03.

511
Dret Civil I

GES 4

Itinerari d’aprenentatge

 Activitats avaluables:

 PAC 4

 Activitats no avaluables:

 Lectura de la GES 4
 Lectura i estudi del mòdul 4
 Realització del qüestionari d’autoavaluació del mòdul 4
 Lectura de l'enunciat de la PAC 4
 Lectura de les solucions orientatives de la PAC 4

 Dedicació estimada: 37,5 hores

Correccions del Mòdul 4

 A la pàgina 16 es diu: “Per a transmetre la propietat d'una cosa, el sistema espanyol

requereix, entre altres possibilitats, la mediació d'un contracte suficient i adequat (per
exemple, la compravenda) i que la cosa es lliuri. Una vegada complerts ambdós requisits,
la propietat de la cosa venuda passa de mans del comprador a les mans del venedor”.
I hauria de dir: “Per a transmetre la propietat d'una cosa, el sistema espanyol requereix,
entre altres possibilitats, la mediació d'un contracte suficient i adequat (per exemple, la
compravenda) i que la cosa es lliuri. Una vegada complerts ambdós requisits, la propietat
de la cosa venuda passa de mans del venedor a les mans del comprador”.

 A la pàgina 34 es diu: "el consumidor i usuari receptor no està obligat a la seva devolució
o custòdia, ni pot reclamar cap pagament per part de l'empresari que va enviar el bé o va
subministrar el servei no sol·licitat (art. 66 quater TRLGDCU)".
I hauria de dir: "el consumidor i usuari receptor no està obligat a la seva devolució o
custòdia, ni se li pot reclamar cap pagament per part de l'empresari que va enviar el bé o
va subministrar el servei no sol·licitat (art. 66 quater TRLGDCU)".

 En els Exercicis d’autoavaluació sobre “La representació” cal invertir les respostes de les
preguntes núm. 8 i 9:

8. És necessari que el representat al·legui una causa justa per a poder revocar el
seu mandat representatiu?
 En principi no, ja que la revocació té lloc ad nutum, és a dir, sense necessitat que hi
hagi justa causa per a invocar-la

9. El representant es pot desvincular del poder representatiu? Com? Es podria

derivar alguna obligació per a l'apoderat que decideix extingir el poder?
Sí, per mitjà de la seva renúncia posada en coneixement del representat. El renunciant
pot estar obligat a indemnitzar els perjudicis patits pel poderdant, llevat que basi la
renúncia en la impossibilitat de continuar actuant sense greu detriment seu (art. 1736
del CC).

Presentació i objectius

La finalitat d'aquesta Guia d’estudi és facilitar a l'estudiant la preparació del Mòdul 4 de

l'assignatura (Autonomia de la voluntat. El negoci jurídic i la representació) i informar, si escau,
de possibles canvis normatius que afectin les matèries treballades en el Mòdul.

Els objectius del Mòdul són els següents:

 Explicar el concepte d'autonomia privada i els seus límits.

 Distingir entre fets, actes i negocis jurídics.
 Identificar específicament dos dels instruments jurídics de l'autonomia privada: el contracte i el
testament.
 Descriure l'estructura i les classes del negoci jurídic.
 Conèixer els possibles vicis que poden afectar el negoci jurídic.
 Assenyalar els elements que poden condicionar l'eficàcia del negoci jurídic.
 Establir quines causes poden originar la ineficàcia del negoci jurídic i analitzar els règims jurídics
de la nul·litat i l'anul·labilitat.
 Conèixer el concepte i les classes de representació, i les formes d'actuació del representant.
 Analitzar les figures de l'apoderament i del poder.
 Identificar els possibles vicis que poden afectar el negoci representatiu.
 Conèixer el concepte de ratificació.
 Definir la representació indirecta.

Continguts

1. L’autonomia privada. Concepte, àmbit i límits

L’autonomia privada és un poder d’autoconfiguració o autoregulació atorgat per l’ordenament jurídic

perquè els particulars puguin satisfer les seves necessitats i, en el marc de la seva llibertat personal,
governar lliurement els seus interessos dins dels límits establerts per la llei.

Prenent en consideració el grau d’intensitat de la intervenció de la voluntat humana en la conformació

dels esdeveniments amb transcendència jurídica, es distingeix entre fets, actes i negocis jurídics:

2
 Fets jurídics en sentit ampli: qualsevol esdeveniment capaç de produir conseqüències
jurídiques.
 Fets jurídics en sentit estricte: esdeveniments en la realització dels quals no intervé la voluntat
humana.
 Actes jurídics en sentit ampli: esdeveniments generadors de conseqüències jurídiques en els
quals intervé un comportament humà.
 Actes jurídics en sentit estricte: actes que deriven d’una actuació humana conscient i voluntària
però les conseqüències jurídiques dels quals són fixades per l’ordenament jurídic.
 Negoci jurídic: és la màxima expressió de l’autonomia de la voluntat, com a declaració de voluntat
(o adopció de conductes inequívoques) que provoca el naixement, modificació o extinció de
relacions jurídiques que busquen satisfer interessos particulars.

El naixement d’una persona és un fet jurídic perquè provoca conseqüències jurídiques de tot tipus
(familiars, personals, successòries), encara que no hi intervingui la voluntat humana. El transcurs
del temps és també un fet jurídic en sentit estricte que provoca conseqüències jurídiques (per
exemple, en fer 25 anys s’adquireix automàticament la facultat d’adoptar). El matrimoni, en puresa,
és un acte jurídic, ja que deriva de la voluntat dels contraents que, tanmateix, no poden regular
gaire les seves conseqüències jurídiques (per exemple, les personals: deures conjugals).
Finalment, quan dues persones decideixen signar un contracte d’obra duen a terme un negoci
jurídic, les conseqüències del qual seran les que acordin lliurement.

El camp d’actuació principal de l’autonomia privada és el dels drets patrimonials, el marge de

disponibilitat i autoregulació dels quals és molt elevat perquè són un dels pilars sobre els quals
s’assenta l’organització social i econòmica (article 1255 CC). No és pas per atzar que l’autonomia
privada en l’àmbit patrimonial té un reconeixement constitucional implícit en els articles 33 (propietat
privada) i 38 (llibertat d’empresa) CE, i els seus màxims exponents en són el contracte i el testament.

El contracte és un acord de voluntats (acte bilateral) generador d’obligacions i drets entre els
contractants l’objectiu del qual consisteix en l’intercanvi de béns i serveis. Encara que la llei regula els
requisits i el règim jurídic dels principals contractes típics, aquesta regulació és supletòria i, en
conseqüència, s’aplica en defecte de la voluntat dels contractants. Tant és així que el Codi civil
assenyala que les obligacions que neixen dels contractes “tenen força de llei entre les parts
contractants” (article 1091 CC).

El testament és una declaració de voluntat feta per una persona (acte unilateral) que, en previsió de
la seva mort, decideix sobre la destinació del seu patrimoni, creant en conseqüència regles jurídiques
vinculants davant els tercers afectats.

És cert que en els últims anys s’ha incrementat el grau de llibertat de què gaudeixen els particulars
per exercir els seus drets subjectius en altres àmbits, com el de les relacions familiars: es
reconeixen els pactes prematrimonials reguladors de la convivència conjugal, l’autoregulació
(certament controlada per l’autoritat judicial) de les conseqüències de la crisi conjugal, etc.
Tanmateix, hi continua havent importants límits a l’autonomia de la voluntat en l’àmbit de les
relacions jurídiques familiars.

En qualsevol cas, l’autonomia privada no és il·limitada, i ha de respectar els límits que recull l’article
1255 CC:
 La llei: la voluntat dels particulars ha de respectar en tot cas el que es disposa a les lleis
imperatives. Evidentment, l’autonomia privada sí que es pot exercir en els àmbits regulats per una

3
 llei dispositiva, sia excloent-ne l’aplicació (contingut negatiu) sia proposant una regulació
alternativa (contingut positiu).
 La moral social: el conjunt de conviccions ètiques generals (no la moral subjectiva o l’ètica
individual) constitueix un altre límit a l’autonomia de la voluntat.
 L’ordre públic: és el conjunt de principis socials, polítics i econòmics immanents en l’ordenament
jurídic i considerats bàsics en l’organització social de la convivència social (propietat privada,
llibertat d’iniciativa econòmica privada, dignitat de la persona, igualtat, etc.).

Vegem-ne alguns exemples. Els contractants no poden excloure voluntàriament la possible

responsabilitat d’un d’ells per incompliment dolós (sí culpós o negligent), ja que l’article 1102 CC
conté una norma imperativa en la qual estableix que la renúncia a aquesta acció és nul·la. El
Tribunal Suprem ha considerat que els contractes de durada indefinida són contraris a l’ordre públic
perquè vulneren el principi de lliure competència, llibertat d’empresa, etc. Finalment, pot ser
considerat contrari a la moral l’acord de pagar una quantitat de diners a algú que ha promès
contreure matrimoni perquè finalment no ho faci. S’ha de reconèixer que el límit de la moral és
probablement el més difús, complex i discutible.

Finalment, un problema directament vinculat amb els límits de l’autonomia de la voluntat és el de si un

acord entre particulars contrari als principis constitucionals es pot considerar nul perquè viola l’ordre
públic. La doctrina alemanya identifica aquesta qüestió amb el nom de Drittwirkung o eficàcia
horitzontal dels drets fonamentals en les relacions privades. A l’Estat espanyol aquesta teoria s’ha
aplicat en l’àmbit de les relacions laborals, mentre que és més dubtosa i complexa la seva extensió a
les relacions purament privades. En qualsevol cas, tot dependrà d’una ponderació particularitzada del
conflicte entre els drets fonamentals i l’autonomia de la voluntat, ponderació en què prevaldrà,
normalment, l’autonomia de la voluntat.

Per exemple, la constitució d’una associació en la qual només es permeti l’accés a homes
teòricament violaria el principi de la igualtat i no discriminació per raó de sexe, i es podria entendre
que l’acord d’associació és nul perquè vulnera el límit de l’ordre públic econòmic. Tanmateix, la
qüestió és molt discutible i resulta gairebé impossible proporcionar-hi solucions apriorístiques i
infal·libles. En qualsevol cas, la Directriu 2004/113/CE, 2004, de 13 de desembre de 2004 del
Consell, per la qual s’aplica el principi d’igualtat de tracte entre homes i dones a l’accés de béns i
serveis i el seu subministrament (DOCE L 373, 21.12.2004, 0037-0043), va estendre l’aplicació del
principi d’igualtat de tracte d’homes i dones a tota la contractació privada. En conseqüència, l'article
69 (Igualtat de tracte en l'accés a béns i serveis) de la Llei Orgànica 3/2007 per a la Igualtat efectiva
entre Dones i Homes, estableix que totes les persones físiques o jurídiques que, en el sector públic
o en el privat, subministrin béns o serveis disponibles per al públic, oferts fora de l'àmbit de la vida
privada i familiar, estan obligades, en les seves activitats i en les transaccions consegüents, al
compliment del principi d'igualtat de tracte entre dones i homes, evitant discriminacions, directes o
indirectes, per raó de sexe.

2. El negoci jurídic

2.1. El negoci jurídic. Concepte. Classes

El negoci jurídic és una construcció dogmàtica germànica (Rechtsgeschäft) recollida en els paràgrafs
104 a 185 del cèlebre Codi civil alemany (BGB) i que no té un reflex directe en el nostre ordenament
jurídic. Es tracta d’una declaració de voluntat o acord de voluntats amb què els particulars es proposen
aconseguir un resultat que el dret considera digne d’una tutela especial. Reflecteix, per tant, el poder

4
que tenen les persones de crear regles jurídicament vinculants (això és, dret) per mitjà de la seva
autonomia de la voluntat. Es distingeixen diferents classes de negocis jurídics:
 Pels subjectes que intervenen: unilaterals, bilaterals o plurilaterals.
 Pels interessos afectats: patrimonials (onerosos o gratuïts) o extrapatrimonials.
 Pel seu àmbit: inter vivos o mortis causa.

2.2. Estructura

Els elements essencials del negoci jurídic són: subjecte, voluntat, objecte, contingut i causa.

Evidentment, si el nucli del negoci jurídic és la declaració de voluntat, el subjecte és el supòsit

imprescindible per a la seva mateixa existència. Tanmateix, aquest subjecte ha de tenir prou capacitat
d’obrar per a concloure negocis jurídics, la qual cosa s’ha de determinar en cada supòsit concret. Si
un subjecte no té aquesta capacitat d’obrar necessària, serà imprescindible la intervenció d’un
representant legal (del menor d’edat o incapaç) en els negocis jurídics en els quals això sigui possible
(per exemple, en els actes personalíssims no hi pot haver representació). També és possible amb
caràcter general que un representant voluntari conclogui un negoci per compte d’un altre subjecte.

Els progenitors d’un menor d’edat poden exercir-ne la pàtria potestat per a representar el seu fill
menor d’edat en l’administració d’unes accions que aquest va heretar del seu avi (article 164 CC).
Tanmateix, els pares no es poden negar que la seva filla de setze anys decideixi sortir en un
programa de televisió innocu, ja que som davant de l’exercici del dret de la pròpia imatge exclòs,
com a dret personalíssim que és, de l’àmbit de la representació legal (article 162 CC).

La voluntat del subjecte és la que conforma el negoci jurídic i és formada per dos elements:
 Voluntat interna: consisteix en el procés volitiu mitjançant el qual cada subjecte conforma el seu
desig de manera lliure i conscient. Si aquest procés de formació interna de la voluntat fracassa,
ens trobem amb els anomenats vicis de la voluntat.
 Voluntat externa: és la manifestació o exteriorització de la voluntat interna. La declaració de
voluntat no ha de complir en principi, perquè sigui vàlida, amb cap requisit especial de forma,
sempre que es tracti de negocis jurídics patrimonials intervius (contractes en els quals regeix el
principi espiritualista ex article 1278 CC i que es poden dur a terme fins i tot de manera verbal). En
qualsevol cas, amb relació a l’exigència de la forma es distingeixen tres possibilitats:
 Negocis formals ad substantiam: la forma és un requisit de validesa del negoci.
 Negocis formals ad probationem: la forma és un requisit per a provar l’existència del negoci.
 Negocis formals ad utilitatem: la forma s’exigeix per a assolir determinats efectes o avantatges.

Quan algú vol contreure matrimoni ha d’observar les formalitats prescrites en el Codi civil, i per
això, si es tracta d’un matrimoni civil, s’ha de contreure davant del jutge encarregat del Registre
Civil o davant de l’alcalde o regidor competent (forma ad substantiam). Igualment, la hipoteca
només es pot constituir mitjançant una escriptura pública i la inscripció al Registre de la
Propietat, mai mitjançant un document privat. Finalment, si el comprador d’un pis vol aconseguir
la protecció que atorga el Registre de la Propietat que adquireix confiant en la seva aparença,
cal que faci constar el contracte en escriptura pública i que després s’inscrigui l’escriptura en
aquest registre (forma ad utilitatem).

La declaració de voluntat, d’acord amb els camins que es fan servir per a donar-la a conèixer, pot
ser expressa (quan s’exterioritza mitjançant la paraula o per qualsevol altre mitjà idoni), tàcita
(efectuada mitjançant actes concloents, això és, per mitjà de comportaments inequívocs) o

5
 presumpta (la voluntat es dedueix automàticament de determinats fets). El silenci, per si sol, no
constitueix mai una declaració de voluntat per aquiescència. No obstant això, la conducta omissiva
pot equivaler al silenci si els usos, les pràctiques o la bona fe en el tràfic jurídic imposen el deure
de parlar.

Si una empresa sol·licita per fax la tramesa immediata de cent cartutxos de tinta d’una determinada
marca d’impressora i la societat receptora remet la comanda l’endemà, és evident que mitjançant
els seus actes concloents (la tramesa) ha acceptat el negoci jurídic proposat (declaració de voluntat
tàcita). D’altra banda, si dos empresaris del sector de la venda d’aliments han establert entre ells
un ús o pràctica en virtut del qual la proposta d’una de les parts de fer una operació de venda es
considera vinculant per a ambdues llevat que s’assenyali expressament o tàcitament el contrari en
el termini d’una setmana, és evident que han volgut que el silenci equivalgui a l’acceptació.

Si la declaració externa no coincideix amb la voluntat interna ens trobem amb els anomenats vicis
de la declaració.

L’objecte del negoci jurídic pot ser qualsevol cosa, servei o titularitat lícita i de tràfic no prohibit (article
1261 CC).

El contingut del negoci jurídic és constituït per la regulació concreta de les seves conseqüències,
fixada per les parts implicades en els negocis bilaterals (contractes) o per l’atorgant individual en els
negocis unilaterals (testament). Normalment, la voluntat negocial és insuficient, i és per aquest motiu
que es presenten de manera complementària regles supletòries d’origen legal.

La causa és un concepte especialment complex, difícil de definit i, a més, en via d’extinció (els
Principis europeus de contractes o la Convenció de Viena sobre compravenda internacional de
mercaderies prescindeixen de la idea de causa). En principi, el nostre ordenament només exigeix la
causa en els contractes (article 1261 CC), de tal manera que la seva inexistència en provoca la nul·litat
(article 1275 CC). La causa no són els motius concrets i interns que porten algú a contractar, ja que
aquests resulten irrellevants (llevat que siguin reconeguts per ambdós contractants). Més aviat, la
causa ens remet a la idea que cap desplaçament de béns, atribució patrimonial o enriquiment no es
pot fer vàlidament sense que es presenti una causa que l’ordenament jurídic consideri suficient per a
justificar-ho. I quina és aquesta causa? Doncs, en principi, caldria identificar-la amb la finalitat objectiva
del contracte, això és, amb la funció econòmica i social que l’ordenament jurídic hi reconeix (concepció
objectiva). Més endavant, en analitzar els vicis de la causa, podrem delimitar millor aquest concepte.

2.3. Vicis del negoci jurídic

Els defectes o faltes que pot patir el negoci jurídic en algun dels seus elements estructurals es
coneixen amb el nom de “vicis” i són els següents: (i) vicis de la voluntat (error vici, dol, violència i
intimidació); (ii) vicis de la declaració (error obstatiu i reserva mental); (iii) vicis de l’objecte (objecte
impossible, il·lícit o indeterminat), i (iv) vicis de la causa (simulació).

 Vicis de la voluntat: són defectes que afecten la conformació d’una voluntat lliure i conscient i
que, complint els requisits establerts legalment, poden donar lloc a la invalidesa del negoci que
s’ha fet. S’hi poden distingir els supòsits següents:
 Error vici (article 1266 CC): La decisió de dur a terme un negoci jurídic es basa en una
representació mental errònia de la realitat provocada per la ignorància o el coneixement
inexacte d’aquesta. Perquè l’error sigui rellevant cal que compleixi tres requisits: ha de ser

6
 essencial (ha de recaure sobre elements substancials o fonamentals del contracte),
determinant (ha de ser la causa de la prestació del consentiment) i excusable (no l’ha pogut
evitar qui comet l’error emprant una diligència mitjana).
 Violència i intimidació (article 1267 CC): la violència es presenta quan algú empra una
força física irresistible per a aconseguir d’un tercer una declaració de voluntat. La intimidació
és una amenaça que genera en el destinatari el temor racional de patir un mal imminent i
greu en la seva persona, els seus béns o els dels seus familiars.
 Dol: incorre en dol qui indueix un subjecte a concloure un negoci amb paraules, argúcies o
maquinacions insidioses. El dol causant, això és, el que indueix irremeiablement a subscriure
el contracte, provoca la invalidesa del negoci. Tanmateix, el dol incidental (el contracte s’hauria
subscrit fins i tot sense les argúcies) només genera obligació d’indemnitzar (article 1270 CC).

Per exemple, en Jordi vol adquirir un sistema de reg automàtic per al seu jardí model Deluxe
perquè les característiques tècniques d’aquest model són les millors. Tanmateix, en el moment
de prendre la decisió de comprar (voluntat interna) ignorava que el sistema que adquiria no es
podia adaptar a un jardí tan petit com el seu, per la qual cosa la formació de la seva voluntat era
afectada per un error originari (vici de la voluntat). No obstant això, si en Jordi fos jardiner, el
seu error seria inexcusable i, en conseqüència, irrellevant, ja que podria haver-lo evitat tenint
una diligència mínima. Si, en el mateix cas, la persona que atén en Jordi l’enganya
deliberadament i el convenç que el sistema funcionarà al seu jardí, malgrat ser conscient que
això és impossible, el contracte serà invàlid ja que ha estat subscrit amb la influència d’un dol
causant. Si la senyora Assumpció ven el seu immoble situat al centre de Girona sota l’amenaça
d’un constructor que li promet amargar-li la vida amb pressions de tot tipus, serem davant d’un
supòsit d’intimidació. Finalment, hi haurà violència quan, en una subhasta, algú aixeca la mà
d’una altra persona perquè adquireixi l’objecte subhastat.

 Vicis de la declaració:
 Error obstatiu: es tracta d’una equivocació que té lloc en el moment d’exterioritzar una voluntat
interna formada correctament.
 Reserva mental: el declarant, de manera conscient i lliure, decideix efectuar una declaració
de voluntat sense tenir cap intenció real d’assumir les conseqüències jurídiques del negoci que
es conclou. En nom del respecte als principis d’autoresponsabilitat i de confiança dels tercers,
se sol considerar com a totalment irrellevant.

Si en Jordi, conscient que el sistema Deluxe no és apropiat per al seu jardí, vol adquirir un altre
sistema diferent, però, per equivocació (lapsus linguae), sol·licita el Deluxe, haurà incorregut en un
vici en la declaració (la seva voluntat interna era perfectament formada, però l’exteriorització
d’aquesta ha estat viciada). Hi haurà reserva mental completament irrellevant quan la Lina declara
davant del regidor del seu poble que es vol casar amb en Jon, tot i no tenir cap intenció d’assumir
l’estat civil de casada i de complir amb els deures i obligacions que comporta el vincle matrimonial.

 Vicis de l’objecte: com a regla general s’exigeix que l’objecte del negoci jurídic sigui “possible”,
“lícit” i “determinat” (articles 1271 i següents CC). En cas contrari, el negoci no és vàlid.

El contracte de compravenda d’una estrella és nul per impossibilitat de l’objecte. La compravenda

d’armes o d’òrgans humans és nul·la per il·licitud del seu objecte. L’alienació d’una platja és nul·la
perquè es tracta d’un objecte fora del comerç dels homes (res extra commercium).

7
 Vicis de la causa: els vicis de la causa es donen quan se subscriu un contracte sense causa,
amb una causa falsa o una causa il·lícita, amb la qual cosa es dóna lloc a una figura jurídica
coneguda amb el nom de “simulació” (considerada normalment com un supòsit de negoci jurídic
anòmal). La simulació consisteix a fingir (acord simulatori) que es fa un negoci quan en
realitat es vol o bé no fer-ne cap (simulació absoluta i absència de causa), o bé fer un negoci
diferent, denominat negoci dissimulat (simulació relativa amb causa falsa o il·lícita). El
negoci simulat o aparent no té validesa, ja que les parts mai no han tingut la intenció de concloure’l.
Tanmateix, el negoci dissimulat (en casos de simulació relativa) serà vàlid sempre que es presentin
els requisits necessaris perquè sigui eficaç.

L’Alfons i l’Emili subscriuen davant d’un notari un contracte de compravenda d’un pis. Tanmateix,
no tenen intenció d’arribar a complir-lo (inexistència de causa: ni l’Alfons lliura el pis ni en Joan el
paga, per la qual cosa no hi ha intercanvi de cosa per preu), de manera que la finalitat és crear una
aparença de transmissió de la propietat davant tercers (simulació absoluta). En Francesc vol donar
al seu fill la casa que té a la platja, però, per a evitar pagar uns impostos elevats (causa il·lícita),
declaren davant de notari que han fet un contracte de compravenda sotmès a un impost menor
(causa falsa). En aquest cas som davant d’una simulació relativa, en la qual el contracte de
compravenda és un negoci simulat i aparent que oculta un altre negoci dissimulat o real, la donació.
Segons la jurisprudència més recent del Tribunal Suprem, la donació tampoc no seria vàlida.

3. Eficàcia del negoci jurídic

Els efectes del negoci jurídic depenen principalment de la voluntat de la persona o persones implicades
en la seva creació, sempre que aquesta voluntat es mogui exclusivament en els límits de l’autonomia
de la voluntat, per descomptat. En aquest sentit, la pròpia vigència de l’eficàcia d’un negoci jurídic es
pot organitzar lliurement mitjançant una declaració negocial articulada entorn de dues figures: condició
i terme.

 Condició: esdeveniment incert (futur o passat però desconegut) de la realització del qual es fan
dependre els efectes del negoci. Es poden distingir els tipus de condició següents.
- Condició suspensiva: l’inici dels efectes previstos en el negoci jurídic es posposa fins al
compliment de la condició.
- Condició resolutòria: la producció de l’esdeveniment posa fi als efectes que s’estiguessin
produint.

D’acord amb la naturalesa de l’esdeveniment, la condició pot ser dels tipus següents.
- Potestativa: es tracta d’un esdeveniment la realització del qual depèn de la voluntat d’una de
les parts. Les condicions purament potestatives no s’admeten (article 1115 del Codi civil).
- Casual: l’esdeveniment no depèn de la voluntat de cap de les parts.
- Mixta: l’esdeveniment és parcialment casual encara que requereix la cooperació d’un dels
implicats.

Finalment, també es distingeix entre condicions positives, que depenen de la producció d’un
esdeveniment inexistent, i negatives, que consisteixen en el requisit que les coses es mantinguin
com estaven.

Hi ha una condició suspensiva quan se supedita la compravenda d’un terreny a la seva qualificació
administrativa prèvia com a sòl urbà. Al contrari, hi haurà condició resolutòria quan algú fa una
cessió d’un bé immoble a una persona fins al moment en què aquesta es pugui valer per ella

8
 mateixa. En aquest cas, cessaran els efectes de la cessió de l’immoble una vegada que el subjecte
beneficiat amb aquesta cessió trobi feina. La condició purament potestativa depèn de l’arbitri d’una
de les parts, com quan s’afirma “et vendré la meva parcel·la sempre que em doni la gana”.
Finalment, si es promet llegar un automòbil a una persona sota el supòsit que no contregui
matrimoni ens trobarem davant d’una condició negativa.

En els negocis jurídics sotmesos a condició es poden distingir dues fases:

- Fase de pendència: la condició encara no s’ha complert, però hi ha expectatives legítimes
que, com a tals, són susceptibles de tutela jurídica.
- Compliment de la condició: una vegada esdevingut l’esdeveniment inicialment incert, la
condició es considera complerta i es produeixen els efectes previstos per a aquest cas (si era
suspensiva s’iniciaran els efectes del negoci, i si era resolutòria, s’acabaran). El compliment
de la condició té eficàcia retroactiva.

 Terme: al·ludeix a la fixació d’un període de temps del qual es fa dependre l’eficàcia del negoci
jurídic que es conclou. Al contrari del que passa en la condició, en aquest cas no hi ha cap
incertesa. Aquest terme pot ser:
- Terme inicial. Es fixa el període de temps a partir del qual el negoci serà eficaç.
- Terme final. Es fixa el període de temps fins al qual el negoci serà eficaç.
- Terme essencial. El temps fixat és un element bàsic i fonamental del negoci jurídic, per la qual
cosa resulta completament impossible complir fora d’aquest terme.

Si una empresa de càtering contracta un reforç de cambrers per a servir en un casament

multitudinari el dia 14 d’octubre de 2018, aquest terme és essencial, de tal manera que un retard
no produeix una mora en el compliment, sinó un incompliment absolut del negoci jurídic. Al contrari,
si el dia 25 de gener he de pagar un termini d’un bé adquirit mitjançant un crèdit al consum i faig
l’ingrés el dia 28 del mateix mes, no hi haurà incompliment definitiu, sinó retard o viu, ja que el
terme no és essencial.

4. Ineficàcia del negoci jurídic

La ineficàcia d’un negoci jurídic es produeix quan aquest, per alguna causa, no produeix els efectes
previstos inicialment amb la seva creació. Els supòsits d’ineficàcia més importants són els següents.
 Invalidesa: el negoci jurídic no s’ha constituït vàlidament, bé perquè s’incompleix amb els requisits
del negoci jurídic o se superen els límits de l’autonomia de la voluntat. Es distingeixen dos supòsits
d’invalidesa: nul·litat i anul·labilitat.
 Rescissió: el negoci jurídic, conclòs vàlidament, no és eficaç per produir un resultat injust.

Vegem separadament cadascuna d’aquestes figures.

 Nul·litat
- Té lloc quan falta un element essencial del negoci jurídic (consentiment, objecte, causa o forma
quan sigui exigible), quan és il·legal o és contrari a normes imperatives (article 6.3 CC).
- El contracte nul no produeix cap efecte, automàticament, sense necessitat d’interposar una
reclamació judicial.
 La nul·litat radical implica, a més, que el negoci jurídic no pot ser reparat ni validat.
- No obstant això, pot ser necessari interposar l’acció de nul·litat (merament declarativa) per a
destruir l’aparença de validesa d’un contracte conclòs inicialment:

9
  En aquest cas, la declaració judicial de nul·litat té efectes ex tunc (retroactius o des del
principi) i obliga a la restitució dels desplaçaments patrimonials que hagin tingut lloc.
 L’acció de nul·litat és imprescriptible i pot ser interposada per qualsevol interessat.
- Quan la nul·litat afecta tan sols algun element no essencial del negoci jurídic es dóna la
“nul·litat parcial”.

 Anul·labilitat
- Són anul·lables els negocis jurídics fets per persones que tenen manca de capacitat d’obrar
(menors o incapaços) o que pateixen algun vici susceptible d’afectar la seva eficàcia (error,
dol, violència, intimidació, falsedat de la causa).
- L’ anul·labilitat requereix en tot cas una declaració judicial.
 Mentre no s’impugni el negoci jurídic és perfectament vàlid (eficàcia claudicant).
 La declaració judicial de nul·litat té una eficàcia constitutiva (no merament declarativa,
com passaria en el cas de la nul·litat) i té efectes ex tunc, obligant igualment a la
restitució.
 L’acció de nul·litat caduca al cap de quatre anys i tan sols pot ser interposada per qui
pateix la restricció de capacitat o sofreix el vici (restricció de la legitimació activa).
- El contracte anul·lable és susceptible de convalidació pel transcurs de quatre anys o
per la confirmació de la persona afectada, consistent a ratificar la seva voluntat una vegada
remogut el vici o desapareguda la causa d’incapacitat (articles 1311 CC).

Quan es fa un contracte sota l’engany maliciós o la influència clarament defraudadora de l’altre

contractant el negoci jurídic conclòs d’aquesta manera és anul·lable, atès que és afectat per un vici
de la voluntat, el dol (article 1269 CC). Tanmateix, s’ha de notar que el contracte és inicialment
vàlid, ja que compta amb tots els elements essencials i no ha violat cap llei imperativa, i és necessari
que, en el termini màxim de quatre anys des de la seva consumació (article 1301 CC), la persona
legitimada activament per a fer-ho interposi una acció de nul·litat. Si transcorren els quatre anys
sense que s’hagi exercitat l’acció judicial o el contractant que va patir el dol decideix complir el
contracte (confirmació tàcita), el contracte quedarà validat (article 1311 CC). És diferent la situació
quan el negoci jurídic és nul. Per exemple, en cas que l’Albert i la Isabel decideixin fingir la conclusió
d’un contracte de compravenda completament inexistent (simulació contractual absoluta) ens
trobarem amb un supòsit d’inexistència de causa que provocarà la nul·litat radical (absència d’un
element essencial del negoci jurídic). Això implica que el contracte mai no ha existit ni produirà cap
eficàcia. Tanmateix, és evident que, a efectes pràctics, hi ha una aparença de relació negocial que
només pot ser trencada per una resolució judicial que declari la nul·litat. La diferència amb
l’anul·labilitat rau en el fet que en aquest cas l’acció és imprescriptible, la legitimació activa més
àmplia i, a més, el negoci no és convalidable.

QUADRE COMPARATIU

NUL·LITAT ANUL·LABILITAT

10
  La nul·litat és automàtica.  L’ anul·labilitat no és automàtica,
 L’acció judicial és merament necessita una declaració judicial.
declarativa.  L’acció judicial és constitutiva.
 L’acció judicial és  L’acció judicial caduca al cap de quatre
imprescriptible. anys.
 No hi ha la convalidació.  És possible la confirmació.

 Rescissió
- La rescissió opera quan un contracte conclòs vàlidament causa un perjudici econòmic a una
de les parts o a un tercer.
o En el dret català es coneix específicament la lesió ultradimidium (més de la meitat) o
engany de mitges. Actualment es regula en l'article 621-46 CCCat, el qual estableix
que, perquè procedeixi l'acció de rescissió per lesió (que, a diferència de la del CC, no
té naturalesa subsidiària), cal que es compleixin els requisits següents: (a) Ha de
tractar-se de contractes de caràcter onerós, com la compravenda, la permuta, l'opció
de compra, etc.; (b) la part perjudicada ha de provar que, en el moment de la conclusió
del contracte, el valor de mercat de la prestació que rep és inferior a la meitat del valor
de mercat de la prestació que realitza; (c) finalment, l'acció rescissòria s'ha d'interposar
en un termini de quatre anys des de la conclusió del contracte, essent un termini de
caducitat (art. 621-48 CCCat). No obstant això, la rescissió pot evitar en dos casos:
d'una banda, quan l’altra part s'oposi al·legant que el pretès desequilibri es justifica en
el risc contractual propi dels contractes aleatoris o en l'existència d'una causa gratuïta
(art. 621-46.2 CCCat); o bé quan pagui en diners el valor total de la prestació, amb els
interessos legals, a partir de la conclusió del contracte (art. 621-47.2 CCat).
o També es poden rescindir els contractes que es fan en frau de creditors o els contractes
mitjançant els quals es disposi de coses litigioses (article 1291 CC).
- L’acció de rescissió caduca al cap de quatre anys (art. 1299 CC) i, a diferència del que succeeix
CCCat, en el CC té caràcter subsidiari.
- En el CC, la rescissió vol reintegrar en el patrimoni d’origen els béns dels quals es va disposar
indegudament.

Imaginem el supòsit en el qual una persona, apressada pels seus creditors, opta per donar als seus
familiars determinats béns del seu patrimoni amb la finalitat que no acabin essent embargats. En
principi els negocis jurídics de donació fets d’aquesta manera no tenen cap problema de validesa;
tanmateix, el legislador presumeix que aquest tipus de contractes gratuïts estan fets en frau de
creditors (article 1297 CC), és a dir, amb la intenció de perjudicar les legítimes expectatives
d’aquests i, és per això que atorga la possibilitat que en el termini de quatre anys (article 1299 CC)
aquests contractes siguin rescindits, fet que obligarà a tornar o restituir els béns sobre els quals es
va disposar indegudament (article 1295 CC).

5. La representació. Concepte i classes

La representació és una situació jurídica en la qual una persona (representant) ofereix a una altra
(representat) la seva cooperació mitjançant una gestió dels seus afers en relació amb terceres
persones.

La representació té una enorme importància en el tràfic jurídic, especialment en el patrimonial, ja

que és un instrument molt útil per a dinamitzar-lo i fer-lo molt més flexible. Per exemple, les relacions
comercials no s’entenen sense la figura de la representació, on és completament habitual que

11
 intervinguin agents, comissionistes o mandataris professionals que conclouen negocis per compte
d’altres persones. En altres àmbits, com el dret de família, la representació té menys importància,
encara que s’admet l’anomenat “matrimoni per poder” (article 55 CC), en el qual una persona
contreu matrimoni per mitjà d’un apoderat.

La representació pot ser dels tipus següents.

 Voluntària. Quan la persona interessada autoritza lliurement l’actuació representativa d’una altra
persona. Aquesta, al seu torn, pot ser dels tipus següents: (a) Directa: quan el representant actua
en nom del representat; (b) Indirecta o mediata: quan el representant actua en interès aliè però
en nom propi.
 Legal. La llei legitima el representant (pares, tutors) per a actuar amb la finalitat de tutelar l’esfera
jurídica de determinades persones, que normalment no tenen capacitat d’obrar (fills, incapaços).

6. La representació voluntària

6.1. Apoderament i poder

Resulta imprescindible distingir, dins de la representació voluntària, entre l’apoderament i el poder

pròpiament dit.

Apoderament: És un negoci jurídic unilateral i receptici per mitjà del qual el poderdant o representat
concedeix a una altra persona un poder de representació. El negoci jurídic d’apoderament exigeix:
 Que el poderdant tingui la capacitat d’obrar necessària per a concloure l’acte per al qual s’apoderi
el representant.
 En principi no s’ha de complir amb cap forma especial. En el dret civil català, l’article 622-28 CCCat
estableix que el poder només s’ha de formalitzar en una escriptura pública en els casos que
estableix la llei.
 Encara que normalment és exprés, es permet l’apoderament tàcit, derivat d’actes concloents que
susciten la confiança en tercers.

Poder: mitjançant el poder s’atorga al representant una legitimació especial per a exercitar amb plena
eficàcia jurídica un dret aliè, seguint les instruccions del representant i actuant dins dels límits fixats
en el mandat (article 622-21 CCCat). Els poders es poden classificar:
 Pel seu objecte
 Generals: inclouen tots els negocis del mandant.
 Especials: es restringeixen a un negoci o més del mandant.
 Per la seva extensió
 Generals: comprenen actes de mera administració (vid. article 622-23.2 CCCat, que limita els
actes del mandatari als d'administració ordinària, llevat que estigui facultat expressament per
a fer-ne d'altres).
 Expressos: destinats a negocis de tipus dispositiu relatius al domini.

El poder és, per tant, un element essencial per a actuar com a representant amb plena legitimitat. Per
aquest motiu, quan es duu a terme una representació sense poder suficient (falsus o fictus procurator)
és imprescindible que l’acte dut a terme sigui ratificat a posteriori pel dominus. La ratificació es pot
entendre com una declaració de voluntat (expressa o tàcita) mitjançant la qual el dominus negotii
accepta, amb efectes retroactius, l’actuació del seu gestor i n’assumeix totes les conseqüències (vid.
article 622-22.1 i 4 CCCat).

12
A tall de conclusió, podem dir que apoderament i poder són dues figures jurídicament dependents
però diferents. El poder, realment, no és més que l’efecte jurídic concret que es deriva de l’existència
prèvia del negoci d’apoderament que ha originat la representació voluntària.

6.2. Formes d’actuació del representant

El representant designat pel poderdant pot dur a terme la seva activitat representativa de dues
maneres possibles:
 Representació directa: el representant actua en nom aliè (agere alieno nomine), indicant
expressament o tàcitament (deduïble dels actes) que actua per compte d’un altre (contemplatio
domini). Els efectes de la gestió representativa es produeixen de manera immediata en l’esfera
del representat.
 Representació indirecta: es dóna quan el representat actua per compte del dominus però en
nom propi (agere nomine propio), per la qual cosa oculta la presència del poderdant i actua com
si es tractés d’un negoci jurídic propi.
En aquests casos, l’assumpte es presenta inicialment com una qüestió estrictament personal entre
el representant i el tercer. No obstant això, aquesta conclusió ha estat considerada com a perillosa,
i és per això que es proposa que els efectes es puguin produir immediatament per al representat,
amb la qual cosa el representant està obligat a lliurar-li tot el que hagi rebut, encara que davant el
tercer sigui aquest qui romangui vinculat.

Si l’Antonio, un comissionista professional, compra a una cooperativa de Huelva 12.456 quilos de

maduixa per compte i en nom de l’empresa Zumos Delicia, SA, és evident que el negoci jurídic de
la compravenda produeix els efectes directament i immediatament entre la cooperativa i l’empresa.
Per tant, es distingeix la relació jurídica de representació, entre l’Antonio i l’empresa, i la relació
jurídica de transmissió de béns. Ara bé, si l’Antonio conclou aquest mateix contracte sense revelar
en cap moment la seva actuació en nom aliè, la representació passa a ser indirecta i, segons l’article
1717 del Codi civil, ni l’empresa ni la cooperativa no disposarien de vincle jurídic, essent l’Antonio,
com a mandatari, la persona obligada personalment davant la cooperativa com si l’assumpte fos
personal seu. És a dir, l’actuació representativa hauria deixat d’existir, negaríem l’existència d’una
verdadera representació, la qual cosa, des d’un punt de vista jurídic, és molt preocupant (per
exemple, l’empresa no podria exigir a la cooperativa el compliment d’un contracte que és bàsic per
a continuar la seva producció de sucs). Per aquest motiu la jurisprudència ha admès, especialment
en els mandats per a adquirir, que la propietat del que s’ha adquirit és directament del representat,
sense necessitat que el representant la transmeti.

6.3. L’exercici del poder de representació

El poder de representació s’ha d’exercir de manera personal i dins dels límits per als quals va ser
concedit. Tanmateix, es poden plantejar alguns supòsits especials, que són els següents:

 Substitució
 L’article 622-26 CCCat estableix que:
“1. El mandatari ha d'actuar personalment i no pot cedir l'execució a un tercer, sia per
substitució o per delegació, llevat d'autorització expressa. Si ho fa, respon dels actes
fets pel cessionari.
2. Si el mandant ha autoritzat la cessió de l'execució, el mandatari només respon per la
manca d'idoneïtat notòria de la persona escollida o per les instruccions inadequades.

13
 3. El mandant té acció directa contra la persona o persones a les quals s'ha transmès
l'execució del mandat”.

 Abús de poder
 El representant incorre en abús de poder quan l’empra per a una finalitat diferent de la
perseguida pel representat i en funció d’uns interessos diferents dels seus.
 El negoci conclòs serà vàlid davant de tercers de bona fe, encara que generarà en el
representant que va abusar un deure d’indemnitzar danys i perjudicis. Sobre aquesta
qüestió, vid. art. 622-22 CCCat.

 Autocontractació
 És possible que una persona, actuant en nom i interès propi i també en el d’una altra o
altres persones la representació de les quals té, faci un negoci que les relaciona i del qual
deriven conseqüències jurídiques per a totes dues parts.

L’article 28 de la Llei 50/2002, de 26 de desembre, de fundacions, preveu l’autocontractació dels

patrons, en nom propi o d’un tercer, amb la fundació a la qual pertanyen i amb una autorització
prèvia del protectorat. Igualment, l’article 128 de la Llei 2/1995, de 23 de març, de societats de
responsabilitat limitada, preveu els contractes subscrits entre el soci únic i la societat
unipersonal, que hauran de constar per escrit en el llibre registre de la societat.

Vid. també l’article 622-25.1 CCCat, segons el qual “1. El mandatari no pot ésser part contractual
respecte al mandant amb relació als afers jurídics objecte de l'encàrrec, excepte en els casos
següents: a) Que consti l'autorització expressa del mandant. b) Que la determinació del
contingut del contracte sigui tan precisa que evita el risc de lesió dels interessos del mandant”.

7. Extinció

La representació s’extingeix per les causes següents:

 Compliment de l’encàrrec (article 622-33.1 a) CCCat).
 Revocació (articles 622-33.1 b), 622-35 i 622-36 CCCat): és un negoci jurídic unilateral, exprés o
tàcit, que fa el poderdant davant el representant (receptici) en virtut del qual s’extingeix el poder
atorgat i es posa fi a la relació de representació. Tanmateix, cal tenir en compte que és possible,
en exercici de l’autonomia de la voluntat, configurar un poder com a irrevocable.
 Desistiment (articles 622-33.1 b) i 622-37 CCCat): és una declaració de voluntat emesa pel
representant mitjançant la qual comunica a representat la seva intenció de posar fi a la
representació encomanada.
 Mort, declaració de mort o d’absència, modificació judicial de la capacitat, prodigalitat o
declaració de concurs representant o representat (article 622-33.1 c) CCCat): totes aquestes
causes es basen en el caràcter personal o intuitu personae que té la relació de representació,
basada en la relació de confiança i en les qualitats personals del representant que,
desaparegudes, fan perdre sentit al negoci representatiu.
 Extinció de la persona jurídica que actua com a representant o representada (article 622-
33.1 d) CCCat).

Bibliografia

14
Vegeu l’apartat Bibliografia del Mòdul 4 i la bibliografia recomanada en el Pla docent de l’assignatura.
Recordeu que heu de consultar sempre les darreres edicions dels manuals recomanats.

15