Beruflich Dokumente
Kultur Dokumente
181
del passat anterior dindicatiu (que tamb t lauxiliar haver), del passat de subjuntiu i del passat anterior de subjuntiu (quadre II.73).
QUADRE II.73 Formes perifrstiques compostes del verb cantar
Passat anterior perifrstic dindicatiu Passat perifrstic de subjuntiu Passat anterior perifrstic de subjuntiu
1 2 3 4 5 6
vaig haver cantat vas haver cantat va haver cantat vam haver cantat vau haver cantat van haver cantat
vagi cantar vagis cantar vagi cantar vgim cantar vgiu cantar vagin cantar
vagi haver cantat vagis haver cantat vagi haver cantat vgim haver cantat vgiu haver cantat vagin haver cantat
El primer s equivalent al passat anterior format nicament amb lauxiliar haver i, per tant, t un valor que, generalment, s acomplert pel passat (simple o perifrstic) o pel plusquamperfet. Els altres dos temps sn molt espordics, fins i tot en obres literries. El valor de passat de subjuntiu que poden assumir aquests temps en contextos de subordinaci sexpressa duna manera gaireb sistemtica per limperfet de subjuntiu, en el cas del passat perifrstic, o pel plusquamperfet de subjuntiu, en el cas del passat anterior perifrstic. En els parlars valencians, lauxiliar anar presenta en els temps de subjuntiu les formes segents: 1 vaja, 2 vages, 3 vaja, 4 vgem, 5 vgeu, 6 vagen.
20. ELS VERBS IRREGULARS Els verbs irregulars sn els que no segueixen els paradigmes considerats model i que han estat exemplificats fins ara amb els verbs cantar, batre, tmer, dormir i servir. La irregularitat, bviament, s una qesti de grau, ja que alguns verbs irregulars sols es diferencien en una forma dels verbs model, mentre que daltres presenten particularitats en moltes formes del paradigma. Tots els verbs de la conjugaci I tenen un carcter regular, a excepci del verb defectiu dar i dels verbs estar i anar, que presenten formes de les conjugacions I i II. Dins la conjugaci III, sn regulars la majoria dels incoatius i una bona part dels purs. La conjugaci II, finalment, t un alt grau dirregularitat; de fet, sn ms nombrosos els verbs amb alguna irregularitat que no pas els que segueixen el patr considerat regular. La major part dirregularitats tenen a veure amb variacions allomrfiques en el radical. Sn bastant espordiques les variacions en la vocal temtica i molt estranyes les variacions en les desinncies flexives.
No poden sser considerats irregulars els verbs que contenen variacions ortogrfiques en algunes de les seves formes, ja que aquestes variacions responen a les regles ortogrfiques generals. En aquest apartat, no comentarem, per tant, els verbs que
ESBORRANY PROVISIONAL
182
experimenten aquests canvis grfics. Aquestes variacions, amb tot, s que figuren en els models de conjugaci reproduts al final daquesta secci.
La major part dels verbs irregulars de la conjugaci II es caracteritzen pel fet que no tenen en cap parlar afix voclic en la persona 1 del present dindicatiu, i pel fet que presenten alternances en les consonants finals del radical. El verb beure, per exemple, t en tots els parlars la forma bec en la persona 1 del present dindicatiu. Aquest verb, a ms, t formes amb obstruent velar (sorda o sonora, segons el context fnic), amb gradual velar ([w]) i amb labial sonora ([] o [v], segons el parlar). Aquestes formes es poden exemplificar, respectivament, amb les persones 1, 3 i 4 del present dindicatiu: bec, beu i bevem. Les consonants que estan en alternana en aquests verbs varien en cada cas. La major part dels verbs, per, tenen en com el fet que una daquestes consonants s lobstruent velar, com podem observar en el quadre II.74. En aquest quadre recollim diferents models de variaci i exemplifiquem, novament, a partir de les formes de les persones 1, 3 i 4 del present dindicatiu.
QUADRE II.74
Tenint en compte la recurrncia de lobstruent velar, diversos autors han defensat que aquesta consonant es comporta morfolgicament com un increment del radical parallel a lincrement incoatiu. Aquesta consonant sassembla a lincrement incoatiu pel fet que: a)
ESBORRANY PROVISIONAL
MORFOLOGIA FLEXIVA
183
permet establir una subclasse ben delimitada de verbs de la conjugaci II, i b) t una distribuci bastant regular dins el paradigma (i tendeix a generalitzar-se colloquialment a un conjunt de formes ben delimitades). Per tal de facilitar la descripci de les alternances consonntiques, seguim el punt de vista ms tradicional, segons el qual aquesta consonant sidentifica amb el darrer segment dun dels allomorfs del radical.
La distribuci dels radicals amb variants consonntiques sol seguir uns patrons bastant recurrents, i en molts casos s possible recuperar totes les formes del paradigma a partir de les tres persones del present dindicatiu amb qu hem exemplificat aquestes variacions. En aquests casos, les niques modificacions formals tenen a veure amb els processos fonolgics generals (cf. 2, i I, 2 i 7). Aquest comportament es pot exemplificar fcilment amb el verb beure. A partir del radical de la persona 1 del present dindicatiu sobtenen el present de subjuntiu, el passat simple, limperfet de subjuntiu i, en menor mesura, el participi (quadre II.75).
QUADRE II.75
Formes del verb beure obtingudes a partir del radical de la persona 1 del present dindicatiu
bec begui, beguis begu, begueres begus, beguessis begut
A partir del radical de la persona 3 del present dindicatiu sobtenen les persones 2 i 6 del mateix temps, la 2 de limperatiu, linfinitiu, el futur i el condicional (quadre II.76).
QUADRE II.76
Formes del verb beure obtingudes a partir del radical de la persona 3 del present dindicatiu
beu beus, beuen beu (imperatiu) beure beur, beurs beuria, beuries
ESBORRANY PROVISIONAL
184
La resta de formes, finalment, sobtenen a partir del radical de la persona 4 del present dindicatiu; es tracta de la persona 5 del present dindicatiu i de limperatiu, limperfet dindicatiu i el gerundi (quadre II.77).
QUADRE II.77
Formes del verb beure obtingudes a partir del radical de la persona 4 del present dindicatiu
bec beveu beveu (imperatiu) bevia, bevies bevent
Aquestes relacions formals establertes dins el paradigma tenen, com hem indicat, un carcter bastant recurrent i, fins a un cert punt, regular. Hi ha, per, tota una srie de verbs que presenten particularitats en alguna o en algunes formes.
20.1.1. Els radicals velaritzats Els verbs amb formes velaritzades es poden classificar en tres grans grups, tenint en compte la distribuci daquestes formes dins el paradigma: a) La major part dels verbs segueixen el patr exemplificat amb el verb beure (cf. 20.1) i tenen formes velaritzades en la persona 1 del present dindicatiu, en el present de subjuntiu, en el passat simple, en limperfet de subjuntiu i en el participi. Pertanyen a aquest grup, entre daltres, els verbs beure, caure, jeure o jaure; doldre o doler, valdre o valer; tenir o tindre i venir o vindre.
En els parlars sense afix de persona 1 (o amb afix zero) del present dindicatiu, tamb sintegren en aquest grup els verbs fnyer, pertnyer i plnyer. En els parlars en qu la persona 1 del present dindicatiu t lafix -o (o -i), aquests verbs sn regulars i nicament en el participi lantiga forma velaritzada alterna, segons els parlars, amb la moderna regular: fengut i fenyut, pertangut i pertanyut, plangut i planyut. En parlars balerics tamb tenen formes velaritzades els verbs atnyer, empnyer, espnyer i estrnyer (i derivats), llevat del participi. En els parlars valencians tamb segueix aquest model el verb crrer (i els derivats). En els altres parlars, per, aquest verb t una distribuci irregular, ja que les formes velaritzades nicament apareixen en el passat simple dindicatiu (corregu, corregueres), en limperfet de subjuntiu (corregus), en el participi (corregut) i, optativament, en les persones 4 i 5 del present de subjuntiu (correm o correguem, correu o corregueu).
ESBORRANY PROVISIONAL
MORFOLOGIA FLEXIVA
185
b) Un grup relativament important de verbs tenen formes velaritzades en totes les categories esmentades excepte en el participi. A aquest grup pertanyen verbs amb participis irregulars (cf. 20.7) com ara dir, moldre; entendre, fondre, prendre; pondre, respondre, etc. c) Un grup molt redut de verbs tenen formes velaritzades nicament en la persona 1 del present dindicatiu i en el present de subjuntiu. Tradicionalment, pertanyen a aquest grup el verb escriure i tots els seus derivats. Actualment, per, aquests verbs tendeixen a adoptar el model anterior i a generalitzar les formes velaritzades en el passat simple i limperfet de subjuntiu. Tenint en compte aquesta forta tendncia, sn correctes tant les formes tradicionals sense velar (1 escriv, 2 escrivires, etc.; 1 escrivs, etc.) com les formes modernes i analgiques amb velar (1 escrigu, 2 escrigueres, etc.; 1 escrigus, etc.). En els parlars valencians, tamb segueixen aquest model els verbs de la conjugaci III obrir, omplir i els derivats daquests verbs (bric; briga, brigues, etc.).
En aquests grups, laparici de les formes velaritzades segueix una relaci implicativa, segons la qual si una determinada categoria t consonant velar, aleshores aquesta consonant reapareix en unes altres categories. Aquesta relaci implicativa es pot esquematitzar com segueix: participi passat s. (dindicatiu) i imperf. de subj. persona 1 dels presents d ind. i de subj. Dacord amb aquesta relaci, si un verb t forma velaritzada en el participi, aleshores tamb t forma velaritzada en el passat simple dindicatiu i en limperfet de subjuntiu; si t forma velaritzada en aquestes categories, aleshores tamb en t en la persona 1 del present dindicatiu i en el present de subjuntiu.
Alguns verbs, generalment molt irregulars, no sadiuen totalment amb la distribuci delimitada suara, b perqu no tenen consonant velar en alguna de les formes en qu generalment apareix, b perqu tamb velaritzen les persones 2 i 5 de limperatiu.
Velaritzen limperatiu els verbs que tenen lafix -s en la persona 2 daquest mode (cf. 20.5 i 20.6): per exemple, dir (2 digues, 5 digueu), poder (2 pugues, 5 pugueu), voler (2 vulgues, 5 vulgueu). Daltra banda, tenen formes molt irregulars els verbs segents: a ) El verb voler no t forma velar en la persona 1 del present dindicatiu (vull), per s en limperatiu i en la resta de categories. b ) Els verbs saber i cabre tenen formes velaritzades en el present de subjuntiu (1 spiga, etc.; 1 cpiga, etc.). El primer, a ms, t formes velaritzades en limperatiu (2 spigues, 5 sapigueu). En els parlars valencians, tanmateix, es mantenen les formes antigues sense consonant velar (1 spia, etc.; 1 cpia, etc.). c ) El verb ser (o sser) t formes velaritzades en la persona 1 del present dindicatiu (sc), en el present de subjuntiu (sigui) i en les variants del participi sigut i segut, per no en
ESBORRANY PROVISIONAL
186
la variant st, ni en el passat simple (fui, fores, etc.) ni en limperfet de subjuntiu (fos). En els parlars balerics, tanmateix, no velaritza la persona 1 del present dindicatiu (som).
20.1.2. Generalitzacions analgiques de les formes velaritzades En la llengua parlada es pot constatar una certa tendncia a generalitzar analgicament la velar obstruent a formes del paradigma diferents de les analitzades fins ara. El fet que la velar aparegui generalment seguida de la vocal temtica e explica que aquesta consonant tendeixi a anteposar-se a la vocal en els contextos segents: a) En el gerundi. Per exemple, beguent, riguent, caiguent, en lloc dels normatius bevent, rient, caient. b) En els infinitius arizotnics. Per exemple, poguer, sapiguer, volguer, valguer, haguer, en lloc dels normatius poder, saber, voler, valer, haver. c) En les persones 4 i 5 del present dindicatiu. Per exemple, beguem, begueu, en lloc dels normatius bevem, beveu; riguem, rigueu, en lloc dels normatius riem, rieu; moguem, mogueu, en lloc dels normatius movem, moveu. d ) En la persona 5 de limperatiu. Per exemple, begueu, rigueu, mogueu, en lloc dels normatius beveu, rieu, moveu. Aquesta tendncia, que varia segons els parlars i no t la mateixa intensitat en totes les categories, no s en cap cas acceptable.
En alguns parlars es donen tamb processos de velaritzaci analgica ms particulars. Aquestes velaritzacions ultrapassen els verbs de la conjugaci II i, en general, es caracteritzen pel fet que lincrement assoleix el valor de marca duna determinada categoria gramatical: a ) Com hem assenyalat ms amunt (cf. 18.4.2), la consonant velar, precedida de la vocal i o e, sha convertit en marca de present de subjuntiu dels verbs de totes les conjugacions en parlars balerics i dels verbs de les conjugacions II i III en parlars nordoccidentals. Aquestes formes tamb reapareixen en limperfet de subjuntiu dels verbs regulars de la conjugaci II i dels verbs de la conjugaci III (quadre II.78).
QUADRE II.78 Formes de subjuntiu velaritzades en parlars balerics i nord-occidentals
Temps Persona Conjugaci I Exemples Conjugaci II Conjugaci IIIa
Present de subjuntiu
1 2
Imperfet de subjuntiu
1 2
perdre prdiga (o prdega) prdigues (o prdegues) etc. perdre perdigus perdiguesses etc.
ESBORRANY PROVISIONAL
MORFOLOGIA FLEXIVA
187
Les niques formes que tenen tradici literria en els parlars balerics i que hi resulten, per tant, acceptables, sn les persones 4 i 5 del present de subjuntiu dels verbs de la conjugaci III: 4 sentiguem, dormiguem; 5 sentigueu, dormigueu. b') En els parlars valencians els verbs de la conjugaci IIIa i alguns de regulars de la II velaritzen colloquialment la persona 1 del present dindicatiu i el present de subjuntiu (quadre II.79).
QUADRE II.79 Formes velaritzades dels verbs de les conjugacions II i IIIa en parlars valencians
Temps Persona Exemples Conjugaci II Conjugaci IIIa
1 2
Aquesta velaritzaci, motivada per la convenincia de diferenciar les persones 1 i 3 del present dindicatiu, no s, per, recomanable.
20.1.3. Els radicals acabats en [sk] Els verbs amb radicals acabats en el grup [sk] tenen en molts casos un comportament equivalent al dels verbs amb formes velaritzades. El verb viure, duna manera parallela als verbs velaritzats ms regulars, t formes amb el grup [sk] en la persona 1 del present dindicatiu (visc), en el present de subjuntiu (visqui o visca), en el passat simple (visqu, visqueres, etc.), en limperfet de subjuntiu (visqus) i en el participi (viscut). La mateixa distribuci de formes amb [sk] presenten verbs com ara crixer, merixer nixer (o nixer) en la major part dels parlars que no tenen afix voclic en la persona 1 del present dindicatiu: cresc, meresc, nesc (o nasc). Els parlars en qu la persona 1 t afix voclic, en canvi, han regularitzat la major part del paradigma a partir del radical acabat en la consonant palatal [], i les formes amb lantic grup [sk] nicament es mantenen en el participi (crescut), i duna manera residual en el passat simple (cresqu, cresqueres, etc.) i en limperfet de subjuntiu (cresqus).
En alguns parlars balerics tamb pertanyen a aquest model el verb parixer i tots els derivats (aparixer, comparixer, etc.), verbs que en la resta del domini tenen formes amb velar obstruent. La proximitat formal existent entre alguns verbs velaritzats i els verbs analitzats en aquest apartat explica, daltra banda, que en la llengua parlada es produeixin canvis duna classe a laltra. El verb complaure, per exemple, adopta a vegades les formes analgiques
ESBORRANY PROVISIONAL
188
amb [sk] (per exemple, complasc, complasqui, complascut) en lloc de les correctes velaritzades (complac, complagui, complagut); el verb conixer, parallelament, adopta a vegades formes amb palatal en la persona 1 del present dindicatiu i en el present subjuntiu (coneixo, coneixi), en lloc de les formes correctes velaritzades (conec i conegui).
20.2. ELS RADICALS PALATALITZATS Molt ms irregular s la distribuci dels radicals amb consonant palatal que apareixen en els verbs anar, fer, haver i veure. El verb veure s el ms regular dels quatre, i t formes palatalitzades en la persona 1 del present dindicatiu (veig), en tot el present de subjuntiu (vegi) i en limperatiu (2 veges, al costat, per, de ves, 5 vegeu). El verb haver t formes palatalitzades en el present de subjuntiu (hagi) i, en alguns parlars, en la persona 1 del present dindicatiu quan es comporta com a modal (haig), per no quan es comporta com a auxiliar (he). El verb anar es comporta com veure, a excepci de les persones 4 i 5 del present de subjuntiu (4 anem i 5 aneu) i limperatiu (2 vs, 5 aneu). El verb fer, finalment, palatalitza la persona 1 del present dindicatiu (faig), per no el present de subjuntiu, que t formes amb [s] (1 faci, 2 facis, 3 faci, 6 facin) o sense consonant (4 fem, 5 feu). En el quadre II.80 podem veure recollides totes aquestes formes.
QUADRE II.80
Imperatiu
veure 1 vaig anar haver (modal) haver (auxiliar) fer 1 faig 1 haig
2 veges 5 vegeu
ESBORRANY PROVISIONAL
MORFOLOGIA FLEXIVA
189
En els parlars balerics, per, aquest verb t un radical acabat en [s] en la persona 1 del present dindicatiu (fa) i en les persones 4 i 5 del present de subjuntiu (4 facem, 5 faceu).
20.2.1. Els radicals acabats en [j] En els verbs de la conjugaci II, algunes formes verbals presenten una [j] antihitica entre la vocal del radical i la vocal temtica o la vocal de la desinncia. Aquesta [j] permet evitar el contacte de dues vocals prximes i apareix en dos contextos diferents. Duna banda, apareix en les persones 4 i 5 del present dindicatiu, en la 5 de limperatiu (que coincideix amb lanterior) i en el gerundi de la major part dels verbs que tenen un radical acabat en les vocals a o e ([] en oriental, i [a] o [e] en occidental): caiem, caieu, caient; creiem, creieu, creient; jaiem, jaieu, jaient; seiem, seieu, seient; traiem, traieu, traient; veiem, veieu, veient.
Alguns parlars adopten formes diferents en alguns daquests casos. En els parlars valencians es mantenen les formes antigues sense [j] antihitica en totes les formes anteriors dels verbs del darrer grup: caem, caeu, caent; veem, veeu, veent. Els parlars balerics, a ms, presenten formes rizotniques sense vocal temtica en les persones 4 i 5 del present dindicatiu (i en la 5 de limperatiu) dels verbs que, com es veur tot seguit, tenen un imperfet rizotnic: queim, queis; creim, creis; jeim, jeis; treim, treis; feim, feis; deim, deis; reim, reis; veim, veis; duim, duis. Aquestes formes sn acceptables en els seus respectius territoris.
Les formes amb [j] antihitica apareixen, igualment, en els imperfets amb formes rizotniques; aix s, en els imperfets que tenen laccent sobre el radical i que presenten la consonant [j] en lloc de la vocal temtica [] tpica dels verbs de la conjugaci II: queia, creia, jeia, treia, feia, deia, reia, veia, duia (quadre II.81).
Llevat del verb dur, tots els imperfets rizotnics tenen un radical amb la vocal tnica e ([] en els parlars centrals i en parlars balerics, [] en la resta dels balerics i [] en els parlars nord-occidentals i valencians). En els verbs caure, riure i dir es produeix, per tant, una modificaci de la vocal general del radical (a en el primer cas, i en els dos darrers).
ESBORRANY PROVISIONAL
190
QUADRE II.81
caure creure jeure o jaure seure treure o traure veure dir dur riure
4 caiem, 5 caieu 4 creiem, 5 creieu 4 jaiem, 5 jaieu 4 seiem, 5 seieu 4 traiem, 5 traieu 4 veiem, 5 veieu
1 queia, etc. 1 creia, etc. 1 jeia, etc. 1 seia, etc. 1 treia, etc. 1 veia, etc. 1 deia, etc. 1 duia, etc. 1 reia, etc.
20.2.2. Els radicals acabats en consonant gradual en verbs de la conjugaci IIIa Les alternances consonntiques del radical sn tpiques dels verbs irregulars de la conjugaci II. De fet, nicament en casos molt espordics reapareixen aquest tipus dirregularitats consonntiques en verbs de conjugacions diferents de la II. En el catal general aquestes irregularitats es limiten als verbs pruir i lluir (i els derivats), i en aquest darrer cas nicament quan t el significat demetre llum, i es conjuga segons el model de la conjugaci IIIa (per no quan t un significat figurat i segueix el model de la IIIb). Aquests verbs tenen un radical acabat en [w] en les persones 2 i 3 del present dindicatiu i un radical sense consonant final en la resta de formes: 2 pruus (o prus), 3 pruu (o pru), per 6 pruen; 2 lluus (o llus), 3 lluu (o llu), per 6 lluen.
Al costat daquests casos, el verb de la conjugaci II dur tamb presenta les mateixes irregularitats: 2 duus (o dus), 3 duu (o du), per 6 duen. En els parlars sense afix voclic en la persona 1 del present dindicatiu, aquesta persona tamb t en alguns casos radicals acabats en consonant gradual. En parlars valencians i balerics, aix, tamb t [w] la persona 1 daquests verbs: pruu. En parlars balerics, a ms, tenen [j] els verbs amb radical acabat en les vocals e i i en les formes regulars (menysprei de menysprear, confii de confiar, per exemple) i [w], els verbs amb radical acabat en les vocals o i u en les formes regulars (incou de incoar, suu de suar, per exemple). Tanmateix, no prenen consonant gradual els verbs amb radical acabat en i o u precedides de vocal (remei de remeiar, creu de creuar); els verbs amb radical acabat en gu o qu adopten la vocal -o (adequo de adequar).
ESBORRANY PROVISIONAL
MORFOLOGIA FLEXIVA
191
20.3. VERBS AMB ALTERNANCES VOCLIQUES EN EL RADICAL Alguns dels verbs ms irregulars de la conjugaci II i un petit grup de la IIIa presenten alternances vocliques en el radical. Les ms importants o, com a mnim, les que apareixen en ms dun verb sn les segents: a) Els verbs tenir i venir tenen un radical amb la vocal i en les formes velaritzades, en el futur i en el condicional, i un radical amb la vocal e en la resta del paradigma. Aquesta alternana voclica es pot constatar fcilment en les formes de les persones 1 i 2 del present dindicatiu: tinc i tens, vinc i vns.
En els parlars balerics, per, totes les formes del paradigma tenen la vocal e: tenc i vnc, per exemple.
b) Els verbs poder i voler tenen formes amb la vocal u en la persona 1 del present dindicatiu (puc) i en el present de subjuntiu (pugui), i formes amb la vocal o en la resta del paradigma (pots, pot, etc.).
En els parlars occidentals loposici voclica es mant en tots els contextos. En els orientals, per, loposici sols sestableix en les formes rizotniques: vull amb [] enfront de vols amb [], per exemple. En les arizotniques, per contra, loposici s purament grfica, ja que les dues vocals es redueixen a [u] en sllaba tona: volem i vulguem, per exemple.
c) El verb saber i lauxiliar haver tenen un radical amb la vocal e en la persona 1 del present dindicatiu, que contrasta amb la vocal a: s i saps, he i has, per exemple.
Amb tot, el verb haver t la vocal e, interpretable com a vocal temtica, en les persones 4 i 5 del present: hem, heu. En molts parlars, daltra banda, aquest verb t la forma haig en la persona 1 del present dindicatiu, quan es comporta com a modal en la perfrasi haver de + infinitiu (per exemple, Haig danar-hi).
d ) Els verbs saber i cabre prenen una i tona en les formes velaritzades que no apareix en la resta de formes del paradigma: spiga, cpiga. El verb estar t una i, tnica o tona segons la forma verbal, en les formes velaritzades, la qual alterna amb la vocal regular a de la resta del paradigma: estic enfront de ests, per exemple. Tamb tenen i, tona o tnica, totes les formes velaritzades del verb ser (o sser), excepte la persona 1 del present dindicatiu: sigui, per exemple. En les formes amb el radical comenat per s, la i alterna amb la vocal o de les persones 1, 4, 5 i 6 del present dindicatiu (1 sc, 4 som, 5 sou, 6 sn) i la e de la resta de casos (ser, seria, etc.). e) Alguns verbs de la conjugaci III es caracteritzen pel fet de tenir les vocals i o u en les formes rizotniques i les vocals e o o, respectivament, en
ESBORRANY PROVISIONAL
192
les formes arizotniques. Aquesta oposici es pot constatar fcilment en les persones 3 i 4 del present dindicatiu dels verbs eixir i collir: 3 ix, 4 eixim; 3 cull, 4 collim. Presenten lalternana i/e, a ms de eixir, els verbs afegir, fregir, llegir, renyir, teixir, tenyir i vestir quan es conjuguen com a purs. Presenten lalternana u/o, a ms del verb collir, els verbs cosir, escopir, sortir i tossir, i engolir quan es conjuga com a pur.
Lalternana u/o es purament grfica en els parlars orientals, per tal com en tots dos casos la pronncia s u ([] en el primer i [u] en el segon). Lalternana i/e, daltra banda, es limita en alguns parlars al verb eixir, ja que la resta de verbs han adoptat el model de la conjugaci IIIb i tenen, per tant, un radical uniforme.
Un comentari especial requereixen uns quants verbs de la conjugaci II que tenen un infinitiu amb la vocal e en parlars orientals i amb la vocal a en parlars occidentals. Es tracta dels verbs jeure, treure, heure, nixer i pixer en parlars orientals, enfront de jaure, traure, haure, nixer i pixer en parlars occidentals. En els parlars occidentals aquests verbs presenten sistemticament la vocal a. En els orientals, per, sestableix, almenys grficament, una alternana, ja que les formes rizotniques tenen e (2 jeus, 3 jeu, per exemple) i les arizotniques, a (4 jaiem, 5 jaieu). Aquesta distinci, com hem indicat, s purament grfica, ja que en les formes arizotniques la vocal tona es pronuncia [].
20.4. VERBS AMB IRREGULARITATS EN LA VOCAL TEMTICA Els verbs escriure, tenir, venir i viure (i els derivats daquests verbs) sinclouen tradicionalment dins la conjugaci II. En sentit estricte, per, convindria dir que pertanyen a conjugacions mixtes, ja que, tot i que es comporten en general com els verbs de la conjugaci II, presenten en alguns casos formes amb la vocal temtica i prpies de la conjugaci III. Tots aquests verbs tenen la vocal temtica i en les persones 4 i 5 del present dindicatiu i en el gerundi: tenim, teniu, tenint; venim, veniu, venint; escrivim, escriviu, escrivint; vivim, viviu, vivint. Alguns verbs, a ms, tenen aquesta vocal en altres formes del paradigma: els verbs tenir i venir, en linfinitiu, i el verb escriure, en les formes no velaritzades de passat simple (1 escriv, 2 escrivires, etc.) i dimperfet de subjuntiu (escrivs).
Pel que fa al verb escriure, ja hem comentat ms amunt que les formes sense increment velar conviuen amb les formes amb increment velar i amb la vocal temtica e (escrigueres, escrigu, etc.; escrigus, etc.). Els verbs tenir i venir, daltra banda, tenen les formes rizotniques sense vocal temtica tindre i vindre (i, en alguns parlars, tamb els derivats daquests verbs). Deixant de banda aquesta variaci, s interessant constatar que els verbs que pertanyen a aquest grup es caracteritzen pel fet que: a) tenen un radical acabat en
ESBORRANY PROVISIONAL
MORFOLOGIA FLEXIVA
193
consonant en les formes considerades, i b) tenen un radical amb la vocal tnica i en la persona 1 del present dindicatiu: tinc, vinc, escric, visc.
Una anomalia diferent apareix en el verb anar. Com s sabut, aquest verb t dos radicals supletius pertanyents a conjugacions diferents. El radical vasegueix el model de la conjugaci II i susa en les formes rizotniques dels presents dindicatiu i de subjuntiu (1 vaig, 2 vas, etc.; 1 vagi, 2 vagis, etc.). El radical an- apareix en la resta del paradigma i segueix el model de la conjugaci I (anar, anant, anat, per exemple), per pren la vocal temtica i en les formes de futur i de condicional (anir i aniria, per exemple).
En parlars septentrionals, a ms, el futur i el condicional adopten un altre radical supletiu (el radical ir-) i no presenten cap vocal temtica: 1 ir, 2 irs, etc.; 1 iria, 2 iries, etc.
20.5. VERBS DE LA CONJUGACI II AMB INFINITIUS ARIZOTNICS La quasi totalitat dels verbs de la conjugaci II tenen formes rizotniques en linfinitiu. Un petit grup de verbs daquesta conjugaci tenen, per, formes arizotniques amb la vocal temtica e que alternen en alguns casos amb formes rizotniques sense vocal temtica. Pertanyen a aquest grup els verbs haver, poder, saber, voler; cabre o caber, caldre o caler, doldre o doler, soler i valdre o valer.
El carcter anmal daquests infinitius justifica lexistncia dels doblets esmentats o la de lauxiliar haver i el verb transitiu heure o haure. La mateixa anomalia, daltra banda, explica la formaci dinfinitius analgics i no recomanables del tipus sebre en lloc de saber (parlars balerics) o voldre en lloc de voler (alguns parlars nord-occidentals).
20.6. ELS IMPERATIUS IRREGULARS Els imperatius de les persones 2 i 5 tenen, en general, unes formes idntiques a les persones 3 i 5 del present dindicatiu, per exemple: beu (persona 3 del pres. dind. i persona 2 de limper.) i beveu (persona 5 del pres. dind. i persona 5 de limper.). Uns quants verbs de la conjugaci II (o de conjugacions mixtes) tenen, per, uns imperatius ben particulars. Els verbs dir, estar, poder, saber, tenir, veure i voler, concretament, formen limperatiu a partir de les persones 2 i 5 del present de subjuntiu, per amb la terminaci -es en la persona 2 (i no la terminaci -is, prpia del subjuntiu en la major part del catal), tal com podem veure en el quadre II.82.
ESBORRANY PROVISIONAL
194
QUADRE II.82
En alguns casos, el verb tenir adopta tamb les formes ms regulars ten (o t) i teniu. Quant a la persona 2, les formes tingues i ten sn equivalents, per t nicament susa, sense pronoms febles, en els casos en qu sofereix una cosa a alg (T el llibre que mhavies demanat) o en construccions exclamatives del tipus T ara!, T: ja sn aqu. Pel que fa a la persona 5, generalment susa teniu quan no porta complement explcit i tingueu, quan en porta (Teniu!, Agafeu aix!; per Tingueu-ho en compte, Tingueu-me al corrent). El verb veure adopta tamb la forma ms regular ves. En el cas del verb estar, les formes generals velaritzades 2 estigues, 5 estigueu conviuen en alguns parlars al costat de les formes antigues no velaritzades 2 est, 5 esteu/estau.
Els verbs anar, fer i venir tamb tenen unes formes irregulars. Els dos primers es construeixen amb lafix de persona -s, per amb un tema diferent del de present de subjuntiu: fes, vs. El verb venir, finalment, t la forma idiosincrtica vine.
En alguns parlars, limperatiu de persona 2 adopta formes particulars. En parlars occidentals, dis (digues), dus (duu), tin (tingues); en parlars balerics, f (fes).
20.7. ELS PASSATS SIMPLES I IMPERFETS DE SUBJUNTIU IRREGULARS Els verbs fer, ser (o sser) i veure tenen formes de passat simple i dimperfet de subjuntiu amb irregularitats relacionades amb el tema i amb les desinncies flexives. En el quadre II.83 reprodum els paradigmes ms generals daquests tres verbs.
ESBORRANY PROVISIONAL
MORFOLOGIA FLEXIVA
195
QUADRE II.83
Formes de passat simple dindicatiu i dimperfet de subjuntiu dels verbs fer, ser (o sser) i veure
Formes Verb Passat simple dindicatiu 1 fiu 2 feres 3 fu 4 frem 5 freu 6 feren 1 fui 2 fores 3 fou 4 frem 5 freu 6 foren 1 viu 2 veieres 3 vei 4 veirem 5 veireu 6 veieren Imperfet de subjuntiu 1 fes 2 fessis 3 fes 4 fssim 5 fssiu 6 fessin 1 fos 2 fossis 3 fos 4 fssim 5 fssiu 6 fossin 1 veis 2 veiessis 3 veis 4 veissim 5 veissiu 6 veiessin
fer
ser (o sser)
veure
Com podem observar en aquests paradigmes, els verbs fer i ser (o sser) i la persona 1 del passat simple del verb veure tenen formes rizotniques totalment irregulars. En el passat simple, a ms, les persones 1 de tots els verbs i les persones 3 dels verbs fer i ser (o sser) presenten desinncies flexives irregulars.
En parlars valencians i balerics, aquests verbs tenen formes diferents. Deixant de banda les variants en les desinncies de limperfet de subjuntiu (cf. 18.4.2), les diferncies consisteixen en els casos segents: a) El verb veure t formes rizotniques en limperfet de subjuntiu: 1 vera, 2 veres, etc., en parlars valencians, i 1 ves, 1 vessis, etc., en parlars balerics. b) El verb veure tamb t formes rizotniques en totes les persones del passat simple daquest verb: 1 viu, 2 veres, 3 vu, 4 vrem, 5 vreu, 6 veren. c) El verb ser (o sser) pot adoptar en la persona 1 del passat simple la forma fon (parlars valencians). d) El verb fer pot adoptar en la persona 3 del passat simple la forma f (parlars balerics).
ESBORRANY PROVISIONAL
196
20.8. ELS PARTICIPIS IRREGULARS Un quants verbs de les conjugacions II i III tenen participis irregulars amb formes rizotniques i sense vocal temtica. Aquests participis es poden classificar en tres grups diferents segons que presentin lafix -s ([z] entre vocals i [s] en posici final absoluta), lafix -st o lafix -t. El primer tipus de participi apareix en tots els verbs que tenen un infinitiu acabat en -ndre (llevat de vendre i pondre) i en -metre, a ms dels verbs atnyer, empnyer, espnyer, imprimir i cloure (i els derivats dels dos darrers). Aix: fos (o fus), pres, prets, comprs; proms, rems; ats, emps, esps, imprs, clos. Els participis amb lafix [st] apareixen nicament en els verbs pondre i veure (i els derivats): post, compost, respost, vist.
El verb riure tamb presenta en alguns parlars aquest participi: rist (en lloc del general rigut).
Ms diversitat tenen els participis amb lafix [t]. Tenint en compte la forma del radical, aquests participis es poden classificar en els grups segents: a) Els participis en qu lafix safegeix a un radical acabat en vocal. Tenen aquest participi els verbs (i llurs derivats) dir, dur, escriure, fer, treure i alguns verbs amb infinitiu acabat en -nyer: dit, dut, escrit, fet, tret, constret.
Tamb segueixen aquest model el participi frit del verb fregir en parlars balerics, i la variant st del verb ser en diversos parlars.
b) Els participis en qu lafix safegeix a un radical acabat en consonant lquida. Tenen aquest participi els verbs (i llurs derivats) morir, absoldre, moldre, resoldre i toldre: mort, absolt, mlt, resolt, tolt. c) Els participis en qu lafix safegeix a un radical irregular acabat en -er-. Tenen aquest participi els verbs (i llurs derivats) cobrir i obrir i, en alguns parlars, els verbs complir, establir, oferir, omplir, reblir, sofrir i suplir (que segueixen el model regular en altres parlars): cobert, obert, complert (o complit), establert (o establit), ofert (o oferit), omplert (o omplit), reblert (o reblit), sofert (o sofrit), suplert (o suplit). Com es pot observar en aquestes formes, tots els participis tenen una consonant labial, seguida en alguns casos de l, davant de la terminaci -ert.
El verb coure presenta una situaci particular, ja que sha produt una especialitzaci semntica entre el participi antic acabat en [jt] cuit i el participi feble cogut: cuit susa amb el valor de cocci i cogut, amb el de cossor. En parlars balerics tamb tenen formes acabades en [jt] els participis duit (o dut) i fuit (o fugit).
ESBORRANY PROVISIONAL
MORFOLOGIA FLEXIVA
197
20.9. ELS VERBS ANAR, FER, HAVER I SER (O SSER) Els verbs ms irregulars solen sser al mateix temps els ms usuals. Aquesta relaci entre irregularitat i alta freqncia ds sembla estar motivada per dos factors diferents: duna banda, per la relativa facilitat amb qu es memoritzen les irregularitats de les formes que tenen una alta freqncia ds; de laltra, per la forta erosi formal que experimenten aquest tipus de formes. Aquesta relaci s fcilment constatable en els verbs anar, fer, haver i ser (o sser), sens dubte, els ms usuals del catal. Els verbs anar i ser (o sser), concretament, tenen formes supletives en el radical. Els quatre verbs presenten alternances vocliques i consonntiques en el tema difcilment sistematitzables, i en alguns casos adopten desinncies flexives irregulars. Tots quatre verbs, a ms, adopten formes monosillbiques atpiques en el paradigma del present dindicatiu. Els verbs fer, haver i ser (o sser) tenen formes monosillbiques en tot el paradigma (quadre II.84).
QUADRE II.84
haver
ser (o sser)
El verb anar tamb t formes monosillbiques en tot el paradigma, llevat de les persones 4 i 5, excepci que no es produeix quan funciona com a auxiliar i no pren lafix -re- (quadre II.85) (cf. 20.3).
ESBORRANY PROVISIONAL
198
QUADRE II.85
anar (auxiliar)
Les variants supletives del verb anar ja han estat comentades ms amunt i no cal, per tant, tornar-hi a insistir (cf. 20.3). Sense tenir en compte les variants vocliques i consonntiques, el verb ser (o sser) posseeix fins a sis radicals supletius diferents: a) El radical comenat per s i amb variaci voclica i consonntica apareix en les persones 1, 4, 5 i 6 del present dindicatiu (1 sc i, en parlars balerics, 1 som, 4 som, 5 sou, 6 sn), en el present de subjuntiu (1 sigui o siga, 2 siguis o sigues, etc.), en el futur i el condicional (1 ser, 2 sers, etc.; 1 seria, 2 series, etc.), en les formes redudes i ms generals de linfinitiu (ser) i el gerundi (sent), i en les variant del participi sigut, segut i st. b) El radical comenat per f i amb variaci voclica apareix en el passat simple (1 fui, 2 fores, etc.), en limperfet de subjuntiu (1 fos, 2 fossis, etc., i en parlars valencians, 1 fos, 2 fosses, etc.) i en el condicional en -ra (1 fra, 2 fores, etc.). c) El radical comenat per er apareix en limperfet dindicatiu (1 era, 2 eres, etc.) i, en parlars valencians, en la persona 2 del present dindicatiu (eres). d ) El radical comenat per es apareix en la persona 3 del present dindicatiu (s), en les variants cultes de linfinitiu (sser) i el gerundi (essent), i en la variant arizotnica de linfinitiu prpia de parlars balerics (esser). e) El radical et apareix en la persona 2 del present dindicatiu (ets). f ) El radical est, finalment, apareix en una variant del participi (estat).
20.10. ELS VERBS DEFECTIUS En els apartats anteriors hem delimitat les principals irregularitats formals de la flexi catalana. Per a completar lanlisi de les irregularitats verbals, encara cal fer referncia a un tipus dirregularitat que no t un carcter formal, sin funcional. Es tracta de la defectivitat, aix s, de labsncia de determinades formes en els paradigmes flexius dalguns verbs. En la major part dels casos, la defectivitat est relacionada amb el significat del verb i els contextos sintctics on pot aparixer. El verb soler, per exemple, s un verb que assenyala situacions que es repeteixen duna manera habitual, i dacord
ESBORRANY PROVISIONAL
MORFOLOGIA FLEXIVA
199
amb aquest significat, nicament susa en els temps tpicament imperfectius, aix s, en el present i en limperfet dindicatiu (1 sol, 1 solia). Els verbs caldre i haver-hi, daltra banda, tenen un carcter impersonal: el verb haverhi sutilitza nicament en la persona 3 (hi ha, hi havia, etc.), i el verb caldre, en la 3 i la 6 (cal, calen; calia, calien, etc.). El mateix comportament tenen en general els verbs que designen fenmens naturals com ara nevar, pedregar, ploure, terratrmer, etc., tot i que en aquest cas tamb s possible usar-los en la persona 6 amb un significat metafric (plovien pedres). En alguns casos espordics, per, la defectivitat es deu simplement a raons ds: el verb arcaic dar, per exemple, s defectiu en totes les persones del present dindicatiu i el present de subjuntiu llevat de la 4 i la 5, i noms sutilitza en el sentit de donar, regalar. Finalment, el verb lleure noms susa en la persona 3 i en les formes no personals dinfinitiu i participi.
21. ELS MODELS DE CONJUGACI 21.1. INTRODUCCI ALS MODELS DE CONJUGACI En la presentaci dels models de conjugaci hem seguit un criteri de selecci que situa en primer terme les formes ms generals i les variants de referncia principals, tenint en compte les formes verbals que tenen ms tradici escrita i ms prestigi en la llengua comuna i les que responen ms clarament a la regularitat paradigmtica.
Aix, per exemple, en la conjugaci del model IIIa, servir, sadopten les formes generals i clssiques 2 serveixes, 3 serveix, i en totes les conjugacions es dna preferncia pel que fa a les formes valencianes de limperfet de subjuntiu a les del tipus cantesses, perdesses, dormisses, que tenen una afinitat ms clara amb el paradigma general que les equivalents cantares, perderes, dormires.
Aquesta tria no sols ofereix una imatge ms sinttica i unitria dels paradigmes verbals, sin que subratlla tamb les formes cap a les quals conflueix el procs social destandarditzaci. En la presentaci de cada temps verbal, apareixen separades per la conjunci o les variants que tenen una equivalncia general tot i els matisos estilstics en el conjunt del territori lingstic: vas o vares cantar; hauria o haguera cantat. Les formes que apareixen entre parntesis sn variants prpies almenys duna de les grans varietats de la llengua catalana i compten amb una llarga tradici en la llengua comuna supradialectal: cantem (cantam), canti (cante). Quan hi ha ms duna forma a linterior del parntesi, apareix en primer lloc la variant ms estesa en valenci: canto (cante, cant).
ESBORRANY PROVISIONAL