1001 secrets de la barcelona burgesa

nostrats.

Al efectuarse la presentación, la persona inferior en rango es presentada a la superior; el caballero a la señora, y la señora soltera a la casada, si esta no es de menor categoría [...] Los caballeros pueden dar la mano a las señoras, pero no sin que antes la señora haya demostrado con una expresión ligerísima de su semblante que les autoriza a ello.

Código o deberes de buena sociedad, Camil Fabra, fabricant, 1884.

Camil Fabra, fabricant de fils i a qui coneixerem aviat, va escriure aquest codi de comportament social i protocol imprescindible per als qui estaven entrant a formar part de la bona societat barcelonina. I és que tenir maneres distingides era molt important en un món, el de la nostra burgesia, format sovint per gent molt pencaire i emprenedora però d’origen humil o menestral i, per tant, nous en aquestes coses.

Qui eren, aquests pencaires riquíssims? En coneixerem alguns.

Els primers, els indians

Va bé saber qui van ser els iniciadors d’aquests anys daurats de la gran burgesia barcelonina. Els personatges que anirem coneixent aquí tenen un origen sovint senzill i són homes −la majoria, les dones no consten com a iniciadores de grans fortunes− fets a si mateixos. Són els indians.

Els indians o americans −bé: indianos o americanos− és com s’anomenen els comerciants i, sovint, aventurers que havien anat a fer fortuna a les colònies espanyoles d’Amèrica, «fer les Amèriques», se’n deia, i ho havien aconseguit. Alguns eren fills de bona família, d’altres, gent humil amb ànsies de millorar.

La majoria dels que van tornar a Catalunya ho van fer carregats de duros, que van invertir en fàbriques, cases, artistes, negocis, comerços, hospitals, trens... Sense ells res no seria com és.

Josep Xifré i Casas, el dels Porxos

Els Xifré venien d’Arenys. El primer Xifré conegut és un comerciant, Josep Baptista Xifré i Horta, que havia fet uns quants duros a l’Amèrica Central. Un mal negoci el va arruïnar i va morir deixant la família endeutada del tot: aquest és el pare del nostre Xifré dels Porxos.

El fill, Josep Xifré i Casas, és un home valent que s’arremanga: marxa a Cuba. I acabaria reunint una grandíssima fortuna, una de les més grans de l’època. De gran, s’estableix a Barcelona, on, amb altres indians, el senyor Josep es troba de tant en tant a la font Trobada de Montjuïc on tots plegats recorden els temps passats.

Diuen que el senyor Josep era un home que vivia per treballar, una màquina de fer duros. Durant més de trenta anys va viure i va fer negocis entre l’Havana i Nova York, relacionant-se amb els homes més notables del moment, com els Astor, Murdoch o Rothschild. A Nova York freqüentava un club molt elitista, el House of Lords.

Les seves empreses es dedicaven a l’adoberia, el cafè i el sucre, entre altres productes, i també feia de banquer i prestador, especulador de borsa i promotor immobiliari. Xifré, a Cuba, havia aixecat un dels més grans i perdurables imperis de la pell; i diuen que el seu ingenio no tenia rival en el seu àmbit.

Potser va ser al club que freqüentava on va conèixer Guideon Lee, un dels industrials adobers més potents d’Amèrica, que arribaria a alcalde de Nova York. El 1817 Lee, Xifré i uns quants socis fundaren la New York Tannery Co, que esdevingué un referent del sector. També es va relacionar amb un gallec, Pedro Gimeno −que es feia dir Peter Harmony−, multimilionari i gran inversor que introduí Xifré en el món de les grans finances: Xifré va comprar accions dels bancs més importants d’Amèrica i grans quantitats de deute estatal. També va entrar en el negoci immobiliari.

Total: no parava de fer-se ric.

El 1840 va decidir establir-se a Barcelona; ara bé, abans de partir d’Amèrica, Xifré i Casas va deixar els seus negocis ben lligats, amb tot d’apoderats i administradors vetllant pels seus interessos. Aquí hi arriba sol: la dona i el fill s’estimen més viure a París.

Les inversions a Catalunya d’en Josep Xifré i Casas van estar encarades al món immobiliari. I també es va interessar en diverses associacions i iniciatives socials que, veient els beneficis de tenir un soci com ell, li van reportar un bon plegat de càrrecs honoraris. De les seves actuacions immobiliàries destaquen l’edifici dels Porxos d’en Xifré i l’Hospital d’Arenys de Mar, en la construcció dels quals va participar activament. Els seus immobles incorporaven les ultimes novetats estilístiques, tècniques i decoratives, esdevenint models constructius. Sembla que en Xifré veia en els seus edificis no només un negoci sinó una bona manera de mostrar públicament el seu poder i la seva generositat.

Després del Josep Xifré i Casas vénen dos Xifré més, en Josep Xifré i Downing, el seu fill −Pepito, li deien−, i en Josep Xifré i Hamel, el seu nét: personatges notables però ni de lluny com ell.

Va ser el català més ric del segle XIX, per això es va posar de moda l’expressió «ser més ric que en Xifré».

POTSER NO HO SABIES...

Un ingenio era una hisenda amb instal·lacions per processar productes com ara la canya de sucre i obtenir-ne derivats, sucre i alcohol, per exemple. La mà d’obra solia ser esclava.

UNA TAFANERIA

Conten que en Xifré era traficant d’esclaus, negoci molt habitual en l’època, encara que era una cosa prohibida. I a les seves factories en tenia, d’esclaus. Diuen que els tractava la mar de bé i que fins i tot va arribar a proposar al seu màxim apoderat, Antoni Vidal i Pascual, un projecte per tal d’emancipar-los; l’apoderat el va fer desistir.

Judith Xifré, de soltera Downing

La dona d’en Xifré i Casas era americana i es deia Judith Downing. Era filla de l’agent de Borsa d’en Xifré a Nova York. Conten que es van conèixer quan ell es va posar molt malalt −quan una greu crisi econòmica el va afectar moltíssim−i els Downing el van atendre a casa seva. I que, com a mostra d’agraïment, en Xifré, que passava dels quaranta, es va casar amb la filla de la família, que només tenia disset anys, la Judith.

La parella va anar a viure a Cuba. Ella era una jove de la burgesia novaiorquesa acostumada a l’ambient de l’alta societat, i sembla que a l’Havana no s’hi acabava de trobar. Llavors ja eren tres perquè havien tingut el seu únic fill, en Josep Xifré i Downing. Quan s’instal·len a Nova York, ella reprèn la vida que li agrada amb el suport, esclar, de la fortuna del seu marit que no parava de créixer.

La família viatja per tot Amèrica i Europa, i quan ella veu com de florida és la vida social a París, es nega a venir a Barcelona, que és el que vol el seu marit, i es queda a la capital de França amb el fill. Tanmateix, la senyora Xifré no va tenir més remei que passar algunes temporades a casa nostra per no fer emprenyar gaire el senyor Josep, que ja era vell i, diuen, gelós.

A París, la Judith es feia amb la més alta societat i amb la cort reial; Barcelona li devia semblar més d’estar per casa.

Diuen que, a París, la senyora Xifré va ser amant de l’escriptor Stendhal i, després, de Merimée, autor de la novel·la Carmen de la que Bisset en faria una òpera. I també conten que Flaubert es va inspirar en ella per a la protagonista de Madame Bovary, l’Emma Bovary.

LA FONT TROBADA

Una de les fonts més populars de Montjuïc era la font Trobada. El primer que ens en parla és el Calaix de Sastre (segle XVIII) del Baró de Maldà, que feia esment a la descoberta d’aquesta font, l’aigua de la qual diu que «facilitava l’orina i la purgació del ventrell».

A Barcelona era costum pujar a les fonts de Montjuïc a celebrar berenars, dinars, revetlles, festes... El 1780 es va prohibir encendre fogueres dins muralla per risc d’incendi i la gent anava a fer les fogueres i les revetlles a la muntanya. Al matí del dia de Sant Joan, la gent encara seguia la festa que havia començat el vespre anterior. A la tarda del mateix dia s’anava a fer una xocolatada o un berenar a alguna de les moltes fonts de la muntanya.

La font Trobada brollava davant d’una petita esplanada que feia de pista de ball. Hi havia un quiosc de refrescos i deien que era un dels indrets més bonics de Barcelona. L’Exposició Universal del 1929 i la construcció de la piscina al final del carrer Nou de la Rambla van alterar molt l’indret. Amb els anys la font i el seu voltant van anar fent-se petits fins a desaparèixer quan els jocs del 1992.

Joan Güell i Ferrer, un fera

Els Güell venien de Torredembarra i eren d’origen pagès. De quartos en va fer el pare del Joan Güell, en Pau, a Santo Domingo. Coses de la vida, aquest Pau Güell també es va arruïnar −com en Xifré i Horta– i va ser el seu fill qui es va enriquir. En Joan Güell i Ferrer se’n va a Cuba a fer fortuna −devia semblar la Rambla, Cuba, amb tants de catalans− i la fa.

Abans, però, anem fins al segle XVI per saber alguna cosa més dels Güell. Tenim notícies del primer Güell, en Gabriel, i del seu fill, en Jaume, que es casa el 1616 amb Tecla Serra i s’instal·len a Sant Vicenç de Calders. El 1731, en Pau Güell i Mercader, avi de Joan Güell i Ferrer, espardenyer, es casa amb Maria Roig i tenen un fill, en Pau, que fa de pagès i es casa amb la Rosa Maria Ferrer, els pares de la qual tenien una sastreria i botiga de teixits a Torredembarra.

En Pau i la Rosa ja són a Torredembarra. Tenen tres fills −Maria Magdalena, Joan i Rosalia− i en Pau treballa a la botiga dels sogres i fa de pagès, però té ànsies i se’n va a Santo Domingo a fer fortuna. I fa pessetones. Allà el va trobar el seu fill, el nostre Joan Güell, un noiet de 10 o 12 anys. Quan en té 14, el pare l’envia a Barcelona a estudiar a l’Escola Nàutica, on es fa pilot de flota mercant.

Mentre en Joan estudiava, el pare es va arruïnar. Amb el títol de pilot, en Joan s’estableix a Cuba i enceta un seguit de negocis amb els quals fa quartos. Entre aquests negocis hi ha el que el va enriquir moltíssim, el tràfic d’esclaus. Esdevé el cap dels grans empresaris exportadors i importadors de Cuba. Com? Amb astúcia: nas per als negocis.

Després de treballar uns anys en un magatzem de l’Havana −va entrar com a mosso i va acabar com a comptable− es va associar amb dos amics i fundà la Casa Güell de l’Havana que es dedicava a importació i exportació. Les cases importants no el veien amb bons ulls, però el nostre Joan, murri, va comprar de sobte tots els carregaments que hi havia al port de l’Havana i també tots els que estaven a punt d’arribar: aconseguí el monopoli del mercat durant quatre anys. Els comerciants que abans el menystenien s’hi van associar. En poc temps era el director de l’associació de les cases comercials de Cuba.

I torna a casa. A Barcelona.

Ens el trobem el 1839 obrint el taller La Barcelonesa de reparació de maquinària tèxtil, el 1840 una fabriqueta tèxtil a Martorell i el 1848 creant el Vapor Vell, que feia vellut, pana i cotó: el 1851 hi treballaven gairebé 400 persones i era la fàbrica més important del sector. Participa en organismes empresarials i financers, és regidor de l’Ajuntament, senador i diputat a les Corts espanyoles. Ah! Abans havia fet un temps a Anglaterra per estudiar el procés de fabricació de la pana, el 1847 formava part de la direcció de la Junta de Fábricas i el 1848 fundà Güell, Ramis i Companyia mentre enceta la construcció de la Colònia Güell. I participa en la fundació de la Maquinista Terrestre y Marítima... com deia aquell no hase falta desir nada más.

Abans, el 1845, s’havia casat amb la Francesca Bacigalupi, una pubilla rica filla d’un dels grans comerciants de l’època i germana del seu soci. Van tenir un fill, l’Eusebi Güell. La Francesca mor de part dies després de néixer l’Eusebi i en Joan es casa amb la seva cunyada −això es feia sovint− la Camil·la, amb qui té una filla, la Josefina, que també queda orfe de mare, perquè la Camil·la mor de part, com la seva germana.

Joan Güell va morir el 1872 lluitant tant com va poder contra els afanys d’independència de Cuba que feia perillar els interessos dels empresaris espanyols.

Eusebi Güell i Bacigalupi, fill d’indià i brillant

Un Güell notable, aquest, perquè va millorar l’herència rebuda. Fou el primer comte de Güell. Son pare, en Joan, l’envia de nen intern a un col·legi de Mataró i, després, es forma en dret i economia, mecànica i ciències aplicades a Barcelona, Anglaterra i França. Un home molt ben preparat.

El 1871 es casa amb la filla d’Antonio López i López, marquès de Comillas, la Isabel López i Bru. Tenen deu fills. La Isabel era compositora musical especialista en piano i orgue; per això al Palau Güell hi ha un gran orgue.

És un gran home de negocis. El 1890, associat amb l’enginyer Ferran Alsina, trasllada la fàbrica de panes i velluts el Vapor Vell de Sants a Santa Coloma de Cervelló. El 1901 funda la cimentera Asland, és director de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona (la futura CaixaBank) i conseller de les empreses de la seva dona: Tabacos de Filipinas, Caminos de Hierro del Norte, Banco Hispano-Colonial… És regidor de Barcelona i senador per nomenament reial. I també inverteix en vinyes, sobretot al Garraf i la serra de Prades.

Va continuar la construcció encetada pel seu pare, la magnífica Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, que va encarregar al mateix arquitecte −Gaudí− que li havia fet la residència familiar al carrer Nou de la Rambla de Barcelona, el Palau Güell. En Gaudí també va fer el Parc Güell i altres obres per a la seva família i la de la seva esposa, Isabel López Bru, a Comillas.

El 1910 Alfons XIII el va nomenar comte de Güell, cosa que l’Eusebi agraí regalant a la família reial el que seria el Palau Reial de Pedralbes i que era la finca d’esbarjo dels Güell. Moria, l’Eusebi, al cap de vuit anys a la casa del Parc Güell.

La dada

Eusebi Güell i López, un dels seus fills, cònsol de l’imperi Austrohongarès a Barcelona, va ser un dels primers occidentals en entrar a la tomba de Tutankamon.

Maria Lluïsa Güell, la filla pintora

Eugeni Güell i Isabel López van tenir deu fills, entre els quals una pintora de renom, la Maria Lluïsa.

Nascuda al palau de Comillas, el poble del seu avi, la Maria Lluïsa va ser una artista consagrada. Es va especialitzar en la pintura de flors, sobretot roses, gairebé sempre aquarel·la i oli, molt valorades; feia exposicions públiques i privades i els diners de la venda dels seus quadres els havia destinat, en ocasions, als pobres.

A la casa familiar, el Palau Güell, organitzava exposicions, diuen que senzilles i refinades, cada dilluns amb l’assistència del bo i millor de la societat barcelonina. Eren conegudes, aquestes reunions, com «els dilluns de la casa Güell» i, la Maria Lluïsa, solia també oferir-hi concerts d’orgue i de piano, interpretats per ella mateixa i sembla que molt bé.

Diuen que va ser la primera dona pintora que va vendre obres a l’Ajuntament. Signava amb les inicials, MLG, cosa que feien moltes dones de l’època per ocultar, precisament, que eren dones. Al MNAC hi ha dues obres seves: Roses i Clavells.

Va morir a Pau, Occitània, després d’una llarga malaltia.

Antonio López i López, el controvertit

Aquest senyor era un home emprenedor i un dels personatges més influents d’Espanya. Un home no gaire estimat a Barcelona. Per què?

Neix a Comillas (Cantàbria) el 1817 en una família humil −la mare era peixatera− en què son pare va morir quan ell era petit. Se’n va a treballar a casa d’una tieta a Lebrija i als 14 anys ja marxa cap a Cuba. Fa de mosso i aconsegueix uns diners important farina des de Santander. I llavors s’estableix a Santiago de Cuba i obre un baratillo als baixos d’una casa del senyor Andreu Bru, un comerciant barceloní. El 1848 es casa, al Pi de Barcelona, amb la filla d’en Bru, la Lluïsa.

Amb el dot de la dona i l’ajuda del sogre comença a enlairar-se. Obre una botiga de roba, compra ingenios i vaixells. El 1853 funda la Compañía Trasatlántica allà. Té fàbriques a Cuba, a les Filipines, comercia amb tabac, arròs, sucre, copra, alcohol, negres... La parella i els tres fills viuen a Barcelona.

Funda una societat marítima que aconsegueix el contracte per dur soldats i subministrament a la guerra d’Àfrica i, també, la concessió per al correu a Cuba, Puerto Rico i Santo Domingo; fa una gran fortuna amb la guerra de Cuba traslladant homes i materials.

A Barcelona va fundar el Banco Hispano Colonial, la Compañía General de Tabacos de Filipinas, va invertir en el Ferrocarril Metropolitano, en la Sociedad General de Aguas i finançà l’obertura de la via Laietana, entre altres coses. El 1878 i pels serveis prestats a l’estat, és nomenat marquès de Comillas. I el 1881, Grande de España. Un carrerón.

No era l’únic que s’havia fet ric amb el tràfic d’esclaus, cosa que tots amagaven, però d’ell se sabia del cert: el seu cunyat va revelar qui era i com s’havia enriquit el nostre personatge en un llibret, La verdadera vida de Antonio López y López por su cuñado Francisco Bru, on el descriu com a traficant i home oportunista, cruel i estafador que es va apropiar de l’herència de la seva dona, la Lluïsa Bru, per mitjà d’enganys. I encara, que el va publicar quan López ja era mort.

A Barcelona els López Bru vivien al Palau Moja, a la Rambla amb Portaferrissa. Antonio López el va comprar, el va reformar i el va convertir en residència de la família. (El nom de Moja és el dels seus primers propietaris, els marquesos de Moja, Josep de Copons i Maria Lluïsa Descatllar, que el van inaugurar el 1771 amb una festassa per anunciar el compromís de la filla.) Els barcelonins se’n fumien de les reformes del Palau Moja fetes per López burlant-se de les seves ínfules de nou ric; li deien «el negre Domingo». Antonio López i López va morir el 1883.

Ep!: ell i son fill, Claudi López Bru, van ser mecenes i protectors de mossèn Cinto Verdaguer, que va dedicar a l’Antonio el poema L’Atlàntida.

El detall. El comerç d’esclaus va ser prohibit a partir de 1817, cosa que va fer apujar els preus de la mercaderia. A canvi de finançament, l’estat espanyol feia la vista grossa d’aquests vaixells negrers. Per això els negrers es van fer rics.

MOSSÈN CINTO I ELS LÓPEZ, AMOR I DESAMOR

El 1876 Antonio López contractava un mossèn poeta, en Cinto Verdaguer, com a capellà particular i almoiner de la família. Feia sis anys que havia estat ordenat sacerdot.

En Verdaguer vivia a la residència dels López Bru, al Palau Moja, i s’hi va estar fins al 1893. Viure amb aquesta família va ser bo,