LA PLATJA
D es de sempre, el primer contacte dels premianencs amb el mar, el més elemen-
tal, ha tingut lloc a la platja. La platja ha estat el passeig natural de Premià de
Mar i també el lloc de treball per a tots aquells mariners i pescadors que, anys enre-
ra, s’hi van guanyar la vida amb el transport, la pesca i altres oficis relacionats. Avui,
quan les barques ja han desaparegut de la sorra, la platja és el lloc d’esbarjo de molts
premianencs que, en arribar el bon temps, hi van a fer esport, a tirar la canya o, sim-
plement, a banyar-se i prendre el sol.
Avui no donem cap importància al fet de banyar-nos al mar; és una cosa ben normal
i corrent. Però abans que això d’anar a la platja es convertís en una activitat de mas-
ses, els banys de mar i de sol no eren gaire habituals. Fins a finals del segle XIX, pren-
dre banys de mar –o baños de ola com també en deien– era més aviat una activitat
medicinal i terapèutica. Malgrat les seves virtuts reconegudes, el mar també tenia els
seus riscos i contraindicacions. Per tant, el seu ús havia d’estar regulat per un metge.
L’escriptor Josep M. de Sagarra ho defineix molt gràficament en les seves Memòries:
El mar era mirat com una immensa medecina de color blau una mica perillosa i
de la qual no es podia abusar gaire.
Els metges de l’antiguitat clàssica ja recomanaven el mar. Hipòcrates, el pare de la
medicina moderna, deia que el mar cura les malalties de l’home. I Galè considerava el
mar un remei per curar l’epilèpsia. Per als seus col·legues del segle XIX, l’aigua de mar
era una mena de producte farmacològic que havia de ser receptat pel metge, gairebé
com si fos un medicament. El doctor Aureliano Maestre de San Juan, en la seva No-
vísima guía del bañista en España, publicada el 1854, donava aquest consell:
-10-
Para el buen uso y ocasión de tomar los baños de mar, recomendamos en alto gra-
do a las personas que deseen concurrir a las costas, se vean antes con los facultati-
vos y se decidan a emprender su viaje por mandato de estos y no por sus gustos y
caprichos.
Va ser per indicació del seu metge de capçalera que la reina Isabel II se’n va anar a
passar l’estiu del 1845 a Sant Sebastià, posant de moda els banys de mar a Espanya.
El seu nét Alfons XIII i la seva esposa, la reina Victòria, van continuar la tradició des
del 1906, desplaçant-se també al Cantàbric. La nova moda es va estendre ben aviat
per Catalunya i es van començar a obrir establiments balnearis al litoral que de se-
guida van tenir molt d’èxit, com els de Caldetes, Sant Feliu de Guíxols, Salou i Cas-
telldefels. Tancar la casa de ciutat durant els mesos d’estiu i instal·lar-se a la costa per
prendre banys de mar va donar lloc a un fenomen nou: l’estiueig.
A Premià de Mar no es recorda que cap monarca hi hagi vingut mai a estiuejar, a
banda d’una ràpida visita del rei Balduí de Bèlgica, a qui es va veure sopant d’incòg-
nit al restaurant La Bolera, ja desaparegut, la nit del 14 de setembre del 1959. Però
no consta que s’hagués banyat al mar. El que sí que recorden alguns avis és que, a
principis del segle XX, els metges del nord d’Europa, sobretot de Suècia, recomana-
ven Premià de Mar com a lloc d’estiueig sa i privilegiat, de platges netes i amb unes
aigües riques en iode. Aquesta publicitat impagable va fer que cada estiu arribés al
poble una nombrosa colònia d’estiuejants, disposats a fer salut a les nostres platges.
Un petit opuscle editat l’agost del 1941 pels Almacenes Estrader, titulat San Cristó-
bal de Premiá, villa ideal, certificava la qualitat del nostre litoral:
-11-
 Si como estancia invernal reúne excelentes atractivos, como estación veraniega los
tiene en grado superlativo. En primer lugar tenemos una magnífica y bien cuida-
da playa, con finas arenas, aguas limpias y de una transparencia cristalina la ma-
yoría de los días. (…) La Colonia Veraniega está integrada por una serie de cono-
cidas y distinguidas familias de la Capital, que al acercarnos a la Fiesta Mayor,
son esperadas con júbilo, ya que todos sin distinción toman una parte activa en
cuantos festejos se organizan, contribuyendo con su aportación a que éstas adquie-
ran un singular relieve y una brillantez inigualable; quedando desde luego abier-
to el periodo de vida y animación que reporta la temporada de baños durante los
tres meses de verano.

La idíl·lica “postal” dels Almacenes Estrader acabava dient que, per totes aquestes vir-
tuts, Premià de Mar era conegut com La perla de la costa.

A principis del segle XX, alguns metges recomanaven les platges de Premià.

-12- -13-
 La temporada de banys nostres avantpassats, influïts pels consells mèdics de l’època, prenguessin els banys de
mar i de sol amb tota la cautela del món.

La Festa Major obria la temporada de banys a Premià de Mar. L’escriptor i poeta D’altra banda, a més de les precaucions que imposaven els metges, la pràctica dels
Francesc Mas i Abril (Vilassar de Dalt 1880 – Barcelona 1960), que va passar la se- banys de mar va haver de superar un altre obstacle: els tabús del pudor i la moralitat
va infantesa a Premià, recorda en un dels seus poemes dedicat a Sant Cristòfol el cos- de l’època. A diferència dels balnearis de muntanya, això de banyar-se a l’aire lliure
tum d’encetar els banys per la diada del patró. i prendre el sol amb poca roba no estava gaire ben vist.

Sant Cristòfol obre els banys El doctor Martínez Vargas, ex rector de la Universitat de Barcelona, en una publica-
i més per la gent devota. ció de l’any 1920 sobre els Banys de Castelldefels, escrivia:
Diu que en aquest dia el mar
té virtuts miraculoses. Es condenable la costumbre de convertir la playa en exhibición vanidosa de formas,
I està tan abonançat ya en competencia apolínea, ya con intenciones viciosas; y no es plausible tampoco esa
que ni tampoc es veu moure. desviación del buen gusto de convertir, por mera imitación, una piel blanca, alabas-
Les barques que van pescant trina, sedosa, en una tez morena, áspera, reseca, tostada. Descartados estos dos moti-
diries que les bressola… vos de la moda, la cura de sol, técnicamente observada, es siempre recomendable.
Avui el sant passa el mar
i segons el rector canta, El vestuari utilitzat llavors a les platges estava en consonància amb aquests rígids pre-
el Jesuset que du al braç, ceptes morals. La gent es banyava pràcticament vestida. Al Masnou, l’Ajuntament va
joguinejant, mou les ones… dictar unes normes prohibint que les persones de més de nou anys es banyessin jun-
(DE CARA A MAR, 1930) tes. I també es va prohibir el bany a les zones properes a l’estació del Masnou i al bai-
xador d’Ocata, a les hores que passava el tren!
Avui dia ens sorprèn que, anys enrera, els premianencs fessin els primers banys de la
temporada tan avançat l’estiu. Però recordeu que, en aquell temps, gairebé calia una No tenim notícia de l’existència d’una normativa semblant a Premià. Però malgrat
recepta del metge per anar a la platja a fer un capbussó. No és estrany, doncs, que els aquestes mesures repressives, la pràctica del bany es va començar a veure, a poc a poc,

-14- -15-
com un alliberament d’aquesta moral conservadora i arcaica, especialment entre els Entre les rígides normes terapèutiques dels metges i la repressió de les autoritats go-
joves de les famílies d’una certa posició. Posteriorment, a partir dels anys 30, s’hi van vernatives, banyar-se i prendre el sol a la platja va resultar força complicat i feixuc fins
començar a afegir les classes treballadores. ben entrat el segle XX. Això va fer que les platges s’omplissin de casetes i es construïs-
sin establiments de més o menys envergadura, amb l’objectiu d’instal·lar-hi els serveis
Però la guerra civil espanyola va significar un retrocés important de les activitats de necessaris per fer més còmoda l’estada dels banyistes abans i després del bany.
platja. Molts balnearis marítims van desaparèixer i els primers turistes que comença-
ven a descobrir el sol i l’aigua a les platges catalanes, van deixar de venir. Així, doncs, cap als volts de la Festa Major, les platges de Premià de Mar eren un anar
i venir d’operaris que baixaven a la platja les fustes, veles, dutxes, dipòsits, lavabos i
L’any 1941 la sinistra Dirección General de Seguridad publicava una sèrie de disposi- tota mena d’estris per a instal·lar-hi els banys. Els fusters Santiago Vilanova i Salvador
cions de compliment obligat a les platges -al acercarse la estación estival, y en defensa Godàs muntaven els tendals i casetes per als estiuejants que arribaven a passar l’estiu.
de la moralidad-, amenaçant de sancionar qui no les complís: Moltes famílies, generalment benestants, tenien la seva caseta i el seu tendal de can-
yes o bé de lona per a resguardar-se de la solellada. Un cop acabada la temporada, els
1º Queda prohibido el uso de prendas de baño indecorosas, exigiendo que cubran mateixos operaris ho desmuntaven tot i ho guardaven fins a la temporada següent.
el pecho y espaldas debidamente, además de que lleven faldas para las mujeres
y pantalón de deporte para los hombres.
2º Queda prohibida la permanencia en playas, clubs, bares, etc., bailes y excur-
siones y, en general, fuera del agua, en traje de baño, ya que éste tiene su em-
pleo adecuado y no puede consentirse más allá de su verdadero destino.
3º Queda prohibido que hombres y mujeres se desnuden o vistan en la playa, fue-
ra de la caseta cerrada.
4º Queda prohibida cualquier manifestación de desnudismo o de incorrección, en
el mismo aspecto, que pugne con la honestidad y el buen gusto tradicional en-
tre los españoles.
5º Quedan prohibidos los baños de sol sin albornoz, con la excepción de los to-
mados en los solarios tapados al exterior.

-16- -17-
Poc trànsit aquell dia d’estiu del 1929. Per la Festa Major, la platja s’omplia de casetes i de banyistes.

-18- -19-
Antigament s’anava a la platja vestit de cap a peus. Família sota un tendal, entre els anys 20 i 30.

-20- -21-
Aspecte que tenia la platja davant de l’antiga estació. Una mostra de la exhibición vanidosa de formas?

-22- -23-
 El costumari dels banys
Hi ha costums força interessants i curiosos al voltant dels banys de mar. Com el del
pescador que, per encàrrec d’algun estiuejant, anava de bon matí a la platja a buscar
una ampolla d’aigua neta de mar per a fins medicinals. Deien que prendre’n una cu-
llerada en dejú netejava el cos i obria la gana; i que si se’n prenia més, purgava. Un
altre costum força estès era el “novenari dels banys”. Consistia a prendre nou banys
de mar i després fer un descans. Però no se’n podien fer més de nou seguits. Ens ex-
pliquen a Can Manent que cada any venien les “cosinetes” de Barcelona a fer aques-
ta pràctica de bany.
Anar a la platja a fer bronze també tenia els seus detractors. Així, al costat dels amants
de l’aigua, el sol i l’esport a l’aire lliure, que deien que la pell morena enfortia, hi ha-
via els defensors de la pell blanca, sobretot en les dones, que trobaven més fina i més
eròtica. Diuen que a Premià, als anys 30, en plena moda del charleston i de la blan-
cor femenina, hi havia noies que anaven de nit a la platja a prendre banys de lluna
per emblanquir la pell. Potser eren seguidores del doctor Martínez Vargas i les seves
teories sobre les virtuts de la pell alabastrina.
Hi havia qui deia que la mar “dissipa” i que banyar-se molt era anar de cap a la ma-
laltia. Era molt important deixar passar dues o tres hores després d’haver esmorzat,
abans de ficar-se a l’aigua, per no tallar la digestió. I calia mullar-se els polsos del cap
i dels canells, i entrar-hi a poc a poc perquè no et reprengués. Tot i haver pres aques-
tes precaucions, el costum era no allunyar-se del “regaló”… per si de cas.
-24-
Per si tanta cautela no fos suficient, a moltes platges hi havia la figura del banyador
o “bañero”, que eren unes persones que vetllaven per la seguretat dels banyistes, l’e-
quivalent dels socorristes actuals. L’any 1976, la senyora Jacinta Margenat, veïna de
Premià de Mar, recordava així la figura i les funcions d’un dels nostres vigilants de la
platja més populars:
A Premià n’era tota una institució l’Anton dels Banys, amb un vestit de bany d’a-
quells dels homes d’abans: els pantalons fins els genolls, un gran escot, cordat a l’es-
patlla amb dos botons, i un cordill a la cintura amb dues carabasses. Arribaven
les mares amb els fills petits i cridaven l’Anton perquè banyés les criatures. Ell et
donava les mans i tu et posaves ben estirada, i movent els peus et feies la idea que
nedaves. Quan les mares deien prou, ja podies anar amunt, perquè no hi havia
res a fer: s’havia acabat el bany.
Els banys en aquell temps, segons les àvies de les cases, s’havien de prendre pel ju-
liol, un cop passat Sant Cristòfol. A partir del 10 de juliol es podien començar els
banys. Eren nou dies seguits i amb molta cura. El primer dia, arribaves a la plat-
ja, t’escalfaves una mica al sol i et banyaven; però abans d’entrar a l’aigua havies
de mullar-te el cap, fer el senyal de la Creu i, a la fi, et banyava l’Anton. La ma-
re, rellotge en mà, comptava cinc minuts passats els quals havies de sortir. Llavors,
deu minuts de sol i ràpidament a casa, no fos cas que agafessis una insolació. L’en-
demà ja et deixaven cinc minuts més, i els altres dies ja no miraven tan prim, en-
cara que ho feien veure. Passats els nou dies, o sia els nou banys, ja no tornaves a
baixar a la platja fins l’any vinent.
-25-
Als banys hi havia un cantó per als homes i un altre per a les dones, i l’Anton vi-
gilava que no passés ningú del seu cantó. També vigilava les casetes de bany que
hi havia: una de molt gran amb penja-robes i un banc per seure i per deixar-hi
les coses, que valia 25 cèntims; i altres de canya, individuals o per a dues persones,
que valien 50 cèntims.
(JACINTA MARGENAT. BUTLLETÍ DE L’AECC, NÚM. 2, 1976)

A la platja, els nens estaven sotmesos a la vigilància del “bañero”. Anys enrera banyar-se al mar es regia per un munt de normes i supersticions.

-26- -27-
 L’antiga moda en vestits de bany no feia cap concessió a l’erotisme.

Durant els anys 30 molts estiuejants tenien la seva caseta de bany particular.

Els vestits de bany femenins aviat van començar a perdre roba.

-28- -29-
Les mares controlaven el bany dels nens rellotge en mà. Grup d’estiuejants durant l’estiu del 1942.

La família Ferrándiz, durant l’estiueig del 1933. Banyistes i pescadors compartien la platja a l’estiu.

-30- -31-

Patins de pala manejats per un grup d’estiuejants l’estiu del 42.
-32-
Els Banys d’en Crespo
Els banys públics més populars de Premià durant gairebé cent anys van ser els Banys
d’en Crespo. Daten de finals del segle XIX, època en què es van posar de moda els
banys de mar. El senyor Josep Oriol Crespo va engegar aquest negoci familiar i el seu
fill Joan se’n va ocupar fins a la guerra. Acabat el període bèl·lic, se’n va fer càrrec el
nét del fundador, Pere Crespo Morató, amb l’ajuda de la seva esposa i després dels
seus fills, fins que van tancar definitivament, cap als anys 70.
Els banys es muntaven per Sant Joan i calia disposar dels permisos de l’Ajuntament,
la companyia del ferrocarril i l’autoritat de Marina, que tenia potestat sobre les plat-
ges i els espais costaners. La ubicació depenia de la quantitat de sorra que tingués la
platja aquell estiu. En la majoria de fotografies se’ls veu instal·lats davant del Jove-
llanos. Però alguns estius s’havien posat davant del Palmar Hotel i, fins i tot, a l’altra
banda, davant de les roques d’en Pons, perquè era on hi havia més sorra.
Un cop muntats, la parcel·la de platja que ocupaven s’envoltava amb una tanca.
Aquest era un espai reservat per als clients dels banys que els encarregats de la ins-
tal·lació mantenien net passant-hi el rasclet cada dia. A banda i banda del tancat es
tirava una corda perpendicular a la vora, amb un extrem ben subjectat a terra i re-
colzat en un suports en forma d’aspa clavats a la sorra. L’altre extrem de la corda ana-
va lligat a una bóta ancorada dins l’aigua que feia les funcions de boia. Els banyistes
més porucs es banyaven aferrats a la corda i també s’hi agafaven els nedadors més va-
lents per descansar. Nedar fins a la bóta sense agafar-se era una proesa reservada per
-33-
als més intrèpids. Parlem d’uns temps en què la majoria de la gent no sabia nedar, Els records d’infantesa del poeta Mas i Abril, a la platja de Premià, recollits en un al-
començant per molts pescadors i homes de mar. Això feia que la gent s’acostés al mar tre dels seus poemes, il·lustren això que diem:
amb tot els recels i prudència del món. Ja de ben petits, els nens premianencs pre-
nien consciència de les seves limitacions i dels perills del mar. De Premià tota la platja
jo coneixia pas a pas.
I més que més a l’estiuada:
no me’n movia quasi mai.
Ans d’anar a escola ja hi anava,
però en sortir feia altre tant.
I no pas sol, que em confonia
amb bona colla de companys.
En un no-res ens despullàvem
i a l’aigua va… xipollejant.
Els més petits de “la ferrera”
no ens allunyàvem pas un pam.
Cap a “la llosa” s’esmunyien
els atrevits i més granats.
Jo, de quan parlo, no comptava
més de vuit anys a tot tirar.
Era dels nois de “la ferrera”;
prou se comprèn sabent l’edat.
(DE CARA A MAR, 1930)

Qui sap on són avui dia, la “llosa” i la “ferrera”… Segurament han quedat soterrades, com
Els Banys d’en Crespo en una postal del 1929. molts topònims ja oblidats d’uns temps en què el mar només s’usava per a pescar i navegar.

-34- -35-
Als banys d’en Crespo s’hi podia prendre un bany calent en ple estiu. El negoci familiar de tres generacions durant gairebé cent estius.

-36- -37-
 Postal francesa dels banys instal·lats a la platja de Ponent.

Els banys eren un negoci de temporada que calia explotar al màxim. Llista de preus dels serveis que oferien els Banys d’en Crespo.

-38- -39-
Dos fusters del poble muntaven les casetes dels estiuejants. Els banys canviaven de lloc i d’aspecte. Així eren l’estiu de 1953.

-40- -41-
Els negoci dels banys va evolucionar cap al lloguer de casetes i tendals. Els anys 60, anar a la platja començava a ser una activitat de masses.

-42- -43-
En els primers temps dels Banys d’en Crespo, quan funcionaven més com a balnea-
ri, disposaven de banyeres per a prendre-hi banys d’aigua de mar… calenta! Hi ha-
via la teoria que l’aigua calenta tenia més propietats curatives. Però no ens acabem
d’imaginar els efectes benèfics d’un bany d’aigua salada i calenta en plena canícula.
Els banys permetien anar a la platja vestit de carrer i amb les mans a la butxaca per-
què s’hi podia llogar tot el necessari: un vestit de bany, tant de senyor com de senyo-
ra, costava 50 cèntims. Eren de color blau marí, amb un ribet vermell al coll, el dels
homes, i de color blanc i amb un cinturonet del mateix color, el de les dones. Una to-
vallola costava 30 cèntims i una caseta individual per canviar-se de roba, en costava
60. Fins i tot, els que no sabien nedar, per 20 cèntims podien llogar un cinturó de su-
ros o unes carbasses. Això sí, com deia la llista de preus, calia pagar “a l’avançada”.
En un anunci publicat a la revista Catalunya Il·lustrada, una guia per a estiuejants dels
anys 1933 i 34, hi llegim que els Banys Premià, propietat d’en Joan Crespo, oferien “quar-
tos família, individuals i abonos”, i que estaven oberts de les 5 del matí a les 12 de la nit!
En aquells mateixos anys, els Banys d’en Crespo van tenir uns clients molt distingits: els
jugadors del Barça, que més d’una nit s’hi havien deixat caure. Telefonaven al senyor
Crespo per reservar les instal·lacions per a ells sols i s’hi estaven des de les 10 de la nit fins
a les 4 de la matinada, no sabem si per prendre-hi les aigües o banys de lluna…
A mesura que els banys de balneari van anar caient en desús, el negoci de la família
Crespo es va anar decantant cap al lloguer de casetes i, sobretot, cap als serveis de
bar. És a dir, els antics banys es van transformar en xiringuitos. Entre els anys 60 i
70, Marina va obligar a substituir els pintorescos i fotogènics banys de fusta de tota
-44-
la platja per insulses barraques de planxa metàl·lica, sense cap mena de gràcia i on, a
l’hora del sol, les paelles s’hi coïen soles. La raó donada als propietaris per obligar-los
a comprar les noves casetes va ser que amb aquesta mesura es pretenia donar unifor-
mitat a totes les instal·lacions de la platja; cosa molt lògica i comprensible venint
d’una autoritat militar, i que descartaria la idea malintencionada que algun capitost
es va omplir les butxaques amb la venda d’aquest material. Tot i això, diuen que so-
ta aquelles quatre planxes roents del xiringuito dels Crespo s’hi van servir paelles
d’antologia. La Montserrat Crespo, filla de l’últim propietari, n’ha explicat el secret:
la seva mare les feia a la cuina del domicili familiar del carrer Sant Antoni i els cinc
minutets de repòs abans de servir-les els feien camí de la platja.
Un dels clients més estimats dels Banys d’en Crespo era el senyor Jordi Vilaseca, pro-
pietari d’una coneguda ferreteria i cristalleria de Barcelona. Era un home gras, d’u-
na gran humanitat i molt criaturer, que cada estiu, en arribar a Premià, deixava el seu
aspecte de botiguer important penjat a la caseta de bany i es convertia en el Senyor
Jordi. Es banyava amb un pneumàtic lligat a la cintura amb una corda, al qual s’hi
agafaven tot els nens que corrien per aquell tros de platja, i el Senyor Jordi els pas-
sejava per dins de l’aigua, amunt i avall.
De situacions pintoresques, als Banys d’en Crespo, se n’hi havien produït unes quan-
tes. En Josep Crespo, besnét del fundador, en recorda algunes. Com la del periodista
que un dia es va seure en una taula i va demanar una mitjana i unes patates fregides.
Les patates feia estona que eren a la taula, però la mitjana no acabava d’arribar. L’ho-
me, cansat d’esperar, es va aixecar i va treure el cap per la porta de la cuina: “què pas-
sa amb la meva mitjana?” va preguntar assedegat a la cuinera. “Encara no està prou
-45-
feta”, li va contestar la dona, punxant un boci de xai que hi havia sobre la planxa. Al
periodista li va fer tanta gràcia la confusió entre una mitjana de xai i una de cervesa
que ho va publicar al seu diari.

Un altre dia hi havia un grup de gitanos, acampats entre les barques de la platja, que
plomaven una gallina. El vent escampava les plomes que anaven a parar sobre la gent
que prenia el sol estirada a la sorra. De sobte, una banyista es planta davant la barra
del xiringuito tota indignada i li diu al Josep Crespo que faci el favor de cridar l’a-
tenció als gitanos. I en girar-se la dona cap a les barques, en Josep s’adona estupe-
facte que, a causa de l’oli bronzejador, totes les plomes que volaven pels aires se li ha-
vien quedat enganxades a l’esquena, i que ara la gallina era ella. Encara riu ara! El 4 de setembre del 1964 el mar va estar a punt d’endur-se els banys.

N’hi ha una altra, d’anècdota, divertida i trista alhora. En Joan Lloveras, el pescador,
es va presentar a casa dels Crespo i els va dir que havia pescat un peix molt estrany
amb la xarxa i que segurament ells n’hi podrien dir l’espècie. El peix va resultar ser
una tassa de wàter dels banys que el mar havia mig desballestat la nit anterior, em-
portant-se tot el que havia arreplegat.

Els Crespo havien hagut de córrer més d’una vegada per salvar els banys de l’embat
d’una llevantada. A causa de la construcció dels ports d’Arenys i del Masnou, la so-
rra de la platja s’havia tornat molt inestable. Els temporals se l’enduien però el pro-
cés natural de regeneració s’havia espatllat. Malgrat la col·locació de diversos espi-
gons, no es va aconseguir aturar la degeneració de la platja. I cada any en Pere Cres-
po havia d’endevinar en quin lloc de la platja hi hauria prou sorra per a instal·lar-hi
el negoci quan arribés l’estiu. Fins que un dia se’n va atipar i va plegar. Aviat tanta sorra a la platja només es podria veure a les postals.

-46- -47-
 En Pere Crespo i família atenent el negoci, l’estiu del 71.

L’estiu del 71, els Crespo van muntar el xiringuito davant del Palmar Hotel.

Segon xiringuito de la família Crespo durant els anys 70.

-48- -49-
 El Bellamar
Parlar del Bellamar és evocar el record i la nostàlgia de molts premianencs, perquè
forma part del seu paisatge sentimental. Tenia una part de balneari que, segons un
cartell publicitari de la primera època, oferia banys de mar i platja per a famílies; i
també banys de pila, amb aigua dolça i salada. A més, era casino, però no de joc, que
en aquella època estava prohibit, sinó entès com a local social. I a sota hi havia una
pista de bitlles. El Bellamar era el centre de reunió d’allò que abans en deien “la co-
lònia estiuenca”. En aquest sentit era una mica elitista, perquè només s’hi podia ac-
cedir pagant entrada, i la gent del poble no el freqüentava.
Un dels records que més perduren del Bellamar són els balls que s’hi feien, amb l’ac-
tuació de grans orquestres, que es retransmetien per ràdio a través d’un programa
anomenat “Las tardes del Bellamar”. Diuen que, fins i tot, una estrella de la cançó
popular del moment com l’Antonio Machín, va actuar en un d’aquests balls. Músi-
ca romàntica, nits de lluna plena a la vora del mar… No és estrany que el Bellamar
hagi conservat sempre una certa aurèola de romanticisme per a totes aquelles pare-
lles que s’hi van conèixer en l’època de màxima esplendor del local.
El Bellamar va ser construït per Josep Picola entre els anys 1947 i 48. L’edifici, aixe-
cat sobre columnes assentades sobre la platja, es va convertir en una de les construc-
cions més significatives de la postguerra a Premià de Mar. El constructor n’estava tan
orgullós que en el segell de les seves factures hi feia constar: “Josep Picola, Construc-
tor del Bellamar”. El propietari va ser el senyor Josep Rué i Llobet, i l’arquitecte, en
-50-
Giral i Ortet, que va firmar els plànols amb el títol de “Proyecto de Establecimiento
para Restaurante y Baños Propiedad de Don José Rué”. L’obra tenia l’autorització de la
Dirección General de Puertos y Señales Marítimas per ocupar terrenys de la platja, ate-
nent-se a la Llei de Ports del 7 de Maig de 1880 i al reglament de l’1 de juliol de
1912. Llegim en la còpia d’un certificat: Don José Rué Llobet está autorizado en vir-
tud de la orden del ministerio de Obras Públicas, dictada sentencia en fecha de 8 de ma-
yo de 1947, para ocupar a título precario con las restricciones señaladas… La concessió
d’ocupació de terrenys públics tenia una vigència de cinquanta anys; i el 8 de juliol
del 1998, un cop vençuda la concessió i en aplicació de la Llei de Costes, es va co-
mençar a enderrocar. Una colla de veïns van assistir impotents i estupefactes a l’en-
derrocament amb l’esperança que es produís algun miracle d’última hora que per-
metés salvar l’edifici.
Per als contraris a l’enderrocament, el Bellamar va morir víctima d’una Llei de Cos-
tes feta lluny de la costa i aplicada sobre una geografia desconeguda, sense conèixer-
ne les particularitats, els elements significatius que donen caràcter a un territori. I
també per la manca de sensibilitat cap al patrimoni d’aquells que potser n’haurien
pogut evitar la destrucció.
Podríem dir, doncs, que el Bellamar ha estat per a molts premianencs com una pe-
tita Cuba: records, nostàlgia, romanticisme… i al final, el desastre. Només li falta
una havanera per a mantenir-ne viu el record. Amb la desaparició del Bellamar, Pre-
mià va perdre un trosset de la seva història i una bonica postal del seu paisatge físic
i sentimental. Ara només en queda el nom a la platja que va ocupar durant cin-
quanta anys.
-51-
El Bellamar forma part del paisatge sentimental de molts premianencs. El Bellamar era un dels edificis més característics de Premià.

-52- -53-
 La terrassa del Bellamar, el paisatge sentimental de molts premianencs.

Cartell anunciador de tots els serveis que oferia el Bellamar.

-54- -55-
Sense el Bellamar, Premià ha perdut un dels trets destacats de la seva fisonomia. Flota de patins a la vora del Bellamar, l’estiu del 61.

-56- -57-
 Un patí dels anys 60 (a dalt)
i un model dels 50 (dreta),
el millor veler per entrar
i sortir des de
la platja.

Un predecessor del patí català, amb vela cangrea, el 1950.

-58- -59-
Per als nens de la generació de postguerra, la platja de Premià va ser molt diferent de
la que recordaven en Mas i Abril i la Jacinta Margenat. Aquests són els records que
un altre premianenc, en Joan Gómez, conserva de quan era petit:

Dins de la generació de la postguerra, de jugar a la platja, crec que més aviat en

diria viure a la platja. Anàvem a pescar, a fer cucs per esquer, a caçar pops, a co-
llir musclos, a cercar caragols i petxines i tota mena d’objectes possibles de trobar,
sobretot després d’una tempesta. A les tardes preníem possessió dels “toldos”, apro-
fitant que els propietaris no hi eren, i llegíem tebeos a l’ombra o ens dedicàvem a
cercar fil de pescar i a desembullar-lo. Vàrem arribar a construir una barca amb
caixons de xampany, calafatejada amb cànem i asfalt de la carretera, i que va
naufragar a la avarada. Fèiem castells de sorra envoltats de fossars que omplien les
onades. Dins dels fortins jugàvem a guerra, i ja de grandets hi fumàvem cigarrets
fets amb les burilles trobades a l’estació. Vermells pel sol i cremats de pell -les cre-
mes encara no havien arribat- ens untàvem amb l’oli de cuina i vinagre per en-
fortir la pell… dèiem.

Cerquem en el temps i els records, entre els sediments de la memòria, la platja dels
nostres jocs de fa ja molts anys… Però tot ha canviat, el paisatge és buit de case-
tes, banys i tendals. També de fauna i flora. El rave de mar només el podem tro-
bar ja entre Premià i Vilassar, més enllà de les Roques d’en Pons, que tampoc hi Una tanca, en primer pla, reserva un sector de platja per als clients del Bellamar, en un estiu de poca sorra.
són: resten soterrades sota el Nàutic… Caragols i petxines, cada dia menys; i de
musclos, pocs. Encara recordo la mare que em deia “ves a cercar quatre musclos,
que farem un vermut”. T’arribaves fins la llosa de la descàrrega, els collies i en
arribar a casa ja tenien l’aigua bullint per escaldar-los i menjar-los.

-60- -61-
 Platges sense sorra
De les antigues platges de Premià de Mar i de la vida que s’hi feia, no en queda res,
només fotografies. Fins i tot podríem dir sense exagerar que ja no en queda ni la so-
rra. La pèrdua de sorra de les platges és un fet comú a tota la comarca. La costa del
Maresme és una successió gairebé continuada de platges, formades per sediments del
massís granític del litoral, arrossegats a la costa per les rieres que desemboquen di-
rectament al mar. Des de l’època romana fins als nostres dies, una gran part del li-
toral del Maresme es va anar estenent cap al mar com a conseqüència del procés se-
dimentari. Però el litoral és un medi que manté un delicat equilibri entre l’acció ero-
siva de les onades i el dipòsit dels materials arrossegats per rius i rieres. Tradicional-
ment, els temporals de llevant buidaven de sorra les platges; però després es regene-
raven de manera natural gràcies als sediments aportats pels corrents marins que dis-
corrien al llarg del litoral, paral·lels a la costa, sense trobar-hi cap obstacle.
Però a partir de la segona meitat del segle XX, la línia de costa va començar a retro-
cedir. La construcció del port d’Arenys de Mar va trencar aquest equilibri mil·lenari
del litoral en impedir el dipòsit de sorres aportades pel riu Tordera. Després, la cons-
trucció dels ports esportius del Balís, Mataró, Premià de Mar i el Masnou va agreu-
jar el problema. La manca d’estudis seriosos d’impacte ambiental en la planificació i
construcció d’aquests ports ha fet que els seus efectes sobre el litoral hagin estat im-
previsibles. En alguns casos ni tan sols es va preveure l’acció dels sediments sobre els
mateixos ports, com a l’antic port de Premià, construït entre els anys 1972 i 1974.
L’orientació incorrecta del dic d’abric feia que l’entrada es colgués sempre de sorra i
-62-
que s’hagués de dragar contínuament. Els pescadors locals, els millors coneixedors de
la costa i dels corrents marins, sabien que el millor lloc per a construir un port no
eren les roques d’en Pons, sinó l’altre extrem del poble, a l’altura del col·legi La Sa-
lle. En aquesta ubicació, la sorra acumulada a la banda de llevant del port hauria ge-
nerat una bona platja davant del poble, com la platja de Llevant actual. Però ningú
no va escoltar mai aquells que s’oposaven a la construcció del port i a la seva poste-
rior ampliació, acusats d’anar en contra del progrés i de la creació de riquesa i de llocs
de treball que el port havia de comportar. Han passat trenta anys des de la cons-
trucció del port, i l’ampliació ja en fa més de deu que dura. De moment, de rique-
sa, poca, i de platja, menys.
A les barreres que representen els ports cal afegir-hi l’extracció d’àrids del Tordera, la
canalització de les rieres en llits de ciment i la proliferació de l’asfalt, que han fet dis-
minuir el volum de les sorres dipositades al mar. Avui les llevantades continuen em-
portant-se la sorra de les platges. Però no n’arriba de nova perquè la retenen uns
quants ports. Una solució va ser regenerar les platges amb sistemes artificials, com el
que es va dur a terme els anys 1986 i 1987, mitjançant un vaixell holandès, el Kran-
keloon, que xuclava la sorra del fons i la dipositava a la vora a través d’una mànega.
Era impressionant la superfície de platja que podia “fabricar” al cap del dia i molts
premianencs s’acostaven fins a la platja per veure en acció aquella bèstia marina. Pe-
rò d’aquella platja artificial ja no en queda res, ni tampoc dels fons marins que es van
destrossar per fer-la. Actualment s’ha optat per transvasar la sorra amb camions, des
del cantó de llevant del port fins als llocs on en falta. Però és una sorra polsosa i ba-
rrejada amb terra, que no te res a veure amb aquella sorra daurada i fina sobre la que
s’estiraven a prendre el sol els primers banyistes.
-63-
La llosa, la ferrera, les Roques d’en Pons, el regaló… Totes aquestes pedres i petits
accidents del litoral de davant de casa han desaparegut. Es conserven només en els
records d’alguns premianencs, alguns dels quals els van deixar per escrit, com el po-
ema que en Mas i Abril va dedicar al regaló de la seva infantesa.

El regaló és l’alegria
de la mainada.
¿Qui no ho diria
estant l’aigua abonançada?

Les espardenyes de vetes

van descordant-se
i les calcetes
cama amunt arremangant-se.

Entren dintre, amb timidesa,

movent gatzara…
I a poc a poc, amb destresa,
ja es remullen roba i cara…
sense pensar amb la “sorpresa”
que els hi donarà son pare. Un dia la sorra va començar a desaparèixer…
(DE CARA A MAR, 1930)

De nosaltres depèn que tot aquest patrimoni immaterial, conservat en velles foto-
grafies, poemes, i en records orals i escrits, no desaparegui per sempre.

-64- -65-
Banyar-se, pescar, fer musclos… activitats que confluïen a l'espigó del Bellamar. La construcció de ports ha alterat l’equilibri natural de les platges.

-66- -67-
 L’entrada de l’antic port estava sempre
colgada de sorra i s’havia
de dragar contínuament.
Malgrat l’oposició a l’ampliació
del port, aquesta no
es va poder evitar.
El 1980 ja es començava a formar una gran platja a llevant del port.

-68- -69-
 El Camí Ral

L’alteració de les platges ha estat l’última –i esperem que definitiva– agressió contra
la façana marítima de Premià de Mar. De fet, la destrucció de la primera línia de cos-
ta, no només a Premià, sinó a tota la comarca, va començar a mitjans segle XIX amb
la construcció del ferrocarril. És cert que el ferrocarril va comportar el desenvolupa-
ment i la prosperitat del Maresme, especialment dels pobles de marina. Això és in-
qüestionable. Però també és innegable que la via del tren va suposar una barrera, que
amb el temps esdevindria infranquejable, entre les poblacions i el mar.
El Krankeloon fent platja a costa del fons marí.
La línia fèrria va ocupar un espai que tradicionalment, des de l’origen dels veïnats de
mar, havia estat dedicat a les feines nàutiques: mestrances i drassanes, reparació de xar-
xes, càrrega i descàrrega de vaixells de cabotatge, refugi de les barques de pesca en dies
de temporal, etc. En aquest sentit, des de l’entrada en funcionament, el ferrocarril va
ser un impediment irreversible per a les activitats marineres. I, a llarg termini, va con-
dicionar per sempre l’urbanisme de la comarca, sobretot en la façana marítima.

A la barrera del traçat ferroviari s’hi va afegir, uns quants anys després, una segona
barrera: la de la carretera Nacional II, construïda sobre l’antic Camí Ral, que com-
portaria el divorci definitiu entre els pobles costaners i el mar.

A Premià de Mar, el Camí Ral va ser, durant molts anys, el passeig del poble; una
gran terrassa de cara al mar on els premianencs hi passaven moltes hores d’esbarjo.
Magnífica platja artificial que va durar quatre dies.
Als assolellats matins de diumenge primaverals, als càlids vespres estiuencs i sempre

-70- -71-
que el temps ho permetés, molts premianencs es citaven en els nombrosos locals que
hi havia al llarg del Camí Ral, per fer el vermut, per jugar a bitlles o, simplement,
per passejar amunt i avall.
Recordem alguns d’aquest establiments, com el Jovellanos, i les seves sessions de ci-
nema mut amb acompanyament de piano en directe. El bar Pati Verd, punt de tro-
bada important, que va desaparèixer els anys 50. En aquella època també s’anava a
jugar a bitlles al Torrotito. L’èxit d’aquest local va comportar l’obertura d’un altre cen-
tre amb les millors pistes de bitlles del Maresme: La Bolera, on també s’hi feia ball a
l’aire lliure a l’estiu. A partir de 1956 es va convertir en el Restaurant Premià, i ac-
tualment ja no existeix. Tampoc no existeixen ni el quiosc Megna, ni la Xurreria
Montserratina, que hi havia davant de Can Manent els anys 60 i que eren parada
obligatòria en les passejades familiars del diumenge al matí.
últims anys s’ha generat un potent moviment veïnal a tota la comarca que reclama
la reconversió de la Nacional II en un carrer, com havia estat antigament. En els di-
versos talls de carretera duts a terme durant les jornades reivindicatives en favor de
la recuperació ciutadana d’aquesta via, centenars de premianencs van poder assabo-
rir la sensació de passejar per una immensa avinguda sense trànsit, arran de mar. La
mateixa sensació que vivien els nostres avantpassats, fa cent anys, i que reflecteixen
algunes de les fotografies.
Arribarà un dia que Premià de Mar i els premianencs tornem a viure de cara al mar.

La popularització de l’automòbil a partir dels anys 60 va fer que el Camí Ral deixés
aviat de ser camí per convertir-se en carretera. A mesura que aquesta carretera s’om-
plia de cotxes, l’asfalt es va anar eixamplant i les voreres es van anar fent estretes. El
trànsit, el soroll i la dificultat per passar d’una banda a l’altra sense jugar-se la vida
van acabar amb el passeig. Els premianencs es van girar d’esquena al mar i l’eix de la
vida social i de l’esbarjo es va desplaçar cap a l’interior de la població. Desproveït de
vida ciutadana i d’alguns dels seus edificis emblemàtics que li donaven un cert en-
cant i singularitat, el Camí Ral ha esdevingut camí de pas, simple carretera.

Entre la N-II, una de les vies més transitades i perilloses del país, i el ferrocarril, els
pobles de la costa difícilment tornaran a ser mai més pobles de marina. Però en els

-72- -73-
Potser algun dia tornarem a veure el Camí Ral lliure de cotxes. El Camí Ral, lluny de convertir-se en la polèmica carretera N-II.

-74- -75-
La carretera i la via del tren, l’eterna barrera entre Premià i el mar.

-76-