A cada visi fugitiva veig mons sencers, plens del joc canviant de l'arc de Sant Mart Konstantin Balmont

La muntanya

Dilluns a mig mat un ampli i profund cel domina tot el paisatge, i per molt que el sol llueixi, encara dura la gelada, una gelada negra. Un profund cel finssimament blau, com de fresc de Giotto, on els nvols s'escapen irreals i desapareixen. El fred intens des de sempre ha set un aliat personal, una mena de revulsiu que em convida a l'esfor i a la proximitat amb uns camins que tot just comeno a trepitjar. Aix s, aquesta vegada no he descuidat els guants i evitar dur les mans gaireb mortes. Aquests matins de cansada tardor ofereixen una lassitud com de transici, doncs s clar que qualsevol diria que ha arribat l'hivern. Una lassitud i una dolor glida que a ms a ms de l'esfor convida al dileg amb un mateix, als pensaments ms propers i ntims. El cam, mil vegades visitat, en dna novament el seu vist-i-plau.

Avall queden els companys atrafegats mentre impassible i determinat m'enfilo muntanya amunt. La neu, que fins ara no passava del turmell i de vegades, la mitja cama, de mica en mica va fent-se ms i ms espessa, que afegit a l'acusat pendent, m'obliguen a caminar inevitablement fent marrada. Per continuo amunt i amunt, no s ben b on, perqu ho desconec. Alguna cosa a dins meu, tota desconeguda i que m'empeny amb fora, fan que la neu, el fred que no sento i sobretot, el vent, no siguin cap inconvenient. Pujo enlluernat per una blavor intensa que ho inunda tot, obrint traa ara ja a un mar de neu, doncs quasi m'arriba a la cintura i per moments, desprs d'alguna caiguda, m'obliguen a nedar. Fins i tot, amb tanta ensopegada, de mica en mica em vaig confonent amb el medi i en formo part. Desprs d'una bona estona i de molt esfor, ensortint de la clotada i suavitzant-se la costa, arribo a la carena, a on
2

descobreixo nous horitzons molt ms enll i a on tot encisat, amb els ulls totalment sadollats d'alta muntanya, no sc conscient que el cor em surt per la boca, les cames maleeixen el cansament acumulat i encara ms la gelor que les envolta. I all mateix, en una petita clariana propera, com a un oasi, reconec diverses taques blanques, vagament familiars i que sembla que tot d'una es moguin. Resto badoc i feli en la immensitat, com gaireb dilut en el no-res, ali al transcurs del temps, observant meravellat les perdius blanques quan quasi que les voldria tocar... fins que sento el meu nom, em giro i s en Llus, que ha seguit la traa i tot i que tamb sorprs per la troballa, no pot evitar demanar-me on m'havia ficat i si sabia que per aquells verals havia d'anar molt ms preparat.

Al parc del poble no hi ha ni una nima i avano travessant catiques clapes formades per les ltimes fulles que quedaven penjades als pltans, caigudes probablement aquests ltims dies. L'alzinar ben b continua com adormit, amb una molsa verda per frgil mentre a l'aire ressonen uns buits lladrucs empipadors que s'extingeixen desprs d'un revolt. Si per una banda em sento trist de l'any tant curt d'activitats, per l'altra ja puc dir que he gaudit com mai del fet de crrer. A Colera fa uns dies em vaig sentir totalment feli mentre dansava literalment ajudat per una corda. Una dansa, sincerament, una mica maldestre. I a l'arribada de la cursa, la felicitat de la retrobada, de sentir-nos vius i de tenir alguna cosa per explicar. I tamb el merescut descans.

Una vegada recollits els patracols, i comprovat per enssima vegada la poca traa d'en Jordi a sobre el gel, la memria em porta al bar de l'estaci de tren, on al recer d'una enorme tassa de caf amb llet, em va quedar gravada la mirada d'admiraci d'en Ral desprs del relat d'aquesta petita aventura muntanyenca, tot amanit, aix s, amb diversos renecs desaprovatoris emesos per altres companys. Aquella mirada, aquell fugisser gest, aquella minsa mostra de companyonia, en aquell instant em va fer entendre algunes coses que avui dia encara tinc molt presents: l'esfor com a company i amic en moltes experincies; la possibilitat d'assolir aquell repte si aix perseveres; la relaci amb la muntanya i tot all que proporciona... en definitiva, la llibertat que les paraules no poden expressar i alguna cosa ms que se m'escapa inefable i intangible. s cert que la memria s selectiva i el temps distorsiona

favorablement les experincies una vegada les hem fos dins nostre. No debades, han passat vint-i-cinc anys.

Mentre escolto els batecs del cor, ms i ms perceptibles i potents, em ressigno a caminar per arribar a dalt del cim. Un de tants mantres diu que si no has tingut regularitat, no en pots esperar ms. La lletja creu continua immutable i m'aturo a respirar amb nsia, profundament, i de retruc, noto el cansament. Una breu visita d'un encuriosit pitroig em provoca un somriure, i malgrat que continua fent un fred que pela, el dia promet doncs el sol llueix passat el migdia. Tot seguit, en la baixada, em deixo anar apurant amb cada passa la irregularitat del corriol, la duresa de cada pedra, la tendresa de cada tou de fullaraca, del saul que rellisca, del benestar del moviment, perqu en definitiva, avui puc tornar a crrer per la muntanya i sc feli de fer-ho. Com que vaig de tornada, augmento el ritme si les cames acompanyen, i si b ms endavant ja no ho faran, com si fos un joc m'entretinc novament a cada passa, a cada salt, preveient on ser i a on no ser instants desprs. La simfonia del crrer per muntanya sona esplndida i mentre l'escolto em passen pel cap mil-i-un pensaments i tamb algun silenci molt significatiu. Voldrem que tot plegat fos etern, que no finalitzs, voldrem prioritzar aquest sentiment difcil d'explicar, ans el recorregut arriba a la seva fi i s aleshores quan ms profund s aquest, quan tot un devessall d'emocions i sensacions ens recorren de dalt a baix, tornant i retornant subtilment. I tan gran s aquest sentiment que modestament ho volem explicar i compartir, per molt que imaginem paraules que de totes totes acabaran sent superficials.

Elogi de la quietud

Feia temps que trobava a faltar una caminada naturalista i sobretot assossegada per la muntanya, aix que agafant quatre patracols aviat deixo enrera l'insidiosa boira de cada mat i remunto per la carretera fins a la central de Dai, al terme de Queralbs i aqu s on comena veritablement l'excursi. El dia blau i ntid augura una bona jornada, i el fred, molt diferent al d'altres geners, ms aviat compta com a aliat per a fer ms agradable l'ascensi. De fet, no porto cap pla especfic en ment, sin que em guio una mica pel caprici, per netament parlant, vaig trescant pel cam de les gorges del Freser.

L'activitat dels moixons, com les mallerengues, sembla quasi primaveral i de tant en tant, em vaig aturant a intentar fer alguna foto o tamb a escoltar alguns dels sons d'aquesta poca, que tot sigui dit, no sn gaire abundants. El Freser baixa molt menys cabals que de costum, normal a l'hivern, i la nuesa que traspuen els caducifolis ajuda una mica a fer ms obert el paisatge, ja que a les onze del mat per aquesta banda el sol encara no ha dit bon dia.

Desprs del Salt del Grill, on l'aigua cau com si plors per la manca de cabal, deixo enrera el cam del fons de vall i a les Ribes em desvio amunt cap a les Collades. Aquesta coma, orientada al sud, gaudeix d'una millor exposici solar i vaig pensant si ser ms encertat per observar fauna, com desprs comprovar. El que s que tinc clar s que avui i aqu, no trobar pas ning. De tant en tant, em vaig aturant novament, com quan volen unes grives, complicades de fotografiar, o com quan ms
6

endavant l'astuta guineu fuig parsimoniosament seguint el corriol. Ah, la guineu pirinenca de cua estarrufada!

De vegades, i quan ms m'enfilo ms evident ser, no se sent res. Mentre cerco entre els ginebrons i les brugueroles les perdius que no apareixaran, mentre avall queden tot d'isards o ben amunt, algunes gralles i voltors, mentre aix succeeix, vaig notant que cada vegada hi ha menys so, fins que el vent deixa de bufar i aleshores l'audici passa a ser nfima. Frego la cota dos mil metres, fa ms fred, el cel mostra un intens blau molt ms profund, el paisatge queda ben retallat per la nitidesa de l'aire, l'horitz s tot un mar de serres que suren entre les boires, per el que ms intensament es percep, el que els sentits capten com a ms punyent, s aquesta manca de so. Ara s que m'assec a fer un mos. En moments aix, cal abandonar-se.

Ms endavant i al llarg del cam dels Enginyers, la visi esdev molt ms sublim quan s'entra a les canals que davallen del Torreneules, tot un mn de roca, agulles, portells i vessants abruptes, on novament em vaig aturant de tant en tant per si passa quelcom. Sobta que al pic del gener les canals restin sense neu i encara ms, sense gel. Tot un mn salvatge, catic i silencis.

La solitud no s cap destorb, ans al contrari, ms aviat la necessito. I el contacte amb la natura. Fins i tot sembla que el Balandrau, imponent a l'altra banda de la vall, segueixi de cua d'ull les meves passes. De deb tot plegat sn futileses, doncs som petits en aquesta immensitat i a la muntanya li s ben igual quin peu calcem, ms aviat som com les mosquetes que volegen a damunt el Freser i que pobretes, desconeixen el significat de la paraula "efmer". Tan real com que dem ja no hi seran.

s aqu, al planell de les Eugues, assegut a reds de la cabana, per all del fred, on guaito l'aparici del trencals. L'ombra de la muntanya creix i creix, fins que m'adono que el sol no es pondr per la banda de Fontalba com creia, sin ms cap al nord, aix que si no camino aviat la nit m'atrapar. I sempre em fa recana marxar d'aqu, per s necessitat.

Una vegada enllestida la travessa i per guarir el cansament muscular, amb els bessons a dins el Freser, compto fins a cinquanta. Potser deu ser pel gener, perqu diria que noms passen realment poc ms de vint segons...

Puig de Tirapits

Assegut damunt l'herba vaig seguint amb la mirada la frentica existncia d'aquests petits saltamartins tan abundants i a la vegada tan efmers, que es van buscant els uns als altres per intentar una ltima relaci carnal abans de deixar de viure, molt probablement, no ms enll d'aquesta nit. I dem seran com els mateixos individus que jeuen secs i moribunds a l'altra coma, sota la veta blanca del Pic de Freser. I s que em fascina com aquesta explosi vital es repeteix any rera any cap a finals d'estiu i principis de la tardor. No debades el fenomen s fora sorprenent si tenim en compte que estem a dos mil cinc-cents metres d'alada i entre d'altres caracterstiques, aquests animalons depenen exclusivament de la temperatura ambiental per termoregular-se. El cicle anual no falla, la tardor arriba a l'alta muntanya i com cada estaci no puc deixar de quedar-me astorat davant el curs de la vida en aquests ambients en aquesta poca.

Mentrestant, el vent bufa amb fora i un insospitat nvol com pintat treu el cap pel coll de Torreneules, encara que de fet, deu formar part d'alguna gran nuvolada que no veig i que quasi-deu-crrer vall amunt, doncs a sota el Balandrau tamb hi treu el cap un dit blanc que puja canviant i s'expandeix per totes bandes. Tot i el fred, continuo assegut a l'espera de si aquesta boira ho envair tot o simplement ser passatgera, doncs no em vull arriscar a seguir costa amunt amb aquest temps tan canviant, perqu senzillament avui ja he realitzat el que desitjava: dinar a prop dels Plans de Dir Missa. De totes maneres, estic arrecerat al costat d'una roca, des d'on isards, marmotes i altra fauna no entreveuen la meva forma i continuen amb la seva
9

activitat quotidiana, com just fan els saltamartins. I com sn de maldestres les marmotes baixant per la muntanya!!!

I sembla mentida com arribant tant tard, a una hora ben b prohibida pel catecisme excursionista, sense cercar-ho em dna la impressi que el temps no s que s'hagi aturat ni molt menys, la impressi s que fins i tot el temps ha tirat enrera i pugui disposar de tota la tarda per aquests verals avui solitaris i frescos. I tinc ben present la ltima frase abans de marxar de casa: "avui no tinc pas ganes de passar fred", per sembla ser que l'ambient m'hagi abdut i ja en formi part, donat que sc feli dinant mentre vaig seguint l'animada i un xic insubstancial vida dels saltamartins. Tan insubstancial com la nostra, s clar, mentre vaig passant fred assegut al costat d'una roca observant la evoluci d'uns grcils nvols com pintats...

10

Al cim del Puig de Tirapits el vent bufa amb tanta fora que a contravent no es pot respirar, per l'esfor d'assolir el cim b ho compensa, fins que travessant pel mig de les Roques Blanques m'adono que sc a ms alada i tot just no he arribat al coll, de manera que m'ha quedat el dubte si he fet cim o no, qesti que de tota manera ara i en aquest punt, esdev intrascendent.

Al coll m'estic uns breus moments contemplant la perspectiva, el cam realitzat, resseguint anteriors itineraris, esperant que es produeixi potser quelcom significatiu. Aqu he de dir que a la motxilla sempre m'acompanya aquella coneguda frase de Picasso "yo no busco, encuentro" i certament, m'acompanya perqu no la puc fer meua, d'atrevida i inassolible com l'entenc, i ms aviat m'he de conformar amb una experincia ms aviat passiva, diguem-ne taoista, quasi fluida... i precisament, s aqu al coll, on abans de fer-me foneds i fluid, no fos cas emportat pel vent, davallo cap a la cabana de Tirapits.

Per mi la tardor continua sent un enigma a l'alta muntanya -preludi de l'hivern i punt final de l'estiu, ambdues contraposades-, per del que estic segur s que avui l'he copsada com mai ho havia fet abans.

11

Puig de Bestrac

Hem sortit a mig mat des d'Oix, punt neurlgic de la contrada, i agafant la pista que mena a Hortmoier, com qui no vol la cosa, ja rem travessant el pont Trencat i a davant el Salt dels Liberals, al Grau d'Escales. La histria explica l'origen ms aviat escabrs d'aquest topnim: durant la primera guerra carlina, els voluntaris liberals de la Pobla de Lillet foren apressats, conduts fins aquest punt i obligats a caure daltabaix del cingle. L'indret s certament magnfic, punt d'uni tallat a pic de la cresta del Ferran i la serra de Bestrac, fins i tot una mica espaordidor quan la riera baixa ferotge. I si actualment la pista passa a frec de l'abisme, cal imaginar-se un segle enrera quan aquesta no existia i l'nic pas era el cam de l'altra banda, el cam del grau. En C.A.Torras, el gran excursionista, aleshores ho va descriure prou explcitament:

"Grau gran d'Escales o Salt dels Lliberals, cingle paors que s'atravessa a mig aire, tenint als peus, a un costat una esgarrifosa timba vertical d'uns 300 metres de caiguda, qual fons esfereix, y al costat oposat un gegantesc mur de roca tamb vertical. Se sent la remor de l'aigua que bota brunzenta al fons del pregon entall. El nom de Salt dels Lliberals s provinent d'una horrorosa tragedia de nostres lluites civils, qual relat fa escruixir y que contat en lloc ja de si tant sinistre, pels guies o moos que vos acompanyen mostrantvos marques imborrables del vandalic fet, us fa posar els cabells de punta."

12

A mig cingle hi ha el pas. I el Salt. Si b quan la riera baixa alegre la msica se sent poderosa, avui la remor de l'aigua ha set ben b inexistent. Quina diferncia amb el novembre! L'eixut hivernal i les perllongades fredorades, han mermat la riera fins a mostrar-se glaada -com comprovarem ms endavant- i en altres punts amb el lquid ben viu, tot i que silencis, com aterit i poruc de l'estaci. Aix, en aquestes condicions, travessar-la no ha significat pas cap aventura. Racons buclics avui freds.

Al Pla de Plansesilles, davant els dos roures del rei -el tercer el va abatre el vent fa una quinzena d'anys-, s inevitable aturar-se i badar. La natura ens parla i nosaltres cerquem la resposta dins nostre. Tot i l'efecte nevera produt per la inversi trmica, al migdia el sol vessa la seva llum i la seva alegria. No aix amb bona part de la baga de Bestrac, on els rajos no hi penetren des de fa setmanes. Desprs de visitar Sant Miquel i investigar l'estat d'alguns corriols, fer un cop d'ull al Ripoll -actualment fora restaurat-, la idea s continuar cap a l'Escaladuix. I de nou en marxa, s ben b que creiem a fil per randa el discurs del corriol i l'escoltem, de la mateixa manera que aquest segueix fidelment l'orografia, enasprada i salvatge. Si fa no fa, "cam de gat mesquer". El cas s que salvant un primer accident, aviat ens precipitem a la llera de la riera, all a on caminar en temps de revingudes s temerari. A l'hivern, com ja hem anticipat, hem de tenir cura amb el gel, doncs hi ha bandes que semblen pistes de patinatge. De totes maneres, aquesta raconada atrau perqu senzillament s excepcional: el fred resulta punyent, el silenci eixordador, la solitud intensa.

13

La riera al llarg dels segles s'ha anat obrint pas entre el muntanyam regirant-se una i una altra vegada, erosionant la roca calcria, la qual ha anat formant mil i una formes i avencs, amb insospitades platges de cdols de mida petita amanit amb algun roc de considerables proporcions, intentant barrar el pas. El que ms ens sobta, s la sensaci d'indefensi, la sensaci d'estar sense sortida en aquest clot entre altes parets ornades amb boscos intricats i impenetrables. Per alerta, sempre a mida humana, com arreu a l'Alta Garrotxa.

Ara b, aix no s tot, en aquest engorjat es produeix un interesantssim fenomen geolgic. Grcies a la naturalesa calcria de la roca, l'aigua deixa de circular per la superfcie i passa al subsl. Des de Beget i Oix, passant per Sadernes i fins el Mont, les aiges es van infiltrant a l'aqfer i posteriorment emergeixen a un indret tan
14

lluny com el pla de Banyoles, degut a la impermeabilitat de la falla de l'Empord. Cal tenir present que a la zona del Comanegra la precipitaci sol ser destacable i si succeeix que les pluges sn massa abundoses, aleshores l'aigua vessa de les mateixes surgncies que les engoleix habitualment.

Una vegada investigada amunt i avall la riera, decidim continuar per cam marcat i aleshores s quan hem d'abandonar el clot pel pas de l'Escaladuix, un altre lloc clebre de la contrada. Segons Joan Coromines, Escaladuix ve a significar "escala i portella", i s que certament els graons a la roca -i sobretot uns graons metllics all on ms dret resulta- ajuden a salvar l'estret pas. Podem retornar a l'enrgica i romntica prosa de l'incansable C.A.Torras:

"Pas de l'Escaladuix. Trencada xemeneia per aon se baixa ab grans dificultats, assegurant els peus en les esquerdes dels penyals i en els intersticis del rocam. Cal tenir el cap segur y'l peu ferm. Tindr sols d'alt, en son punt ms dolent, de 6 a 8 metres, y una elevaci mxima d'un centenar de metres. Al fons de la xemeneia's troba'l riu, que corre engorjat entre gegantesques cingleres."*

Al capdavall, s una lleu grimpada sense massa dificultat. Potser impressiona al no habituat en aquests passos si s'escomet des de dalt, tal com explica C.A.Torras. Tot seguit continuem novament per "cam de gat mesquer" fins desembocar a les planes del Barrancot, a les envistes del mas del mateix nom, a on les vaques pasturen -no podia ser d'una altra manera- dcilment, indiferents al nostre trag. Davallem fins a la riera, la travessem pel pont -i un petit incs per ressaltar el servei vital d'aquestes
15

passeres a la contrada: quan aquesta no existia, sovint era impossible travessar el curs d'aigua-, i continuem enfilant-nos ara a la baga pel corriol que puja fins a les Feixanes. La pujada ser sostinguda i sense descans fins el mateix cim, canviant el "cam de gat mesquer" pel "cam de muls", en total, uns sis-cents metres positius. Per primer destinem uns minuts a contemplar la bella imatge de la vall que es gaudeix des de l'era de la casa, en situaci privilegiada: a l'esquerra, els enasprats estreps del Comanegra; a la dreta, la talaia del Bestrac; al fons, la retallada cresta del Ferran; i ben al mig, a la fondalada, el minscul pla de Plansesilles, rpidament cobert pel mantell de l'ombra, que creix sense descans. Cal destacar que a les Feixanes diverses alzines assoleixen proporcions gegantines.

Des de la mateixa era neix un bonic cam que fent marrades s'enfila muntanya amunt fins a la Campassa, petit indret mig desforestat (o ms aviat, que s'est reforestant) on hi ha una palomera (de deb caminen fins aqu els caadors?). Ms endavant, continuem per bonic corriol fins a la Portella, on s'enllaa amb el cam que prove del coll de Bestrac. Nosaltres per seguim en direcci contrria, ja quasi pel caire, barallant-nos a un rascler i a unes tarteres inestables de mala petja, intentant no ensopegar amb les sofertes alzines, que un cop alliberades fa anys de l'explotaci de la m de l'home, sobretot per fer carb, ara miren de crixer en aquest ambient tan eixut i exposat a les inclemncies.

Per fi observem un primer pany de paret del castell i travessant el caos de rocs acabem per situar-nos finalment al centre de les runes de Sant Juli de Bestrac, al

16

punt ms alt de la muntanya. Cal fer notar que l'absis, de planta rectangular, est datat del segle IX, per tant, s prerromnic. Tot plegat fa reflexionar sobre la vida tan soferta que devien dur els habitants d'aquest castell situat en un indret tan inaccessible. Avui mateix, la tramuntana que sortosament noms bufa

moderadament, produeix una intensa sensaci de gelor.

Molt a desgrat nostre, el temps s'escola, el sol davalla i encara ms, el fred empaita de valent, aix que sense demora baixem pel cant oposat a l'ascens pel mateix caire, amb sensacionals vistes cap a les muntanyes garrotxines, i en curtes i decidides giragonses aviat ens arribem i fem una altra breu aturada a una altra esglsia, la de Sant Andreu de Bestrac, al costat del Mas que dna nom a tota la serra. Ms avall, ja a la solana, passem pel costat del Pair, que per la seva majestuositat i grcia no deixa indiferent, i ja tot de baixada, per pista i corriol brut i polss entrem ben cofois a Oix. Cofois, s clar, per la magnfica caminada que hem pogut viure.

*C.A.Torras. Pireneu Catal. Garrotxa. Companya Espanyola d'Arts Grfiques, S.A. 1918

17

Puigmal

El Puigmal s un cim que encara no hi acabes de pujar i ja et fa retornar. Presenta tantes cares i tants taranns que cal emprendre la seva ascensi tantes vegades com puguis al llarg de l'any. De fet, tot just comenada la caminada des de Fontalba he tingut una fiblada d'incertesa, no fos que la muntanya em rebutgs com m'ha passat en altres ocasions, en les quals he hagut de fugir amb la cua entre les cames. Aquesta vegada per, m'he sentit una mica com el fill prdig i passada una estona ja m'enfilava costa amunt amb la seguretat del que torna a casa. El trencals no ha volgut faltar a la cita, ni els simptics isards, ni altres moixons que d'aqu a poc, molt poc, tiraran muntanya avall empesos pel fred i les condicions inhspites de l'hivern. Perqu de fred ja en feia, ho puc assegurar, i sembla que amb el vent tamb m'hagin volgut rebre, com sempre, a dalt el cim. Un fred glid i intens, per res allunyat de la normalitat de l'poca, doncs tots sabem que cada any els primers freds sn els que es fan sentir ms. Ara b, les meravelloses vistes des del capdamunt noms les he pogut fruir uns instants i certament el dia ha regalat un paisatge que s'allunyava enll de l'horitz en tot un mar de muntanyes, en una atmosfera difana i transparent com deixa la tramuntana al seu pas. La tornada, amb molta cura i parsimnia vigilant els avisos del bess dret, no ha estat com volia, que era arribar-me fins al Tur de l'Ortigar, sin que he girat directament coma avall pel seu fons.

En aquesta poca tardorenca i en relaci a tot all que fa referncia al mot "vida", a l'alta muntanya la sensaci s una mica d'aband i tristesa, un preludi potser en re menor anterior a la blanca simfonia de l'hivern. I ms encara quan el sol declina
18

ostensiblement i les ombres ho inunden tot amb celeritat. De totes maneres, des de fa uns anys estic molt atent a tot el que es pugui moure, no fos cas de tenir la immensa sort de trobar-me amb el llop. I vs per on, pel cap tamb se'm va passar inseguretats fsiques i anmiques del moment- no ensopegus amb el dimoni. Perqu s clar, en aquesta muntanya de nom Puigmal -una mica ja revelador el topnim-, la tradici diu que s'hi allotja el dimoni. I per qui no la conegui, la llegenda diu que a Nria hi vivia una meuca que feia el seu ofici entre els pastors i una nit se li va aparixer el diable, demanant-li els seus serveis. La meuca s'espant i invoc la santedat de Nria, de manera que el dimoni espaordit es va enfilar dalt un arbre, on amenaava la dona i els pastors, els quals feren el senyal de la creu i finalment van fer fugir el dimoni cap a la muntanya. Aix les coses i jo ja coma avall, ni dimoni ni punyetes, per qui-sap-lo, ms val estar a l'aguait quan la foscor s'apodera de tot.

19

Boira

La boira. Cada contrada es podria caracteritzar o simplificar amb un nic mot: si de l'Empord fos cas, en podrem dir "tramuntana", aleshores de la Plana de Vic en podem dir "boira". Fins aqu res de nou. Alguna estadstica diu que Vic s la ciutat amb ms dies de boira a l'any de tota la Pennsula. Per d'aix no en vull parlar. La boira em produeix un efecte ben b contraposat. Per una banda entristeix i s depressiva, per altra estimula una part de la imaginaci ben suggerent: no hi ha paisatge, les formes es desdibuixen, la respiraci es fa ms present, l'acstica s especial, la seva olor s ben caracterstica...

No s la boira de muntanya, alegre i fugissera, sin aquella que apareix al vespre o ben entrada la nit, aquella formada per fredes particules invisibles que ens deixa xops i tamb enfredorats, que ho cobreix tot amb una fina capa blanca. Avui sortir cam del sol, en busca del sol, gaireb una activitat amb ressonncies homriques, per ben quotidiana d'un dia qualsevol de tardor en aquesta contrada. En Josep Pla definia Vic com una ciutat seriosa, hermtica i silenciosa, precisament adjectius molt escaients quan corres enmig de la boira. Les sensacions sn prou diferents del normal com per sentir que vius a una dimensi diferent, un mn on la intuici pren ms protagonisme i tot all que vas trobant i t'envolta ve suggerit per una forma, per una fesomia, i tot sovint, no es reconeix fins que hi ets al capdamunt. La imaginaci s'estimula de tal manera que tot de coses arriben i marxen del cap, tot de sensacions s'acaben de completar al nostre imaginari ja que les sensacions externes sn prou minses com perqu l'enteniment ens pugui situar enlloc. Talment sn moments
20

nics, irrepetibles, mentalment plenament creatius, tal vegada de la boira aix en podem dir que ens fa somiar.

Per, per altra banda... que no somiem abans d'anar a la muntanya? No imaginem recorreguts, no supervisem imatges del que trobarem i gaudirem abans de posar-nos les sabatilles? No calculem l'esfor que ens suposar aquell recorregut tan desitjat? En podem fins i tot reconixer aquella pedra, aquella part del corriol quan l'ensopeguem novament, aquell arbre, aquell bri d'herba que ara possiblement sigui una mica ms alt.

Ms amunt a la muntanya, deixo enrera la boira, m'escapo del seu encanteri i finalment ja no escolto sirenes, veig el sol, no ha faltat a la cita, com cada dia des de l'aurora dels temps. Ara ja no somio: potencia bruta a les pujades i lleugeresa i delicadesa a les baixades, talment com una obra d'orfebreria. Tot continua igual i a la vegada, diferent. Ms avall, sota la placidesa d'un cot fluix esttic encara somien. Ms enll, ms muntanyes. Transito pels xops corriols de la tardor alegre com un jan, saltironant aqu i all i esforant-me quan la inrcia del cansament s'apodera del meu cos. Retorno una vegada ms a la forta pujada: potncia bruta incontrolada, per novament fluir a la baixada. Lleugeresa i delicadesa, si b ara una mica ms maldestre...

21

No en tinc cap ms remei ni m'importa, per avui ja n'hi ha prou, no fujo del sol, simplement m'endinso novament a la boira. Aviat una nova sortida, aviat imaginarem noves experincies. Si ms no, somiarem novament.

Novament enmig de la boira, somiem.

22

El Comanegra i la raconada del poeta

Ms avall de Rocabruna, la fresca matinal s'esvaeix subtilment mentre vaig enfilantme pel corriol on a banda i banda les argelagues acaricien les meves cames. El color clar del terra canvia sobtadament al verd tendre de l'herba quan travessant el clot de la Bocabertella assoleixo el coll de Malrem. Aqu s on la fesomia transmuta, entrem a un mn que es diria d'influncia atlntica i personalment em fa viatjar fins el Bortziriak, a les muntanyes del Bidasoa. De fet, si a aquella banda dels Pirineus des dels seus cims s probable albirar l'Atlntic, en aquesta contrada esperem fer el mateix amb la Mediterrnia -tot i que des del mateix cim del Comanegra avui no ser possible degut a les boires de les planes-. A aquest mateix punt, el de la fita 521, el pensament tamb t uns moments per totes aquelles persones que un febrer del 1939 penosament van passar aquest coll fugint de la guerra cam de Frana. A continuaci, el cam davalla plcidament per la fageda fins a la vila de La Menera, per l'anomenat recentment GR-83 o Cam de l'exili. El bosc en aquesta poca es mostra esquifit, nu, silent, sempre i tothora misteris.

A La Menera hi passo de puntetes quasi d'amagat, excepte per un gat que em segueix atentament des de l'ampit d'una finestra. La pujada fins a l'ermita romnica de Santa Cristina s tot un plaer i em crida l'atenci els primers aments d'un avellaner. Vila situada al fons d'una clotada, mant zones on el blanc del gebre resisteix, doncs sorprenentment per l'poca, muntanya amunt els rajos de sol acaronaran les meves galtes. La massa boscosa de la vall s important per la realitat sembla refutar-la: una muni de camins i pistes solquen el taps verd com si d'obertes nafres a la muntanya
23

es tractessin. Aix s com confonc un trencall i ms tard he de retornar a un punt determinat, precisament all on el trot continu es fa ms feixuc.

Per fi m'allunyo de les sofertes pistes i m'endinso amunt amunt al cor de la fageda, que continua invariable silenciosa i misteriosa, sobtadament alterada pel xivarri sorolls d'un estol de tords i darrera la seva desaparici, el laboris toc-toc a la fusta del pica-soques. Tot plegat s com una visi fugitiva, doncs reapareix el silenci i novament noms escolto el treball del meu cor. Aquest bosc em captiva.

Un cop a la carena, el panorama canvia radicalment i em dna la benvinguda una lleu brisa fresca meridional. Moltes vegades el vent si s del nord es fa literalment insuportable doncs arrossega cristalls de neu que es claven com sagetes i de retruc entre d'altres, amb els anys afaiona la vegetaci. Sense descans provo de crrer, imperceptiblement passo al trot, per ms aviat acabo caminant gaireb sense al. Com b desitjava, la solitud s total i gaireb a punt de fer cim reposo uns minuts a la raconada del poeta. Aquest indret, que infatigable observa el pas de l'excursionista, s un petit planell ben b minscul, guardat per fajos centenaris formant quasi una capella natural: a la primavera, els brots a punt d'esclatar espurnegen de la pluja regalimada; l'estiu ressona com una simfonia de brunzits a reds d'una comfortable ombra verda que convida al sojorn; la tardor evoca un sentiment de trasps i melangia; finalment, l'hivern traspua gelor i un xic de satisfacci si com avui la llum esdev fidel companya. s el moment de l'oraci.

24

Al cim m'entretinc la mnima estona abans d'agafar fred. El paisatge b s'ho val, amb les boires jeient entre les serres que es perden a l'horitz. Cap al nord la serralada pirinenca mostra polcroms matisos amb un esplndid i altiu Canig. A partir d'aqu es pot crrer amb ganes pel fil de la carena sense aturada fins el final. I aix ho faig, tot i que cansat diria poc, amb diverses relliscades i ms d'una reblincada. A la fi d'aquesta intensa jornada, mentre em canvio al punt de partida, amb les pulsacions normalitzades, ben rebentat i sadollat per l'experincia, encara tinc la sort de veure planejar dos trencalossos retallats al blau cel.

Rebentat i sadollat, b per esperit hi tornaria, de tornar a comenar.

25

Cap a les fonts del Freser

Arrenco a caminar de la central de Dai (1184 m) i agafo el tradicional cam de Coma de Vaca. La intenci s pujar cap al naixement del Freser i posteriorment fer el Pic de l'Infern. Donat que arribo passades les onze del mat -massa tard en aquesta poca per pujar cims al Pirineu- em faig a la idea que ms tard o ms d'hora haur de recular cames ajudeu-me. I ms encara veient com van creixent els castellets al cel i subtilment la boira fa acte de presncia muntanya amunt. La previsi es podr complir o no, per l'estadstica indica que el juny s el mes ms plujs a la vall de Nria.

Al llarg del cam noms ensopego amb una colla de joves amb fesomia de gelegs en formaci. Perfecte! El sol brilla amunt, el cel encara s blau i la vall apareix inundada del brogit de l'aigua i d'un intens flaire de matollar de gdua. Aleshores recordo els "antiguos aromas flotando en el aire" d'una can d'El ltimo de la Fila i amb ella, per moments em sento transportat a d'altres poques, de quan les botes eren pesades, les excursions interminables i sobretot, com avui, dominava l'esclat multicolor sinnim de la primavera, el verd amarat d'aigua fresca a tot arreu i s'encomanava la vitalitat desenfrenada de l'ambient.

De tant en tant va passant un helicpter, encarregat de l'abastiment del refugi de Coma de Vaca. Un destorb aviat efmer, doncs la boira ja treballa pacientment com a tel de fons al capdamunt de la vall i no permetr ms vols. Mentrestant, sense gaire pressa, vaig fent cam. No per conegut no deixa de ser estimat, ans al contrari, amb
26

una mirada encuriosida sempre es revelen nous detalls. Vaig fent fotos d'ac d'all, encara que se'm fa evident que s impossible copsar-ho tot.

Travessant el Freser per la palanca, desapareix riu avall la merla d'aigua i poc desprs, ja m'enfilo pel corriol que fa llaades a la falda del Balandrau. Les condicions canvien: la boira baixa des dels cims i a la vegada puja, en resum, no tinc escapatria. De fet, al capdavall tant em fa, doncs el caminant el que vol fer s caminar. La remor de l'aigua a poc a poc s'esvaeix a mesura que agafo alada i aviat comeno a tenir gana. Estic content de no seguir cap rgid objectiu, simplement gaudir del ritme de la muntanya. Simplement, ser-hi.

Una vegada trobats i fotografiats els licopodis, antigues plantes - evolutivament parlant-, des de dalt observo el refugi de mida de joguina com apareix i desapareix bressolat per la boira, la qual definitivament esdevindr la protagonista de la jornada. Jo ja tinc decidit seguir riu amunt i aturar-me a dinar a saber on. Davallo fins el Planell, on la ment viatja cap als ssers estimats, moment que aprofito per enviar un missatge pel mbil. Al moment rebo una resposta amb una certa ironia: "no t'amonis, si hi ha boira no plour". Aquesta mateixa frase fa una bona colla d'anys la vam sentir en boca d'un amic nostre, cam de Coll de Pal des de Bag, quan aleshores la visibilitat que tenem no passava d'escassos metres. Tot sigui dit que el collega no va estar gaire encertat i la mxima no es va complir, doncs va comenar a nevar. De la mateixa manera avui, i precisament al moment que llegia el missatge, cau una gota a sobre del mbil i automticament, com un resort, comena la pluja.

27

Mentre em vaig cruspint un petit entrep, assisteixo a un espectacle ldico-salvatge ofert a escassos metres per unes quantes marmotes, alienes a la meva presncia i un pl capficades en jocs de lluita i posterior persecuci. El meu cos comena a agafar fred i retorno a la caminada, seguint les marques blanques i vermelles, vall amunt. Ara la visibilitat s'ha redut fora ms, minvant la claror i cada vegada les gotes sn ms nombroses. Unes gotes, diguem-ne molles, tpiques de les tardes pirinenques. A mesura que guanyo ms alada, comencen a caure amb ms violncia. Una sortida tan tpica i previsiblement inofensiva, per moments sembla que es transformi en una expedici: cap a les fonts del Freser. Quan ja no em sento les mans s quan m'adono que avui no s el dia i prudentment, ms val que ho deixi crrer. Probablement, deu estar nevant a tocar dels cims. La muntanya avui es fa respectar.

La retirada estar signada pel plugim, la pluja generosa, les roques molles, diverses relliscades freqents i algunes reblincades. Msica ambiental passada per aigua. I un desagradable "cambie la batera", que inevitablement impossibilitar captar ms imatges per a la posteritat.

28

Serra de Montgrony

Un altre mes i ja serem a l'hivern. Per vet aqu que les ltimes ruixades i l'insistent fred han tenyit d'un blanc immaculat els nostres Pirineus. Una situaci avanada i un bon moment per anar a caminar i fer algun cim al Montgrony, trepitjar una mica de neu i com no, quedar envoltat del silenci de la tardor. Als peus del bosc del Suronell ja no hi toca el sol, tot i que arribo a mig mat.

M'enfilo xino-xano per la pista, amb un primer fred sec que s'agraeix, acostumat al fred humit de la Plana. Avui quan marxava encara gelava. Sembla que no em trobar a ning i tranquil.lament es van fent pas els meus pensaments. Al terra, com un pessebre, s'extn una catifa verda de molsa que dna un aire ben acolorit. Mentrestant, voleia encuriosit un estol de mallarengues. Nosaltres per, ensimismats en la nostra sobrbia, no hem d'oblidar que aquestes mallarengues el que fan s cercar aliment, cada dia exactament el seu propi pes: una cursa per la supervivncia on no hi ha guanyador ni premi.

M'ho deixa ben clar un gaig que s'escola entre els matolls, atent al pas d'aquell petit gremi, ara ja lluny. Segueixo al meu pas lleuger, content del que m'envolta i ara s un pigot garser que es queixa i no aconsegueixo trobar. Vaig a l'aguait del pigot negre, de caar-lo amb imatge, per ja avano que avui no tindr sort.

29

Just al pla de Prats se sent com el vent es va aproximant. s un fet que em causa satisfacci i inquietud alhora. La predicci era de tramuntana forta, el que significa fred intens a la carena. Un cop el vent ha marxat, torna el silenci. Aquest silenci de tardor s punyent i profund, res a veure amb el silenci de l'hivern, quan grcies al mantell de neu apareix esmortet i casol. Poc desprs, en canvi, a mesura que pujo i augmenta la sensaci de fredor, m'adono que el puc parlar de tu a tu, que s un fred a una mesura humana, lluny del fred hivernal, que et deixa literalment mut. De totes totes, la solitud s absoluta.

Al refugi de la Covil, cada vegada ms precari amb el pas dels anys, aprofito per menjar, beure i gaudir del pas d'uns valents trencapinyes que es preparen per a la nidificaci. Els pinsans es mouen pel terra com ratolins i a la ms mnima, inicien un
30

rpid vol cap a les branques ms properes. No em puc estar d'esmentar els omnipresents corbs.

Com que ja trepitjo neu -en aquest cas, neu gelada-, acabo mirant el terra, per no puc evitar ms d'una i ms de dues relliscades. Guanyo desnivell rpidament i faig cim una mica ms tard del migdia: la Covil. Se m'obre el paisatge de manera esplndida: des de l'Empord fins el Garraf i Collserola, al nord un horitz blanc i cap a llevant el Montseny navegant sobre les boires de la Plana. Per novament retorna el vent i ho fa amb fora. Res a dir, claudiquem i marxem.

Continuo carena enll, comprovant les petjades a la neu de les salvatgines. Travesso un coll i em torno a enfilar, envoltat d'un fred de deb arrossegat per un vent poc acollidor. Torno a assolir un cim, ara el Costa Pubilla o Cim del Pla de Pujalts. Si b el paisatge pot arribar a enlluernar, de la intensa claredat que avui em regala, no em queda cap ms remei que fugir, doncs el fred transmuta en mal. Trepitjo el cim bess, el Tossal de Meians, i troto alegre fugint cap al coll, iniciant la definitiva retirada, doncs no cal temptar la sort. De cam ensopego amb un de tants bnquers pertanyents a la coneguda i intil Linea P que Franco va fer construir abans de la Segona Guerra Mundial.

Mirant cap al nord, la petjada s ferma i el peu no s'enfonsa ni rellisca, aix que augmento el ritme desfent desnivell en un moment, abandonant la neu fins arribar a un cam que uneix els plans de Nev i Coll Roig. Ja que el vent, protagonista de la

31

jornada, ja no emprenya i el cam s fcil, puc recuperar les meves cavillacions. Tres hores desprs reprenent la passa llarga ja torno a ser al punt de partida. En total, poc ms de vint quilmetres en una mica ms de cinc hores, malgrat sigui lluny del que havia advertit a casa: que no anava a passar fred.

32

Nocturna al Puigmal

Desprs d'esperar incesantment durant tota la primavera un moment propici, la idea de pujar una nit al Puigmal certament va acabar a l'espiral d'aquelles bones idees mai realitzades que, ms o menys tots tenim entre els nostres pensaments. Fins que ahir a la tarda durant una intranscendent conversa vaig decidir que aquesta mateixa nit seria un bon moment per realitzar el desitjat passeig.

Coincidir amb el dia ms calurs del que portem d'any podria ser un bon bagatge fora de la motxilla, mentre que per altra banda coincidir ben b amb lluna nova m'obligaria a fer servir el frontal, un estri que per les meves intencions no s'adiu massa, doncs el cercle de llum acompanyant t'acaba absorbint i jo precisament el que cerco s expandir-me. El plaer de caminar a l'alta muntanya una nit amb lluna plena sempre constitueix una experincia inoblidable, aix que sigui com sigui un altre dia hi haur una nova ocasi.

Poc abans de les tres de la nit comeno la caminada des de Fontalba, a una nit gaireb negra. El fet d'anar sol enmig d'una profunda foscor imposa en un primer moment, per tot enraonant tant pot ser que ensopegui amb el ieti com l'Scarlett Johansson, i mai se sap qu pot ser ms probable. El que s segur s que he de fer servir el ja esmentat frontal, tot i que el cam el tinc prou apamat. Fet que no treu que em desorienti per uns instants. Almenys no hi ha cavalls ni vaques dormint ni remugant al prat doncs al contrari que les nostres cabries, el bestiar segons com pot donar algun maldecap si s'espanta. Inesperadament, la nit calurosa ha anat quedant al fons
33

de la vall, ja que tractant-se d'alta muntanya, les condicions canvien i m'he vist amb la necessitat tothora de les malles llargues i un paravents. A part d'una lleugera brisa que ms endavant esdevindr vent, el silenci ser absolut i un fidel company fins a l'arribada de la claror, que portar uns sons fora estimats.

A mesura que guanyo desnivell, imperceptiblement el dilatat i bellssim sostre estrellat va girant cap a un uniforme apagat sense inters i parallelament la fresca es transforma en fred. A partir d'una determinada alada el passeig ja no s ms que una tpica ascensi marcada per la determinaci, una ascensi similar a moltes altres ocasions on intueixes que la muntanya avui no et vol. Al plateau cimal el vent bufa inquiet i mig enfurismat per hi mostro la meva cara ms amable i m'hi estic palplantat, capturant alguna imatge tot i el fred. Un fred que al capdavall, a un dia anunciat com a calors, no s com els hi explicar a casa quan torni!!!

34

Finalment, una mica derrotat - potser l'hora, la ms freda del dia i la de son ms profund-, fan que les expectatives derivin cap a una altra banda i reprenc la process en sentit contrari al de pujada.

Ms tard esdev el miracle. El petit miracle de cada dia. M'endinso en aquella hora que no pertany ni als vius ni als morts, en aquella hora on les tonalitats es multipliquen i les visions semblen fugitives, en aquella hora tan bellament descrita per Homer a la Odissea com "l'aurora de dits rosats", o sia, en aquella hora a l'estiu tan efmera on tot de colors canviants reneixen i moren en breus instants, la paleta sembla infinita i el paisatge una successi d'obres inconcluses i molt, molt intenses. Embadalit em vaig aturant, el fred s'estingeix, i aleshores esdev l'altre miracle: escolto un primer moix, una mica ms tard un segon, i tot plegat una muni simfnica d'aloses cantant les seves primeres i ms vigoroses notes en aquesta matinada per mi excepcional. Tamb els isards abans invisibles brostegen i fins i tot segueixo amb delit la densa cua de la guilla com desapareix costa avall.

Cantaven los aucells l'alba, e despert's l'amic, qui s l'alba; e los aucells feniren llur cant, e l'amic mor per l'amat en l'alba
Ramon Llull "Llibre d'Evast e Blanquerna"

35

NDEX

La muntanya Elogi de la quietud Puig de Tirapits Puig de Bestrac Puigmal Boira El Comanegra i la raconada del poeta Cap a les fonts del Freser Serra de Montgrony Nocturna al Puigmal

2 7 10 13 18 21 24 27 30 34

36

Edicions Luigi Octubre 2012

37