"EL CHIULET"

¡Quína força té esta chica!...

Pareix mentira que sent tan poqueta cosa puga chiular d’eixa entusiasta
manera...
Perque la veritat és que l’aspecte no diu molt al seu favor...
Ya veus, quan es parla d’una dòna, dient; “és guàrdia”, es podria pensar que té
una talla elevada i que “lo demés” és proporcional a l'altària. Puix no, en este cas
no és aixina.
L'altària de, ¿cóm es diu, Pili?. ¡Vaja un nom per a un guàrdia!... Dia que la talla
de Pili deu d’estar en el llímit del mínim senyalat en la convocatòria, i el restant del
cos també l’acompanya. Bo, l’acompanya pero en part. M'explicaré.
La part de més amunt, la que soporta eixa gorra tan desficaciada que li han
colocat, no resulta mal del tot, per més que el color de la pell siga un tant pàlit i les
ulleres redones no li favorixquen massa, ara be, a cada cosa lo que siga, el cabell
pentinat cap arrere i nugat a nivell del bascoll imitant una coeta, li dona certa
gràcia.
De lo més distant del cap casi res els puc dir, perque clar, enfundades en camals
de pantaló cap cama és lleja, i d'allò que es desconeix és millor no dir res. Una atra
cosa seria que haguera tingut ocasió de vore-les, mes per ara no ha segut aixina.
Si algun dia ho sé els promet contar-li-ho.
Perdonen un moment perque ara pertoquen dos chiulits...
Be. Continuem en la descripció. Pujant des d’els peus cap amunt ens trobem en
la part més voluminosa de Pili. ¿Veus?. D’ahí sí que podríem dir que guarda relació
en l'altària i tal vegada passant-se un poc... Perque lo cert és que el fastuós
desenroll que concentra en eixa part del seu cos, deu d’estar en el llímit màxim de
les mides demanades en la convocatòria.
¿O en la convocatòria no es contempla eixa mida?... No ho sé, pero si no es
contempla deuria de contemplar-se, perque tot aquell que la mira és lo primer que
sol contemplar. ¡Home, és que salta a la vista!... ¿Que cóm és?... Li diré. Mirant-la
de front resulta “superabultadíssima” dels costats, tant que de segur no hi ha una
atra dimensió més gran en Pili que es puga observar des d’eixa perspectiva. ¡Clar, a
no ser que estenga els dos braços!...
Si la mirem de costat pareix... ¿cóm li diria yo?. ¿Vosté ha vist la Lluna quan
està mija i es veu partida de dalt a baix?. Puix exactament igual pero com varies
llunes juntes. I si la observem per darrere... ¡Mare meua!. Des d’eixa posició els
assegure que no conec ni de llunt, un atra cosa més gran.
Un moment que ara correspon un chiulit...
Esta part de s’anatomia segons tinc entés, deuria d’estar separada de la següent
sempre en sentit ascendent, per un estretament que a algunes dònes dividix com si
vullguera trencar-les, i donant pas a l’atra secció, que normalment és la que més
irregularitats presenta a l’espectador.
En el cas de Pili, l’esmentat estretament continua fins els muscles. Sí, sí, com li
ho dic. La mires per on la mires és totalment regular i sense curves, en una
continuïtat que fa pensar si el qui programa les distintes convocatòries no deuria
cuidar un poc més la taula de dimensions exigides. No és per res, ya veus lo que a
mi m’importarà, pero sent que ha d’estar tot el dia de plantó i mostrant-se al

WWW.RUIZNEGRE.COM
públic, lo menys que podia tindre, és una figura agradable que compense a la gent
que la mire, per ser vilment manejada a força de chiulits.
Puix be. D’un pit tan estret com el d’esta guàrdia que no pot contindre uns
pulmons molt més grans que una albargina, hi ha que vore la cantitat d’aire que és
capaç d’eixir quan es tracta de fer-me chiular.
En ma vida he patit tant com quan Pili, sostenint-me entre els dents tanca els
llavis en força, i unflant les galtes m’insufla tan descomunal bufada que casi fa que
la boleta se n’ixca a trossos per la finestra.
¿Exagerat?. Si és que els que ha oït fins ara no li diuen res a vosté, quan vullga
l’invite a que vinga ad este cantó front al banc a comprovar-ho. Yo per a mi que, o
està deprenent l’ofici i encara no ha passat de les pràctiques de chiulet, o és que és
lo únic que li agrada de la professió.
Un moment que tornen a tocar-ne dos...
Abans de continuar en el relat de les meues desgràcies li vaig a explicar el
perqué d’estes interrupcions, que no són atra cosa que les actuacions professionals
de Pili.
Quan es posa el semàfor en vert per als peatons, ella amolla un chiulit. Que
canvia a roig, puix dos chiulits. I això a cada canvi de color, com si tots els peatons
foren cegos i necessitaren les senyals musicals per a saber quan deuen passar. Que
dona pas als coches, atres dos chiulits. Que vol que passen més de pressa, “la tira”
de chiulits. I si algú se li’n passa quan no deu o li diu alguna chocarreria al passar,
el concert que forma no el supera ni la banda de pifres del municipi, en l’agravant
de que tira de bloc i bolígraf i li amolla una multa que el fot.
Fixe’s vosté si li tindrà amor a la professió de chiuladora, que este matí, s’ha
encabotat en indicar-li a una dòna on estava la plaça de Magúncia i quin autobús
devia prendre, sense traure’m de la boca. És clar que la pobra senyora, s’haurà
anat no comprenent res de lo que Pili l’ha informat, i potser haja pres l'autobús que
va als Orriols.
I aixina entre chiulit i chiulits transcorre la jornada en tan agobiant treball. En
dir-li que he degut d’estar de baixa dos dies a causa de la boleta...
¿Qué qué és això de la boleta?... ¡Ah!, ¿pero és que vosté no coneix l’anatomia
d’un chiulet?. ¡Home!, en tal cas tindré molt de gust d’explicar-li-la. Vorà...
La part més voluminosa d’un chiulet és “el ventre”. Hi han de moltes distintes
formes, pero la més normal és la redona en els laterals plans. De la capacitat d’esta
part depén el to més o menys agut característic de cada chiulet. Del ventre naix
una prolongació horisontal de forma prismàtica que es coneix com “la gola”, per on
circula l’aire que entra per “la boca”, obertura que està situada en l’extrem més
lluntà del ventre...
¡Per a on ha entrat el que m’acaba de fer sonar!...
Entre el ventre i la gola, existix una “finestra” sempre oberta cap a dalt, per on
se n’ix tot el vent que insuflat en la boca i conduït al llarc de la gola no cap en el
ventre, i que en circular per son interior fa moure’s “la boleta”. Esta, com son nom
indica és redona i elemental; en forma de bola. Sol ser de suro o plàstic molt
llauger, d’un tamany lo suficient menut en relació al ventre per a que puga botar
sense corruixes en ell, i lo suficient gran per a que no es puga eixir per la finestra a
causa d’un mal bufit.
En la part externa i en oposició a la boca està “l’orelleta”, que és un apèndix
sobreixent i foradat per on es passa “l’anella”, que subjecta la “cadena o cordó”,
utilíssim atifell accessori utilisat per a transportar-nos. I ya està tot.

WWW.RUIZNEGRE.COM
 Una volta explicada a vosté m’anatomia, imagine que ya s’haurà apercebut de
que la bola és l'única part mòvil del conjunt i també la més delicada, realment és la
responsable de que el chiulit ixca aspre, fort i raspós, que és com deu intentar
sonar sempre qualsevol chiulet que es valore.
Com acaben de sonar els dos d’ara ¡que han segut mascles!...
També hi han alguns chiulets en distinta anatomia de la que he explicat. Els que,
per eixemple, tenen dos goles, ventre cilíndric i absència de boles. Es solen emplear
en alguns deports de no massa concurrència i per a poques coses més. La meua
espècie és la més difosa, és la que podríem definir com a “chiulets de raça
hispànica”, i encara que això deuria ser un orgull per a qualsevol que com yo
estime sa professió, la veritat és que esta moixa m’està fartant, perque, ¡és que no
em deixa viure!...
¡Nyas, ya se li ha colat un conductor carcanyol! ¡Ara voràs l'escàndal que li
forma!...
¿Qué?. ¿No li dia yo que esta chica era una haca?... Puix ya veu. M’ha tret la
bola per la finestra; i d’ahí a la jubilació anticipada no hi ha més que un pas.
¿Que exagere?... Sí, sí. M’agradaria saber qué diria si fora a vosté, al qui una
guàrdia li traguera la bola... d’un bufit.

WWW.RUIZNEGRE.COM