"EL PARAIGÜES"

Vaja, home! No sé per qué, em dona l'impressió de que este se’n va sense mi...
¿Que no? Ya voran com sí... Després d’acabar-se el café en llet que demanà i
pagar-li al del bar, s’ha baixat de la banqueta, s’ha abotonat la gavardina i ha mirat
de reüll a la mulata eixa que està assentada junt a la porta... ¿No et dia yo? ¡Al
carrer sens enrecordar-se de que entrà al bar en mi! ¡Au, fill, que Santa Barbera et
guarde!
Be. Em van a permetre que els explique per qué estava tan segur de que açò
anava a ocórrer.
No és que yo haguera advertit en mon “ex acompanyant” tendència alguna a
deixar-me o cosa pareguda, és més, quan este matí abans d’eixir de casa es
percatà en mirar per la finestra de que plovia, em desenfundà després de traure’m
de l’armari en un gest no exent d’afecte. Al menys aixina m’ho paregué. Allisà
mons plecs en varies passades de ma entre rudes i amables a un temps, i em
dedicà una mirada no sé si escrutadora o admirativa... M’agradaria més inclinar-me
per açò últim.
El cas és que només eixir al carrer em desplegà colocant-me sobre el seu cap,
per a resguardar-se de la pluja. ¡Bo, això a ningú deu d’estranyar perque per ad
això fiu concebut i creat!, i si no, ¿per a qué punyetes anava a aprofitar un
paraigües?
¿Veu? És lo que yo dic. Si les pluges foren contínues nostra pertinença a qui ens
adquirí estaria per a sempre assegurada, perque està clar que ningú ix de casa en
paraigües i torna sense ell si no ha deixat de ploure, pero si plou intermitentment el
resultat és, pero que molt distint.
L'abandó es consumarà o no, en els tres segons següents al moment en que el
propietari ixca de nou al carrer. Si li cau una gota en el nas o sobre un cristal de
les ulleres, com mogut per un resort tornarà a entrar en el local exclamant: “¿M’he
deixat ací un paraigües?” El recuperarà en gest de goig i al carrer a seguir en lo
seu. Pero com en eixos fatídics segons no li’n caiga una gota... ¡S’acabà! Se’n va a
soles sens enrecordar-se més del paraigües fins que torne a ploure, encara que
siga tres mesos després.
Açò no vol dir que es quedem per complet desamparats, puix lo més fàcil és que
qualsevol espavilat dels que entrà sense paraigües ens adopte portant-no-se’n en
ell. Hi ha verdaders especialistes en la tasca de “recuperar” paraigües abandonats...
Sol ser gent prima, prou morena i de mirada inteligent, que lo primer que fa quan
entra en el bar és mirar si junt a la porta han colocat un paraigüer, en el fi
d’arreplegar en ell nostres escorregudes plujoses per a no posar-ho tot perdut.
Si hi ha paraigüer, s’assenta en un lloc pròxim des d’on puga observar als
usuaris, i en quant veu que algú que el deixà a l’entrar ix sens arreplegar-ho, ell,
en tota naturalitat paga lo que ha pres, pren el paraigües oblidat, i se’n va en la
satisfacció del deure complit. Ya tenim un nou amo, que en tota seguritat no ens
oblidarà en cap lloc.
Els que havem passat per la ma de semejants “especialistes”, sabem que molt
pronte serem objecte de venda o regal, per lo que tampoc tenim massa temps per
a encarinyar-nos en nostre salvador.
Atres voltes, l’oblidat passa a ser crònic. Es queda a soles en qualsevol racó del
bar sense que ningú torne o el reclame, i molts dies després quan sa presència ya
molesta, algú decidix portar-ho a l’oficina d’objectes perduts, per a fer un favor al
possible despistat que el pergué, i per a lliurar-se d’un objecte que molesta, sobre

WWW.RUIZNEGRE.COM
tot, a la dòna de la neteja que ya l’ha canviat sis vegades de lloc i no deixa de
protestar.
Per cert, ¿per qué nomenaran ad eixe servici municipal oficina d’objectes
perduts, quan deurien nomenar-ho oficina d’objectes trobats? Perque això és lo que
allí s’ajunta; tot lo que la gent troba, pero, ¿lo que es pert?...
En una ocasió vaig ser hoste del mencionat departament i si anara a contar-lis
les experiències que de semejant lloc traguí, tindria tema per a estar entretenint-
los un bon espai. Siga prou dir que allí es depositen les coses més estranyes que
pensar-se puga, coses que ningú creuria es pogueren arribar a perdre’s, perque
oblidar-se d’un paraigües quan no plou és de lo més normal, inclús d’una cartera en
papers en un taxi, i fins en diners, que pareix ser cosa que els humans tenen en
son major afecte, pero, ¿cóm s’ha pogut oblidar algú d’una dentadura postiça?... ¿I
d’una cama ortopèdica?...
No, no. No creguen que estic foll o que pretenc prendre’ls el pel. Precisament en
una dentadura i una cama en semejant lloc depositades, mantinguí un canvi
d’impressions de lo més interessant, i del que potser en un atre moment tindré
molt de gust en informar-los, per a que puguen fer-se una idea de lo complicades
que poder arribar a ser les persones; pero, anem a lo que hui ens ocupa.
Potser perque la de hui ha segut una ramassada imprevista, poca gent haurà
eixit al carrer en paraigües, i aixina en el bar tampoc s’han molestat en colocar el
paraigüer a l’entrada. Mon, digam-li ex propietari, s’arrimà al mostrador per a
prendre’s son beurage penjant-me de la barra que hi ha situada baix del mateix.
Lloc on continue en este moment més a soles que la una, i ademés sense despertar
la curiositat de ningú. Atra cosa seria si m’haguera deixat damunt d’alguna cadira
que algú poguera necessitar, pero clar, ací en la barra a soles i tan discretet...
I està clar que ahí fòra deixà de ploure fa temps, perque ni qui em portà ha
tornat ni ha entrat ningú en paraigües. L'absència de companyers a la vista acurta
també les possibilitats de que algun “caçaparaigües” es pose en acció, perque per a
passar inadvertits en son quefer es precisa que hi hagen entrades i eixides,
tancaments i obertures de quants més millor. Lo contrari cridaria l'atenció, i això,
poden estar segurs de que cap prim de pell morena i mirada inteligent, estaria
dispost a fer.
Vista com va la cosa, m’estic tement que vaig a tornar a trobar-me un lloc de
repòs temporal en aquella oficina sinistra on es reunix tanta cantitat d’objectes
rars...
I la cosa és que estar allí tampoc ens assegura ser prontament recuperats,
perque alguns, que són prou sabuts, en arribar preguntant per un paraigües que
pergueren no es conformen en dur-se el seu, sino que entre tanta concurrència no
dubten en triar algun que li’s faça més gràcia, per un no sé qué d’unes pintetes en
el puny, o uns floquets més cridaners. Perque clar, ¿cóm va a saber el municipal si
a l’interessat l’interessa, interessar-se per un paraigües alie? I ademés, per
desgracia, en nosatres no fan massa averiguacions perque on hi ha abundància, ya
se sap...
¿Eh?; ¿qué passa?
¡Vaja!. Mira per a on les meues previsions no es van a complir. Al menys hui.
Algú que no veig des d’esta posició, pareix ser que m’ha descobert i m’està
palpant descaradament... A vore si puc averiguar qui és l’atrevit... ¡Repalleta! Puix
esta vegada no és un prim de pell morena i mirada inteligent, sino la mulata
aquella que rebia les mirades de mon “ex”, i que des de la taula que ocupava junt a
la porta ha vengut directament a per mi, despenjant-me de la barra com es
despenja a un paraigües. I no dubta, no, perque després de posar-me baix
s’aixella, se’n va directament al carrer com si ací no passara res.

WWW.RUIZNEGRE.COM
 Bo. Em sembla que ya tinc un atre amo, o millor dit, atra ama, i mulata. Vejam
si ara tinc més sort i li’n dure més ad esta. Els promet contar-li-ho.

WWW.RUIZNEGRE.COM