Les Rencontres du Chasse-Marée – Brest 2008

La competició com a suport a la transmissió dels coneixements

i de la cultura marítima: l’experiència de la vela llatina italiana

Giovanni Panella

Prefaci

La reactivació de la vela llatina en els darrers anys representa un èxit de la

salvaguarda i de la posada en valor del patrimoni marítim del Mediterrani.
Voldria, però, posar l'accent en què aquest patrimoni, avui dia, és molt limitat.
Es tracta d'un aclariment necessari, perquè estem a Brest i un esdeveniment
com "Brest 2008" és una ocasió privilegiada per parlar del patrimoni marítim
d'Europa. Pot ser, però, que Brest no ofereixi la millor perspectiva per entendre
els problemes que afecten el patrimoni marítim del Mediterrani. No tant pel fet
de trobar-nos a l'Atlàntic, com pel fet de participar en l'esdeveniment que
reflecteix la vitalitat i la riquesa de la tradició marítima del nord d'Europa: n’és
l'aparador.

Tots sabem que, des del punt de vista geogràfic, Europa pot ser definida una
península: la península europea. En línies generals es pot dir que aquesta té
una costa sud, el Mediterrani i el Mar Negre, i una costa nord, l’Atlàntic, el Mar
del Nord i el Bàltic. Des del punt de vista del patrimoni marítim, aquestes dues
extensions costeres presenten unes diferències remarcables, perquè la costa
sud és molt més pobra: té menys museus marítims, menys festes marineres,
menys unitats tradicionals en servei i no té cap gran projecte de reconstrucció
de vaixells històrics. Aquí la mateixa imatge del patrimoni marítim és molt feble
i, en conseqüència, els poders públics estan poc disposats a ajudar les
iniciatives de posada en valor i de recuperació, que recauen completament
sobre els particulars. L’únic punt fort del Mediterrani el constitueixen les
trobades i regates de iots d’època. No obstant això, els “vaixells de somni”
viuen una realitat diferent en relació a la de tots nosaltres: sovint tenen
propietaris milionaris i poc contacte amb la tradició local.

En conclusió es pot afirmar que si volguéssim establir una relació numèrica

entre el pes del patrimoni marítim de les dues costes d’Europa, hauríem de
considerar, potser, un valor aproximat d’un a deu. Per descomptat, ja sé que ni
la cultura ni la cultura marítima poden ser mesurades, però he volgut anticipar
aquesta reflexió perquè el coneixement d’aquesta diferència ens ajuda a
entendre la gran importància relativa que han tingut les regates de vela
llatina al Mediterrani .

La vela llatina: la renovació

M'agradaria començar amb l'exclamació d'un dels participants en un debat de

fa alguns anys, amb motiu de les "Veles Llatines de Saint-Tropez”. Un
especialista en història de la Mediterrània va prendre la paraula dient: "les
regates de vela llatina, quin horror!" L’afirmació era una mica forta però també
estava justificada, perquè les embarcacions de treball no han tingut mai una
tradició de regates a vela. Però el fet és que a Itàlia, a començament dels anys
80, la vela llatina estava pràcticament extingida, i gairebé la totalitat dels
vaixells tradicionals que en portaven. Entre els 60 i 70 la majoria d'aquestes
embarcacions va ser destruïda i substituïda per vaixells motoritzats de plàstic.
A les platges de la Liguria, la Toscana i el golf de Nàpols, sobrevivien alguns
gozzi de fusta, que mantenien l'arbre i l'antena, però més aviat com un valor
decoratiu, mentre que el coneixement de la vela llatina semblava haver
desaparegut per complet. Algunes unitats més grans havien sobreviscut, com
els leudi de Liguria i els battelli de Carloforte, però que anaven només a motor.

Cal recordar que la maniobra de la vela llatina no és una tècnica simple. Una
antiga dita provençal deia així: “Si no em coneixes, no em toquis”. Aquesta
tècnica havia sobreviscut només en una regió que sempre ha estat perifèrica
en relació a la nostra tradició marítima: Sardenya. El motiu va lligat a raons de
prestigi social: mentre que a tot arreu la vela llatina es considerava la vela dels
pescadors i, per tant, la vela dels pobres, a l’estiu les famílies burgeses de la
vila de Sassari sempre havien utilitzat les embarcacions de vela llatina per anar
a banyar-se a les aigües del poble de Stintino. És precisament aquí on, durant
els anys 80, es van organitzar les primeres regates, que cada any han tingut un
èxit creixent. Des d’aleshores molts armadors han restaurat les seves
embarcacions i les han aparellat amb l’arbre i l’antena. A les primeres
competicions de vela llatina en van seguir d’altres a diverses localitats de
Sardenya, com l’Alguer, Porto Torres, Carloforte, a les quals hi van assistir
visitants d’altres regions d’Itàlia, que van aprendre la tècnica i la van fer reviure
a la Liguria, la Toscana i la Campania.

En termes de participació, el màxim es va assolir al voltant de l’any 2000 a la

regata de Stintino, en què s’hi van inscriure 100 vaixells. Un fet encara més
important va ser el naixement d’algunes drassanes que van començar a
construir vaixells de fusta i a restaurar aquells que estaven en mal estat.
També un cert nombre de leudi i d’altres unitats importants es van aparellar
amb vela llatina, i aquestes grans veles triangulars van fer encara més atractiu
l’aspecte visual de les regates. En conclusió, podem dir que per a la costa oest
d'Itàlia, les regates de vela llatina, a banda d'alguns aspectes qüestionables,
van representar un triomf en la revitalització de la cultura marítima.

Els problemes: els armadors i el programa d’utilització.

Quan s’utilitzen les embarcacions de treball per a una activitat agonística, és

natural que sorgeixin problemes, perquè es fan servir d’una manera diferent
d’aquella per a la qual van néixer. A més, alguns armadors estan més
interessants en els aspectes culturals, mentre que molts d’ells se senten atrets
exclusivament pels aspectes agonístics, perquè han crescut en un món que
ofereix molt d’espai a l’esport i no considera important la cultura marítima.
Aquest punt el va sintetitzar Mario Marzari (*), que deia: “En les regates de vela
llatina coexisteixen dues ànimes: una fa més èmfasi en els aspectes esportius;
l’altra ressalta els aspectes culturals que estan lligats a la conservació de la
tradició marítima. L’equilibri entre les dues posicions és sempre inestable”.
D'altra banda, molts vaixells de vela llatina no tenen quilla i, per tant, tenen
grans dificultats per navegar de cenyida. S’ha intentat resoldre el problema
augmentant la profunditat de la quilla (que originalment era baixa perquè
s’havien de treure a la platja cada vespre) i instal·lant timons més profunds.
També la instal·lació d’antenes cada vegada més grans i de flocs, una vela que
no ha existit mai en la majoria de gozzi, forma part de les transformacions
sofertes per adaptar-se a la necessitat d'una virada ràpida, per fer el pas de
boia. La mateixa organització de les regates presenta problemes, ja sigui pel
vent, ja sigui per la seguretat: com que els gozzi no tenen coberta, les
competicions se suspenen quan el vent és superior als 18-20 nusos. Per als
responsables de seguretat, la possibilitat d'haver de rescatar les tripulacions de
diversos gozzi plens d'aigua representa un veritable malson.

A Sardenya fa deu anys, per resoldre de manera radical els problemes de les
embarcacions de treball utilitzades en regates, van dissenyar un monotip
pensat per a la vela llatina: la guzzeta. Es tracta d’un vaixell de 6,60 metres
d’eslora, que porta 34 metres quadrats de vela i pesa 600 quilos. Tot i que la
guzzeta tingui bones característiques veleres i que es pugui transportar
fàcilment amb un remolc, només se n’han construït tres unitats.

La contradicció entre tradició i esperit competitiu va portar finalment a la creació

de dues associacions oposades, que de vegades es van desafiar en el terreny
més delicat: el calendari de regates. La més atenta a la tradició, és a dir
l'UNIVET (Union Italienne Voile Traditionnelle), també ha organitzat un “Circuit
de la Vela Llatina”, que preveu dues regates a la Liguria, una a Sant-Tropez,
una a Sorrento i una regata final a Stintino. Aquest circuit ha tingut força èxit,
però obliga als armadors a fer llargs desplaçaments per autopista amb el vaixell
a remolc, fet que no ajuda a la difusió.

Algunes propostes per al futur

Des de fa alguns anys és difícil organitzar regates amb més de 20 o 30 vaixells,

i costa convèncer nous armadors que aparellin la seva embarcació amb vela
llatina. Així doncs, s’ha començat a parlar de possibles propostes de cara al
futur. Per part meva, crec que la vela llatina és un fenomen que encara té unes
considerables possibilitats de creixement, però només si s’actua en tres nivells
diferents: és a dir, reduir els aspectes competitius de les regates, donar un
valor a les embarcacions més autèntiques i introduir altres proves de marineria.

1.- Primerament, cal repensar les regates considerant que el seu valor principal
és servir de catalitzadors d’iniciatives i d’esdeveniments que afecten a la
cultura marítima mediterrània en el seu conjunt. Això és factible perquè la vela
llatina manté un fort poder evocador, que està vinculat a la mateixa identitat de
la Mediterrània: durant mil anys ha estat la vela de la pesca i del cabotatge,
però també la de les galeres, la màxima expressió del poder naval.

A més, a les regates cal animar a la participació del major nombre

d’embarcacions tradicionals, incloses les aparellades amb veles al terç i amb
vela tarquina, i també els vaixells menys competitius, per als quals cal
organitzar proves tipus vire-vire (**). En resum, hem d’entendre que allò que té
més valor en relació a la regata en si mateixa és el que l’envolta: per exemple
una “festa de la marineria”. També perquè qui es vulgui aventurar realment en
l’esport de la vela, avui dia té a la seva disposició moltes classes modernes que
ofereixen unes prestacions molt superiors.

Tot això no és nou, perquè a Itàlia ja hi ha hagut dues experiències que

reprenen aquesta idea. La primera és el "Trofeu Eduardo de Martino” de
Sorrento, que té una història de més de vuitanta anys i en què hi participen,
totes juntes, llatines, iots i embarcacions de vela lleugera d’època. Després hi
ha l'AIDE (Associazione Italiana Deriva d’Epoca), que en els darrers anys ha
organitzat esdeveniments similars.

2.- L’autenticitat. També cal revisar els reglaments de regata per atorgar un
premi específic a les unitats més fidels a les formes originals: les que fan servir
veles de cotó, no han afegit uns quants centímetres de més a la quilla, tenen
una superfície vèlica moderada i han estat correctament restaurades. S'ha de
transmetre la idea que l'autenticitat és un valor i un valor que ha de ser
defensat. Als que argumenten que d'aquesta manera no es poden fer regates
cal recordar-los que en alguns països mediterranis com a les illes Kerkennah
de Tunísia, la vela llatina es continua utilitzant cada dia per centenars de
pescadors, per la seva eficàcia. Si es destaca l'autenticitat com un valor, també
és més fàcil comunicar al públic les característiques d’ús de cada tipus
d'embarcació, un aspecte que sovint es passa per alt: per exemple, l'ús dels
leudi de Liguria en la navegació de cabotatge i dels vaixells de Carloforte com
embarcacions al servei de les mines, etc. D'aquesta manera el públic pot
entendre que, a diferència dels vaixells d'esbarjo, les embarcacions de treball
tenen sempre una relació molt forta amb un territori, una economia i un teixit
social.

3.- L'últim punt es refereix a l'elecció de les proves de les regates. Aquí cal fer
una petita revolució cultural per superar les barreres que separen les diverses
disciplines esportives, incorporant altres proves a les regates de vela. Des
d'aquest punt de vista, l’experiència prou coneguda de l’Atlantic Challenge, en
què hi pren part la iola italiana Creuza de Mä, ha estat força enriquidora,
perquè les deu proves de l’Atlantic Challenge despleguen un programa complet
i coherent d’art mariner que es pot considerar exemplar. L'objectiu de superar
les barreres entre les diferents formes de propulsió es veu afavorit pel fet que,
per a molts vaixells de vela llatina, els rems van ser la propulsió principal,
mentre que la vela era secundària. Avui dia, des del moment que aquestes
embarcacions només fan regates de vela, s’arrisquen a desnaturalitzar el seu
disseny original, però sobretot a perpetuar la divisió que separa els esports
marítims: els membres dels “Club de Iots” no en volen saber res del rem; i els
del “Club de Rem” ignoren completament la vela. No cal recordar que hi va
haver un temps que els mariners de veritat feien servir la vela i el rem segons
les necessitats, sense que això representés cap problema.

(*) Mario Marzari.- (Trieste, 1947-2000) Periodista, fotògraf i expert en

embarcacions tradicionals, vaixells d’època, tecnologia de la fusta i
metodologia constructiva. Autor de nombrosos llibres sobre història,
arqueologia i etnografia naval; entre ells, “La Regata della Vela Latina” (Carlo
Delfino editore, 2000), llibre imprescindible i absolutament recomanable per
tenir una visió de conjunt de la vela llatina a Itàlia.
(**) Vire-vire.- Regata popular en què hi participen embarcacions de tota mena,
com la tradicional Vire-Vire de Marsella, que consisteix en un recorregut per les
illes Frioul. La sortida es fa esglaonada en funció de les característiques dels
vaixells, amb una única arribada en temps real. Des de l’edició del 2008 hi ha
una classe de barquetes amb una sortida específica. A l’edició del 2010, que es
farà el proper 3 d’octubre, s’hi esperen 200 embarcacions.