulars: molta vanitat, molta lleugeresa i fins i tot avorriment, però sobretot molta por… Sí, por de quedar-se enrere, por de ser la riota de tothom, por d’actuar sol i sobretot por d’oposar-se a l’entusiasme co

l·l

ectiu dels altres; la majoria dels qui van passar per ser els més valents al camp de batalla, els he conegut després personalment a la vida civil com a herois força discutibles. Si us plau, enteneu-me—va dir adreçant-se cortesament a l’amfitrió, que arrufava les celles—, no pretenc ser-ne una excepció.

M’agradava com parlava i tenia ganes d’acostar-me-li, però en aquell moment l’amfitrió ens cridava a taula i, asseguts molt lluny l’un de l’altre, no vam poder reprendre la conversa. No vam tornar a coincidir fins al guarda-roba, quan tothom se n’anava.

—Em sembla—va dir amb un somriure—que el nostre comú protector ja ens va presentar indirectament.

Jo també vaig somriure:

—I amb profusió de detalls, a més.

—Segurament va exagerar explicant-li que sóc un Aqui

l·l

es i potser es va penjar la meva medalla al pit.

—Si fa no fa.

—Sí, n’està molt cofoi… tant com dels llibres que vostè escriu.

—Un individu curiós! És clar que n’hi ha de pitjors. Parlant de tot… ¿li fa res que caminem una estona plegats?

Ens vam posar a caminar. De sobte es va girar cap a mi:

—Cregui’m, no parlo perquè sí si li dic que la cosa que més m’ha fet patir durant anys ha estat aquesta medalla de Maria Teresa, massa ostentosa pel meu gust. Vull dir, per ser-li franc, que, quan la vaig aconseguir al camp de batalla, al principi em va emocionar, és clar. Al capdavall havia estat educat per ser soldat i havia sentit a parlar d’aquesta condecoració a l’escola de cadets, una distinció que recau en una dotzena d’homes com a màxim en una guerra i que, per dir-ho així, cau del cel com una estrella. Sí, per a un xicot de vint-i-vuit anys significa molt. De cop i volta, un es troba davant de la tropa, tothom mira embadalit com de sobte alguna cosa brilla al teu pit com un petit sol i l’emperador, sa inaccessible majestat, et dóna la mà per felicitar-te. Però, miri, aquesta condecoració només tenia sentit i valor al nostre món militar. Quan la guerra es va acabar, em va semblar ridícul anar tota la vida pel món marcat com un heroi perquè una vegada vaig actuar amb coratge durant vint minuts…, probablement no pas amb més coratge que deu mil soldats més, en comparació amb els quals el meu únic avantatge va ser que es fixessin en mi i, cosa més sorprenent encara, que tingués la sort de tornar viu a casa. Ja al cap d’un any, quan arreu la gent es quedava mirant el trosset de metall per després alçar els ulls respectuosament cap a la meva cara, em vaig atipar de ser un monument ambulant, i l’enuig que em produïa aquesta eterna ostentació va ser un dels motius decisius que em van moure a vestir de paisà tan aviat com vaig poder després de la guerra.

Va apressar el pas.

—Un dels motius, dic, si bé el principal era de caràcter privat, però potser per a vostè sigui encara més comprensible. El motiu principal era que en el fons jo mateix posava en dubte la legitimitat de la condecoració o, si més no, el meu heroisme. Jo sabia més bé que tots aquells babaus ignorants que, rere la medalla, s’hi amagava algú que era qualsevol cosa menys un heroi i fins i tot algú que era un antiheroi declarat…, un dels que van córrer a anar a la guerra amb tanta fúria només perquè volien salvar-se d’una situació desesperada. Érem més desertors de les nostres responsabilitats que no pas herois del nostre sentit del deure. No sé com ho deu veure vostè, però per a mi almenys la vida amb nimbe i aurèola em sembla antinatural i insuportable. I em vaig sentir alleugerit de no haver de passejar més la meva biografia d’heroi penjada a l’uniforme. Encara ara em molesta que algú desenterri la meva glòria passada, i ¿per què no li hauria de confessar que ahir vaig estar a punt d’acostar-me a la seva taula per increpar aquell corcó i dir-li que anés a fer el fatxenda amb un altre? Durant tota la vetllada em va fer llàstima la mirada respectuosa que vostè em dirigia, i de bon grat, per desmentir aquell xerraire, l’hauria convidat a escoltar per quins camins tortuosos vaig esdevenir un heroi… És una història força estranya i, tanmateix, podria demostrar-li que sovint el valor no és sinó l’altra cara d’una feblesa. D’altra banda… no tindria cap inconvenient a explicar-la-hi ara mateix. Allò que li passà a un home fa un quart de segle ja no el concerneix a ell, sinó a un altre des de fa temps. ¿Que té temps? ¿I no l’avorrirà?

Naturalment que tenia temps. Vam caminar encara una bona estona amunt i avall dels carrers ja deserts i també ens vam veure sovint els dies següents. He canviat molt poques coses del seu relat, potser dic ulans en comptes d’hússars, he desplaçat una mica les guarnicions al mapa per dissimular-les i per precaució he eliminat els noms reals. Però no he modificat l’essencial ni he inventat res, i no sóc jo, sinó el narrador, qui comença ara a narrar.

«Hi ha dues menes de compassió. L’una, dèbil i sentimental, que en realitat no és sinó impaciència del cor per alliberar-se com més aviat millor de la penosa emoció davant una desgràcia aliena, és una compassió que no és exactament compassió, ans una defensa instintiva de l’ànima davant del dolor d’altri. I l’altra, l’única que compta, és la compassió desproveïda de l’element sentimental, però creativa, que sap el que vol i està disposada a aguantar-ho tot amb paciència i resignació fins a les seves darreres forces i àdhuc més enllà».

Tot va començar amb una atzagaiada, una acció pocatraça completament excusable, una gaffe, com diuen els francesos. Després vaig provar de posar remei a la meva estupidesa; però, quan es vol reparar amb massa pressa les rodetes d’un rellotge, se sol espatllar tot el mecanisme. Fins i tot avui, al cap de dos anys, sóc incapaç de delimitar on s’acabà la meva pura impaciència i on començà la meva culpa. Probablement no ho sabré mai.

En aquell temps jo tenia vint-i-cinc anys i era tinent en actiu del regiment X d’ulans. No puc dir que hagués sentit mai una passió especial o una vocació interior per la carrera militar. Però, quan dues nenes i quatre marrecs sempre famolencs d’una vella família de funcionaris austríacs s’asseuen a una taula mal proveïda, no se’ls pregunta per les seves inclinacions, sinó que se’ls fica aviat al forn de la professió perquè no gravin massa temps el pressupost familiar. Al meu germà Ulrich, que ja a l’escola es cremava les celles de tant d’estudiar, el van enviar al seminari; a mi, que tenia els ossos forts, em van fer entrar a l’acadèmia militar: allà el fil de la vida es descabdella automàticament, no cal lubricar-lo. L’Estat s’ocupa de tot. Al cap de pocs anys i gratis, segons un model dissenyat per l’erari, d’un marrec pà

l·l

id i barbamec aconsegueix fer-ne un alferes de pèl moixí i l’envia a l’exèrcit llest per ser utilitzat. Un dia, el del natalici de l’emperador, quan jo encara no havia complert els divuit anys, em van llicenciar de l’acadèmia, i poc després va aparèixer la primera estrella al meu uniforme: així es va acabar la primera etapa, i a partir d’aleshores va poder començar el torn dels ascensos, seguint mecànicament el seu curs i amb les pauses obligades fins al retir i la gota. Tampoc no havia estat voluntat meva servir precisament a cavalleria, tropa per desgràcia molt cara, sinó un caprici de la meva tia Daisy, que s’havia casat en segones núpcies amb el germà del meu pare quan aquell va passar del Ministeri d’Hisenda a la presidència d’un banc, un càrrec molt més ben remunerat. Rica i esnob a la vegada, no podia tolerar que algú de la parentela, que també es deia Hofmiller, maculés el nom de la família servint a infanteria; i com que aquest caprici costava cent corones al mes, vaig haver de mostrar davant d’ella la més submisa gratitud a cada punt i moment. Ningú no havia pensat, i jo menys que ningú, si volia servir a cavalleria o tan sols si volia estar en actiu. M’hi sentia bé, muntat a la sella, i els meus pensaments no anaven més enllà del coll del cavall.

Aquell novembre de 1913 alguna ordre es devia haver esmunyit d’un despatx a l’altre, puix que tot d’una el nostre esquadró va ser traslladat de Jaroslau a una altra petita guarnició a la frontera hongaresa. Tant se val el nom d’aquesta petita ciutat, car dos botons d’un mateix uniforme no es poden assemblar tant com una guarnició de províncies austríaca a una altra. Tant en l’una com en l’altra, els mateixos edificis estatals: una caserna, una escola d’equitació, una plaça d’armes, un casino d’oficials, més tres hotels, dos cafès, una pastisseria, una taverna i un teatre de varietats tronat amb segones dames de bellesa passada que feien hores extres repartint-se entre oficials i voluntaris d’un any. El servei militar significa arreu la mateixa monotonia buida, hores i hores distribuïdes segons un reglament rígid i invariable des de fa segles, i tampoc el temps lliure no sembla gaire variat. Al menjador d’oficials, les mateixes cares i les mateixes converses; al cafè, les mateixes partides de cartes i el mateix billar. De vegades em meravella que el bon Déu s’hagi dignat, com a mínim, a co

l·l

ocar un cel i un paisatge diferents al voltant de les sis-centes o vuit-centes teulades d’una ciutat com aquella.

Un avantatge, tanmateix, oferia la nova guarnició respecte a l’anterior de Galítzia: tenia una estació de trens expressos i estava situada, d’una banda, prop de Viena i, de l’altra, no lluny de Budapest. Qui tenia diners—i a cavalleria serveixen sempre els rics, molt especialment els voluntaris, en part aristòcrates, en part fills de fabricants—i s’espavilava a temps, podia agafar el tren de les cinc en direcció a Viena i tornar amb el nocturn a dos quarts de quatre de la matinada. Temps suficient, doncs, per anar al teatre, passejar pel Ring, presumir de cavaller i de passada anar en cerca d’aventures. Alguns dels més envejats hi tenien fins i tot casa permanent o una habitació en una pensió. Malauradament aquestes escapades revifadores excedien el meu pressupost mensual. La meva sola distracció era el cafè o la pastisseria i allà, com que a les partides de cartes s’apostava massa fort per a mi, em dedicava al billar o als escacs, que encara eren més barats.

De manera, doncs, que també aquella tarda—devia ser a mitjan maig de 1914—estava assegut a la pastisseria amb un company ocasional, el farmacèutic de l’Àngel d’Or i a la vegada viceburgmestre de la petita ciutat. Feia estona que havíem acabat les nostres tres partides habituals i la fèiem petar només per mandra d’aixecar-nos—¿on es podia anar en aquell avorrit racó de món?—, però la conversa s’anava apagant lentament com un cigarret que s’està consumint. Aleshores, tot d’una s’obre la porta i com una ràfega d’aire fresc entra una bonica noia fent voleiar una faldilla acampanada: ulls castanys i ametllats, cutis fosc, vestida amb un gust exquisit, no gens provinciana i, sobretot, una cara nova en aquella llastimosa monotonia.

Malauradament, la bonica noia no ens para gens d’esment quan ens aixequem admirats i respectuosos; elegant i altiva, amb pas ferm i esportiu, es dirigeix directament al taulell entre les nou tauletes de marbre per encarregar en gros una dotzena sencera de pastissos, tortells i aiguardent. De seguida em crida l’atenció la manera submisa i servil amb què el pastisser s’inclina davant seu: no havia vist mai tan tibada la costura de l’esquena de la seva levita. Àdhuc la seva dona, l’exuberant i massissa Venus provinciana, que sol deixar-se festejar indolentment per tots els oficials (sovint li deuen petites quantitats fins a fi de mes), s’aixeca de la seva cadira de prop de la caixa i es desfà en melosos compliments. La formosa noia rosega negligentment uns quants bombons i bescanvia quatre mots amb la senyora Grossmaier, mentre el pastisser anota l’encàrrec; a nosaltres, en canvi, que estirem el coll potser amb massa afany, no ens dedica ni tan sols una llambregada. No cal dir que la senyoreta no carrega la seva bonica mà ni amb un sol paquetet: «Pot tenir la certesa que tot li serà enviat», li assegura submisament la senyora Grossmaier. I tampoc pensa en absolut, com la resta dels mortals, a pagar en metà

l·l

ic a la caixa. Tots ho hem entès: clientela extrafina i distingida!

Un cop fet l’encàrrec, i quan es gira per anar-se’n, el senyor Grossmaier se li avança d’un bot per obrir-li la porta. També el farmacèutic s’aixeca de la cadira per presentar les seves més respectuoses salutacions a la dama quan ella passa per davant de la nostra taula amb el seu balanceig. La noia li dóna les gràcies amb sobirana afabilitat—caram, quins ulls de vellut, de color de mel!—, i jo no tinc espera perquè, aclaparada per tants i dolços compliments, surti de la botiga per preguntar, desvetllada la meva curiositat, qui és aquesta bellesa que de tal manera esvalota el galliner.

—Ah, ¿no la coneixeu? Doncs és la neboda de…—bé vaja, jo l’anomenaré senyor Von Kekesfalva, per bé que el seu nom real era un altre—Kekesfalva. Coneixeu els Kekesfalva, ¿oi?

Kekesfalva: em llença el nom damunt de la taula com un bitllet de mil corones, mirant-me com si esperés, a tall de resposta lògica, un respectuós: «Ah, sí, és clar!». Però jo, un tinent acabat de ser traslladat, arribat a la nova guarnició fa tan sols uns mesos, sense la més remota idea de la situació, no sé res d’aquell déu tan misteriós i demano cortesament al farmacèutic que me’n doni més informació, cosa que ell fa amb tota la satisfacció de l’orgull provincià…, no cal dir que amb molta més loquacitat i luxe de detalls que no pas els que jo faré servir en el meu relat.

En Kekesfalva, m’explica, és l’home més ric dels voltants. Llis i ras, tot és seu, no tan sols el castell de Kekesfalva—«segur que el coneixeu, es veu des de la plaça d’armes, a l’esquerra de la carretera, és el palau de color amb la torre plana i el vell gran parc»—, sinó també la gran fàbrica de sucre que hi ha a la carretera de R. i la serradora de Bruck i l’eguassada de M. Tot això és seu, a més de sis o set cases a Budapest i Viena. Sí, costa de creure que hi hagi gent tan rica entre nosaltres, i aquest home sap viure com un autèntic magnat. Passa els hiverns al seu palauet de la Jacquingasse de Viena i l’estiu, als balnearis. Aquí, només hi viu uns mesos de primavera; però, Déu del cel, en quina casa! Quartets de Viena, xampany i vins francesos, el bo i millor de tot.

Diu que, si em ve de gust, de bona gana m’introduirà a la casa, puix ell—un gran gest de satisfacció—és amic del senyor Von Kekesfalva; fa anys hi havia tingut tractes comercials i sap que rep de bon grat els oficials. Una paraula seva i em convidaran.

Molt bé, ¿per què no? T’asfixies al putrefacte estany d’una guarnició de províncies com la nostra. Acabes coneixent de vista totes les dones al passeig, i el barret d’estiu i el d’hivern de cadascuna, el seu vestit elegant i el de cada dia; tot és sempre el mateix. I coneixes el gos i la criada i els nens de tant de veure’ls i fer veure que no els veus mirant per damunt dels seus caps. Coneixes totes les arts culinàries de la grossa cuinera bohèmia del casino i el paladar se’t resseca només de veure el menú del restaurant, sempre el mateix. Saps de memòria tots els noms, els rètols i els anuncis de tots els carrers, i coneixes totes les botigues i els aparadors de tots els establiments. Saps gairebé amb la mateixa exactitud que el cambrer Eugen a quina hora compareixerà al cafè el jutge de l’audiència territorial, que s’asseurà al racó de l’esquerra prop de la finestra i a dos quarts de cinc en punt demanarà un cafè amb llet, mentre que el senyor notari, al seu torn, arribarà exactament deu minuts després, a les quatre quaranta i, en canvi—beneït canvi—, demanarà un te amb llimona a causa del seu estómac delicat, i explicarà els mateixos acudits fumant el seu etern Virgínia. Ai, coneixes totes les cares, tots els uniformes, tots els cavalls, tots els cotxers i tots els captaires de la regió, i els coneixes fins a la sacietat. ¿Per què no pots sortir un dia del tragí quotidià? I, aleshores, aquesta noia encisadora, aquests ulls de color d’avellana! De manera que dic al meu protector amb fingida indiferència (convé no mostrar-se massa delerós davant de l’estufat apotecari!) que sí, que tindré molt de gust a conèixer la família Kekesfalva.

I, en efecte—ves per on, el simpàtic farmacèutic no havia fanfarronejat!—, al cap de dos dies, inflat d’orgull i amb aire protector, em porta al cafè una targeta impresa, amb el meu nom afegit de pròpia mà, en la qual es diu que el senyor Lajos von Kekesfalva convida el tinent Anton Hofmiller a sopar dimecres de la setmana vinent a les vuit. Gràcies a Déu, la gent de la nostra condició també ve de bona família i sap com comportar-se en aquests casos. Diumenge al matí m’enfundo en l’uniforme de gala, guants blancs i sabates de xarol, m’afaito impecablement, amb una gota de colònia al bigoti, i surto a fer la visita de presentació. El criat—vell, discret, amb una bona lliurea—pren la meva targeta i es disculpa entre dents dient que als senyors els sabrà molt de greu no haver estat a casa per rebre el tinent, però que han anat a l’església. Millor, penso, les visites de presentació són sempre les més horroroses, dins i fora del servei. En tot cas, jo he complert el meu deure. Dimecres al vespre t’hi presentes i esperem que tot vagi bé. L’afer Kekesfalva, penso, queda resolt fins dimecres. Però, dos dies després, trobo amb sincera alegria una targeta del senyor Von Kekesfalva a la meva habitació. Impecable, penso, aquesta gent té bones maneres; dos dies després de la visita de presentació, m’envia una targeta, a mi, un oficial insignificant: més cortesia i respecte no podria demanar un general. Tinc un bon pressentiment i ara espero amb frisança el vespre de dimecres.

Però el dia comença ja amb un contratemps. La veritat és que hauria de ser supersticiós i fer més cabal dels petits senyals. A dos quarts de vuit del dimecres al vespre estic preparat, amb el meu millor uniforme, guants nous, sabates de xarol, la ratlla dels pantalons planxada com una fulla d’afaitar, i l’ordenança m’està allisant les arrugues de l’abric i revisant que tot estigui com cal (sempre el necessito per a aquestes coses, puix només tinc un mirall petit a la cambra mal i

l·l

uminada), quan piquen fortament a la porta: l’assistent. L’oficial de servei, el meu amic, el capità de cavalleria comte Steinhübel, em prega que el vagi a veure a l’allotjament de la tropa. Dos ulans, segurament trompes perduts, s’han barallat i un d’ells ha clavat un cop de culata a l’altre. I ara el tanoca és allà ajagut i ple de sang, inconscient i amb la boca oberta. No se sap si encara té el crani sencer o no. El metge del regiment se n’ha anat de permís a Viena i el coronel no apareix per enlloc. En veure’s en un tràngol, el bonàs de l’Steinhübel, maleït sia, acut precisament a mi perquè l’ajudi mentre prova de socórrer el ferit, i jo haig d’aixecar acta dels fets i enviar ordenances a tot arreu perquè portin un metge civil del cafè o d’on sigui. Entre una cosa i una altra se m’han fet tres quarts de vuit. Veig que em serà impossible sortir abans d’un quart o de mitja hora. Maleït sia, precisament avui m’havia de sortir un imprevist com aquest, precisament avui que estic invitat! Miro l’hora cada vegada més impacient; impossible arribar-hi a temps, si és que haig de perdre més temps aquí, ni que siguin cinc minuts. Però el servei, així ens ho han inculcat fins al moll dels ossos, passa per damunt de qualsevol obligació personal. No puc fúmer el camp, de manera que faig l’única cosa possible en aquesta reconsagrada situació: envio l’ordenança amb un fiacre (quatre corones em costa la broma) a casa dels Kekesfalva pregant-los que em disculpin en cas que arribi tard, car un imprevist en el servei, etcètera, etcètera. Per sort el rebombori a la caserna no dura gaire, perquè compareix el coronel en persona amb un metge que ha trobat ràpidament, i jo em puc fer fonedís sense cridar l’atenció.

Però la mala sort em persegueix: precisament avui no hi ha ni un sol fiacre a la plaça de l’Ajuntament. Haig d’esperar que en demanin un de dos cavalls per telèfon. És inevitable, doncs, que quan arribo finalment al gran vestíbul dels Kekesfalva la busca llarga del rellotge de paret pengi ja verticalment marcant dos quarts de nou en comptes de dos quarts de vuit, i veig que els abrics del penja-robes fan un gran embalum. També al rostre un xic encongit del criat observo que el meu retard és excessiu. Desagradable, molt desagradable, justament en la meva primera visita!

De tota manera, el criat—aquesta vegada amb guants blancs, frac, camisa i rostre emmidonats—em tranqui

l·l

itza dient que el meu ordenança havia portat l’avís feia cosa de mitja hora i m’acompanya al saló, una estança de quatre finestres, entapissada de seda vermella, resplendent d’aranyes de cristall, magníficament elegant, mai no havia vist res de tan selecte. Però, per desgràcia i vergonya meva, el saló ja està completament desert i de la sala contigua m’arriba amb claredat el dring alegre dels coberts. Enutjós, enutjós, penso, ja són a taula!

En fi, faig el cor fort i, tan bon punt com el criat obre davant meu la porta corredissa, avanço fins al llindar, saludo amb un fort cop de talons i una reverència. Tothom aixeca els ulls per mirar-me, vint o quaranta ulls, ulls desconeguts que examinen el militar tocatardà, emmarcat pel bastiment de la porta, amb no gaire seguretat en si mateix. A l’instant s’aixeca de taula un distingit ancià, l’amo de la casa sens dubte, es treu el tovalló amb un gest brusc i ve cap a mi allargant-me la mà per invitar-me a passar. El senyor Von Kekesfalva no és en absolut com me l’havia imaginat: un gentilhome de província, amb bigoti magiar, galtaplè, obès i vermell de cara gràcies al bon vi. Rere les seves ulleres de muntura daurada uns ulls un xic cansats suren damunt d’uns grisos sacs lacrimals; les espatlles semblen una mica encorbades cap endavant; la veu és com un xiuxiueig, destorbada en part per una petita tos: més aviat se’l podria prendre per un savi, amb el seu rostre fi i prim que acaba en un petit masclet de pèls blancs. L’extraordinària cortesia de l’ancià produeix un efecte balsàmic sobre el meu empegueïment: no, no, és ell qui ha de disculpar-se, m’interromp; sap molt bé que pot passar de tot al servei militar i ha estat molt amable de part meva avisar-lo expressament; han començat a sopar només perquè no estaven segurs que jo hi pogués acudir, però em prega que ara m’assegui a taula sense més dilació. Després em presentarà un a un tots els convidats. De moment—diu, acompanyant-me a taula—, només la seva filla. Una joveneta delicada, pà

l·l

ida i fràgil com ell mateix, desvia els ulls de la conversa, uns ulls grisos que m’examinen amb timidesa. Jo tan sols albiro fugaçment una cara prima i nerviosa, m’inclino primer davant seu i després a dreta i a esquerra, al conjunt de convidats que, a ulls veients, s’alegren de no haver de posar de banda forquilla i ganivet per aguantar la incomoditat de prolixes cerimònies de presentació.

Durant els primers dos o tres minuts em sento encara força incòmode. Allà no hi ha ningú del regiment, cap camarada, cap conegut, ni tan sols cap dels notables de la ciutat, exclusivament persones estranyes, del tot estranyes. Semblen sobretot terratinents dels voltants, amb llurs dones i filles, o funcionaris de l’Estat. Però tots civils, l’únic amb uniforme sóc jo! Mare de Déu, ¿com puc jo, maldestre i tímid, entaular conversa amb aquesta gent desconeguda? Encara bo que m’he co

l·l

ocat en un bon lloc: al meu costat seu la morena arrogant de l’altre dia, la bonica neboda, que tanmateix sembla haver-se adonat de la meva mirada d’admiració a la pastisseria, puix que em somriu amablement com ho faria a un vell conegut. Té uns ulls com grans de cafè, i la veritat és que, quan somriu, se senten uns espetarrecs com de grans de cafè que es torren. Té unes orelles encisadores, petites i transparents sota els espessos cabells negres: com ciclàmens rosa entre la molsa, penso jo. Els seus braços nus són suaus i llisos; deuen tenir el tacte de préssecs pelats.

És agradable seure al costat d’una noia tan maca, i el seu accent vocàlic hongarès gairebé m’enamora. És agradable seure a taula en un saló tan brillantment i

l·l

uminat, en una taula parada amb tanta elegància, amb criats de lliurea al darrere i els plats més suculents al davant. També trobo apetitosa, per bé que ja una mica pleneta, la meva veïna de l’esquerra, que parla amb un lleuger accent polonès. ¿O potser és que em produeix aquest efecte el vi blanc daurat primer, el negre després, fosc com la sang, i finalment l’escumejant xampany que, de darrere estant, els criats de guants blancs ens serveixen amb profusió de garrafons de plata i ampolles panxudes? Realment el farmacèutic no ha mentit, la casa dels Kekesfalva és com la cort. No havia menjat mai tan bé, ni en somnis m’hauria imaginat que es pogués sopar tan bé, amb tant de luxe i abundància. Plats cada vegada més exquisits i cars desfilen majestuosos en plates inesgotables: peixos de color blau pà

l·l

id, coronats d’enciam i emmarcats en rodanxes de llagosta, nedant en una salsa daurada; capons cavalcant damunt d’amples selles d’arròs en capes; púdings flamejant en rom de flama blava; boles de gelat, dolces i bigarrades, brollant les unes de les altres; fruites que deuen haver donat la volta a mig món petonejant-se en safates de plata. Això no té fi, no té fi! Però, per acabar, un veritable arc de Sant Martí de licors, verds i roigs, blanc i grocs, i cigars gruixuts com espàrrecs per acompanyar un cafè exquisit!

Una casa magnífica, encantadora—beneït sigui el farmacèutic—i una vetllada esplèndida, feliç i vibrant. No sé si em sento tan relaxat i desinhibit perquè, a la dreta i a l’esquerra i al davant, als altres també els brillen els ulls i parlen en veu alta perquè han oblidat igualment les maneres distingides i la fan petar amb animació i tots alhora, però sigui com sigui ha desaparegut tot el meu empegueïment. Parlo sense la més petita inhibició, galantejo les meves dues veïnes alhora, bec, ric, miro amb arrogància i desimboltura i, encara que no sempre per casualitat, frego de tant en tant amb la mà el formós braç nu de la Ilona (així es diu la deliciosa neboda); ella, també distesa, animada i relaxada com tots per aquest festí opípar, no sembla prendre’s malament aquests petits fregadissos i relliscades.

A poc a poc—¿podia ser a causa de la barreja de massa vi, de tokay i de xampany, als quals no estic acostumat?—sento que m’envaeix una lleugeresa que raneja amb la insolència i gairebé amb el desenfrenament. Em falta molt poc per flotar, sentir-me arrossegat i completament feliç, i allò que necessito sense saber-ho se’m revela amb claredat meridiana a l’instant següent quan, de sobte, d’una tercera habitació—el criat havia obert de nou la porta corredissa sense que ens n’adonéssim—arriba una música esmorteïda, un quartet, precisament la música que desitjo dintre meu, música de ball, rítmica i suau a la vegada, un vals, una melodia tocada per dos violins i marcada per un greu i melangiós violoncel i, enmig, un piano que porta el compàs amb un enèrgic staccato. Sí, música, música és l’únic que em faltava! Música i potser ball, un vals, deixar-se portar, volar, per sentir més beatíficament la lleugeresa interior! De debò que aquesta mansió Kekesfalva és una casa encantada, n’hi ha prou amb somiar perquè els desigs es compleixin. Quan ens posem drets i decantem les cadires i passem al saló en parelles—jo ofereixo el

Sie haben das Ende dieser Vorschau erreicht. Registrieren Sie sich, um mehr zu lesen!
Seite 1 von 1

Rezensionen

Was die anderen über La impaciència del cor denken

4.3
4 Bewertungen / 10 Rezensionen
Wie hat es Ihnen gefallen?
Bewertung: 0 von 5 Sternen

Leser-Rezensionen

  • (5/5)
    Many people lives lives ruled by emotion. This is a novel that questions the wisdom of such an idea.
  • (4/5)
    A great novel, hard to follow for its increasing carrying guilt of the main character.
  • (4/5)
    I have to admit, I'm pretty torn in my opinion of Beware of Pity. The story is really interesting, but the characters are so unlikeable that I read this novel with continuous dismay; the thing is, I couldn't help but keep reading it.In the early 1900's, Toni, a young officer in the Austrian Empire, makes a blunder at a social occasion by asking his host's daughter, Edith, who he does not know is crippled, to dance. Mortified by his mistake, he sends flowers as apology and thus begins to regularly visit Edith and her wealthy family out of pity.In a short period of time, the emotionally fragile Edith falls in love with the young lieutenant, much to his horror. Out of guilt he plays along with Edith, inspiring her to seek a hopeful new treatment so that she may be with him.Although the characters in Beware of Pity irked me to no end, particularly the self-absorbed main character Toni and he hysterical Edith, I quickly became immersed in the plot. I can't say that I enjoyed Beware of Pity or felt much empathy for any of its characters (it often felt too melodramatic), but I was always curious as to what would happen next, kind of like watching a reality tv show where most of the characters are repulsive.
  • (5/5)
    The more I read Zweig the more I like his writings. This particular one is a great novel I think. It has a strange beginning- strange because the narrative of the first few pages is ignored in the rest of the novel. It starts as a conversation that a character has with what he thought was a war hero (hero of Austrian army in the 1st world war). The "hero" starts narrating his story and that takes the rest of the book- Zweig never returns to the original character who listened to the story. Kind of strange I thought.Nonetheless, the bulk of the story is great. Deals with the feelings and anguish of the young lieutenant who gets involved with a wealthy family, particularly with the crippled daughter, out of pity for the young girl. It's a fascinating novel following up on the sentimental dilemmas that the lieutenant has. At the beginning he is taken away by the fact that the family is treating him not as a soldier but as a real human being. His feelings and thoughts are appreciated by them. As the story evolves he is almost carrying two lives- one with the wealthy family, the Kekesfalvas, and the other with his fellow officers in the barracks who know very little about his doings with the Kekesfalvas, other than he apparently eats there every night and treats him well.But as time goes, he realizes that he is driven by pity for the young girl. Also, the young girl has fallen in love with him, a feeling that he can't correspond. So he is torn by these feelings - loyalty to the family, but also repugnance to himself for taking advantage of them. This is a great moral story. What is the duty of us humans? Do we only seek our own self-satisfaction or do we sacrifice for others? Especially for those less fortunate who have been dealt an unfair hand.
  • (4/5)
    'that compassionate lie had made her happy, and to make someone happy can never be wrong or a crime',, July 1, 2014This review is from: Beware of Pity (Kindle Edition)This is the story of a dashing young Austrian lieutenant, just prior to the first World War. Stationed on the Hungarian border, he is thrilled to be invited to the castle of a wealthy local family, but bemused when his request to the daughter of the house for a dance is greeted by copious weeping. When he discovers his faux pas - she's a cripple - he feels obliged to send her flowers. And thus begins his link to the family - 'my strange case of poisoning of pity'. For as his feelings of duty and honour are taken to mean much more by the lame Edith, the weak and vacillating Lt Hofmiller is torn between shame before his colleagues at the possible match and his desire to do the right thing. As he is warned:'Pity is a double-edged weapon. If you don't know how to handle it you had better not touch it, and above all you must steel your heart against it. Pity, like morphine, does the sick good only at first...if you don't get the dose right and know where to stop it becomes a murderous poison.'A brilliantly written novel; like his other work, 'The Post Office Girl', Zweig keeps you reading to the end, uncertain how the story will work out.
  • (5/5)
    the story of a young woman who is a paraplegic as the result of a horse riding accident. and she come to know an officer who has cheered her up after she have been depressed after she knew that she has no hope for her recovery.......
    very sad story
  • (4/5)
    Before the First World War, Hofmiller, a young Austrian officer from a modest background, finds himself stationed in a town where he knows few people. He scores an invitation to the home of the richest local family and, at the end of the evening, realises he has not spent time with their attractive daughter, Edith. He invites her to dance, but realises – to everyone’s horror – that she is sitting in a wheelchair and can’t even stand. The worst faux pas imaginable, and he flees. But he is given another chance, which he eagerly accepts. To be nice he starts spending more and more time with the family, focusing on Edith, keeping her company – keeping himself company too. Relationships seem almost balanced at first. She’s sweet, if a bit over-eager for his attention. It is the father, though, who compels Hofmiller to involve himself more, to help find treatment for her condition, to lie to her about its effectiveness, to let her believe she has a chance of recovery. It’s all, of course, in the name of keeping her happy. Hofmiller’s eagerness to please, Edith’s father’s eagerness to please – beyond what is practical or real – subtly becomes a ticking bomb of anxiety. Where it naturally leads is to Hofmiller’s proposal of marriage. A good soldier, he will do everything he can. Devastation everywhere.
  • (3/5)
    Österreich vor dem 1. Weltkrieg. Ein junger k.u.k. Offizier befreundet sich mit einem gelähmten Mädchen. Diese verliebt sich heftig in ihn und er schafft es aus Schwäche und Mitleid nicht, ehrlich mit ihr umzugehen. So kommt es zur Katastrophe. Das Thema ist interessant und Zweig schreibt natürlich größtenteils ausgezeichnet. Aber trotzdem hat mir das Buch nicht besonders gut gefallen.
  • (5/5)
    This is a story about how “doing the right thing” and trying to be kind can lead to terrible, unintended consequences, and about how difficult it is to choose between the unselfish “should” and the more rational, selfish “want”.Anton Hofmiller, a young officer in the Austro-Hungarian army, is invited to dinner by a rich landowner in the small town where he is stationed. After the meal, to be polite, he asks the teenaged daughter of the house to dance. But he has not noticed she is “crippled” (this is the term used in the book). She is upset and he is embarrassed, and he rushes away. But the family invites him again and again, so he decides the least he can do is keep her company when he can, and he becomes a regular visitor to the house. She, of course, takes it for much more than he does, and is soon fantasizing of their being together once she is “cured”. (We, the readers, realize this will never happen – it is not clear what the various characters believe). He is horrified to learn of her strong feelings, and is also further drawn in by knowingly but unthinkingly fanning her hopes of recovery after a conversation with her doctor. He doesn’t love her, and he knows she will never be cured. He is torn between, on the one hand, his guilt at letting things get this far, coupled with his certain knowledge that the truth could, literally, kill her, and on the other hand his desperate desire to escape the situation by whatever means possible. He goes back and forth, basing his words and actions on these opposing desires. As the book is set in the summer of 1914, we do in fact know how he “escapes”, but we don’t know how the relationship and the story end until we get there.In addition to the story, the setting is also great. The small provincial town, the army garrison, constantly training, never fighting. The dinners, the cafes, the card playing, the uniforms, the horses, the regulations, the streets, the boredom, and the mix of nationalities that made up the empire. All very evocative. It reminded me strongly of The Radetzsky March, which I also read this year.What really makes this book great, though, is the style. The story is a story, being told some 20 years after the events. Told in the first person by Hofmiller, it isn’t to us, but to another character we meet briefly in a prologue, never to be seen directly again. In fact the whole book begins with a different story, with the narrator telling us that he met a friend who, spotting Hofmiller, told the narrator that he was a famous WWI hero, and told him the story of that heroism. When the narrator meets Hofmiller subsequently, Hofmiller bitterly describes his real, unheroic self, and this is the story of the book. Along the way there are many other “story” episodes – someone tells Hofmiller how the landowner came by his wealth, the girl’s doctor tells of the various cures he has tried on her, another tells how the doctor has married a blind patient he could not cure but did not want to abandon, an ex-colleague who has left the regiment and become rich tells Hofmiller of his terrible troubles along the way, trying to dissuade him from following the same path, and Hofmiller finishes by telling the narrator of his experience of the war and subsequent events. I personally find this a very powerful style, which Zweig adopted very well from his other, all much shorter, works to this, his only long novel. I loved it.I don’t know if there is more than one translation, but the one I read was by Phyllis and Trevor Blewitt.
  • (5/5)
    Stefan Zweig's treatise on the dark nature of pity is a fantastic read for several reasons. The plot is a page turner with deeply developed characters such as the narrator, Anton Hofmiller, an Austrian cavalry officer who struggles with the inner voices of pity, honor, and self-indulgence. There is Edith von Kekesfalva the beautiful, tempestuous lame girl whose ambivalence about her plight is the cause of the undoing of multiple characters and Doctor Condor, the physician who espouses fascinating ideas about the medical profession in general and Edith in particular. Those are just three of the characters! The use of language is marvelous, which means that all three of my personal criteria for outstanding literature, plot, character, and language, have been met and then some! 350 pages flew by!